Sofistes i Descartes: Educació, Coneixement i Veritat

Els Sofistes: Educació i Coneixement

En les assemblees dominava la situació qui era capaç d'impressionar i convèncer els altres amb els seus discursos. Per això, calia una bona formació retòrica i cultural, que proporcionaven els sofistes. Com que els sofistes ensenyaven l'art polític, que es basava en el domini del llenguatge, sofista va passar a significar: mestre en retòrica.

Dos Períodes de la Sofística

1. Màxim esplendor polític i cultural, on hi havia grans pensadors.
2. Guerra i inestabilitat política. Van aparèixer uns sofistes que eren mestres en la retòrica i tenien interessos personals.

L'Educació segons els Sofistes

Hi havia una educació diferent per a cada estatus social (societat estamental). El poble aprenia oralment les obres dels poetes que parlaven de religió i valors tradicionals. Els nobles, que direccionaven la societat, havien d'exercir l'areté (excel·lència). Deien "exercir" i no "aprendre", ja que, segons ells, ja la posseïen per naixement; era un do dels Déus.

Els sofistes van revolucionar la concepció tradicional d'educació. Van ser els vertaders educadors de la nova societat democràtica.

Van plantejar la qüestió de si l'areté es podia aprendre o no.

Protàgores deia que l'educació necessitava disposicions naturals i exercici, i que aquest era determinant.

Altres sofistes deien que l'areté no es rep per herència ni és exclusiva d'una classe, sinó que s'adquireix a través de l'exercici i tothom la pot assolir.

Abans el significat d'areté era excel·lència; ara és l'habilitat per assolir l'èxit en la vida pública i privada.

Com que era una societat democràtica, teòricament tothom podia aconseguir un estatus socioeconòmic elevat. I triomfar en la vida va ser l'aspiració de la majoria. Això depenia de les habilitats i els sabers que tenia cadascú. Però els aprenentatges tradicionals eren poc útils per assolir aquest objectiu.

Els sofistes van donar un canvi i li van donar un sentit pràctic a l'educació. Deien que els coneixements únicament tenien valor si servien per desenvolupar-se en la vida. Però, per fer un bon discurs, els sofistes incloïen en el seu programa tota mena de sabers; era un saber enciclopèdic.

Feien la seva tasca educativa en dos àmbits:

1. Com que era una societat democràtica, l'ordre social depenia de l'acceptació de tothom; per això, van haver d'augmentar la cultura del poble. Per fer-ho, feien discursos on hi havia molta gent.
2. Però el funcionament de la societat també depenia, sobretot, de la capacitat dels dirigents. Per això, es van dedicar a formar-los. Donaven classes als que volien escalar socialment i feien pagar per les classes. Es van convertir en els primers professionals de l'ensenyament. Com que cobraven molt, només hi tenien accés els privilegiats (els de sempre). I, tot i que aquest ensenyament tingués un aspecte revolucionari, únicament se n'aprofitaven els de sempre.

Escepticisme

Com que, per als sofistes, el saber tenia un valor pràctic, no es van dedicar a buscar la veritat, sinó a recopilar els coneixements dels altres. Les teories de la fisis no tenien importància; els preocupava l'organització de la polis. Desconfiaven no només de les teories sobre la fisis, sinó també de la capacitat humana per assolir un coneixement vertader sobre el món exterior (visió escèptica). Aquesta visió la tenien tots els sofistes, amb diferents graus d'intensitat. El màxim grau el va assolir Gòrgies, amb les tres tesis:

1. No existeix res.
2. Si existeix alguna cosa, no es podria conèixer.
3. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.

El Relativisme

Els sofistes es van centrar directament en l'home. Van inaugurar la filosofia de la civilització i la cultura en oposició a la naturalesa. Molts sofistes vivien lluny d'Atenes i van viatjar molt; això va fer que, amb el seu esperit enciclopèdic, haguessin anat recollint dades sobre les diferents cultures, religions... Van observar que cada poble tenia les seves pròpies tradicions, formes de govern... i que eren molt diferents entre elles. Però cap societat era millor que l'altra, per la qual cosa van arribar a la conclusió que no tenia sentit buscar uns criteris o principis universals vàlids per a totes les comunitats humanes. Els valors eren relatius per a cada societat i època. A la visió escèptica s'afegeix el relativisme respecte a la naturalesa dels valors. Demòcrit va dir que les sensacions no corresponen a les qualitats reals, sinó a l'efecte que produeixen en els nostres sentits. Si això passava en el món físic, molt més en els valors. És l'home qui assigna els valors a les coses. Cada societat té la seva manera de considerar i valorar la realitat, per la qual cosa no té sentit preguntar-se qui té la veritat.

Fisis i Nomos

Al principi es creia que totes les lleis tenien el seu fonament en els Déus. Però, després, amb el pensament racional, es va considerar que les lleis humanes s'inspiraven en les lleis naturals. Si una societat no funciona bé, era perquè les seves lleis no s'adequaven al funcionament de la naturalesa. Totes les lleis tenien un fonament absolut i es podia decidir si unes accions eren correctes o no. Els sofistes es van plantejar si hi podia haver institucions humanes universals i intemporals, o si són canviants. La resposta depèn de cada sofista, però, en general, deien que les lleis, com a mínim les actuals, són fruit de convencions, i van ser els primers a formular la teoria del contracte social. A partir dels sofistes, la controvèrsia que hi havia era sobre si les lleis i normes de conducta es fonamentaven en la naturalesa (fisis) o en la convenció (nomos).

Descartes

• Descartes pensa que, com que Déu ho pot tot, també el pot enganyar.
• Suposa que no hi ha un Déu, sinó un geni maligne que ens ha enganyat sempre, amb totes les coses exteriors a nosaltres. Per això, procurarà no admetre cap falsedat i prepararà el seu esperit.

El Mètode

El dubte com a mètode per buscar la certesa

Descartes és conscient que hi ha hagut molts errors al llarg de la història en relació amb el coneixement, i vol demostrar que podem arribar a la veritat, i busca un coneixement metafísic. Descartes crea un nou mètode per arribar a la veritat, perquè creia que els anteriors no servien.

Intenta que tot el coneixement es basi en principis o idees primeres vertaderes per poder arribar a conclusions vertaderes, i sense dubtes. I comença dubtant de tot el que sap fins ara. I es basa en la raó.

Deia que la raó és la facultat humana que ens permet arribar al coneixement vertader, però la raó s'ha d'utilitzar bé, i s'utilitza bé a partir del seu mètode, que té quatre regles:

1. Evidència: No acceptar res com a vertader que no sigui evident, i perquè sigui evident ha de ser clar (tothom veu que és d'aquella manera i no es pot confondre) i distint (és tan diferent de qualsevol altra cosa que no hi ha marge d'error).
2. Anàlisi: Dividir el coneixement evident el màxim que es pugui per poder-lo analitzar en detall i no deixar-nos cap error.
3. Síntesi: Consisteix a anar dels objectes més simples i fàcils de conèixer, anar ascendint, fins a arribar als coneixements més compostos.
4. Enumeració o inducció: Fer enumeracions completes i generals per tot, per estar segur de no ometre res.

Només la raó ens permet arribar a coneixements segurs; els sentits, no.

Primera Meditació: El Dubte

Descartes comença afirmant que dubta de tot; s'ha de lliurar de totes aquelles idees anteriors per poder construir el seu propi coneixement filosòfic. El seu objectiu és trobar uns principis evidents (clars i distints) sobre els quals fonamentar un nou coneixement.

Ell no només dubta de les opinions antigues, sinó que també dubta dels sentits; no es pot refiar dels sentits, i ho explica amb els somnis. Quan estem somiant, creiem que estem vivint quelcom real, i es pregunta si hi ha alguna diferència entre la realitat i els somnis, i no troba cap diferència, i es pregunta si tota la seva vida és un somni, per la qual cosa acaba dubtant de tot, trobant-se en un punt zero. No troba cap veritat i segueix meditant.

Principis sobre els quals es recolza el rebuig de les antigues opinions:

• Dubta d'allò que coneix pels sentits: com que una vegada ens han enganyat els sentits, s'ha de ser prudent i tots els coneixements sensorials s'han de posar en dubte.
• Tot el que somiem són falses il·lusions, però les imatges que se'ns presenten en un somni són semblances a alguna cosa real i veritable; per tant, no són coses imaginàries, sinó veritables i existents. Igual passa amb les ciències de la natura; sempre contenen alguna cosa certa. Tant si dormo com si estic despert, 3+2 són 5. No hi ha sospita de cap falsedat.
• Descartes pensa que, com que Déu ho pot tot, també el pot enganyar.
• Suposa que no hi ha un Déu, sinó un geni maligne que ens ha enganyat sempre, amb totes les coses exteriors a nosaltres. Per això, procurarà no admetre cap falsedat.

Perquè el dubte sigui eficaç, ha de ser voluntari; s'ha de voler dubtar.

1. D'allò sensible es pot dubtar mitjançant la raó.
2. De la raó es pot dubtar mitjançant el Déu enganyador.
3. De Déu es pot dubtar mitjançant el geni maligne.

Segona Meditació: Res Cogitans, Primera Veritat Cartesiana

Parteix de la conclusió que dubta de tot, però hi ha una cosa de la qual pot estar totalment segur: que dubta i, per tant, és segur que pensa i, per tant, és segur que és un subjecte pensant ("Penso, llavors existeixo"). Arriba a una veritat indubtable, la primera veritat cartesiana (teoria metafísica i epistemològica).

Exemple: la cera canvia de forma i color, però, amb la raó i no amb els sentits, podem arribar a definicions absolutes.

No dubta que està pensant, però sí d'allò en què està pensant. Per tant, dubta de tot coneixement excepte de l'acció de pensar.

Tercera Meditació: Res Infinita, Segona Veritat Cartesiana

Parteix de la idea que jo soc una persona que pensa, i ara es pregunta: què penso?

Fa una anàlisi del pensament, i diu que està conformat per tres tipus d'idees:

• Idees adventícies: Són aquelles que ja estan adquirides. Són falses, ja que es basen en els sentits, i aquests encara estan en dubte.
• Idees factícies: Són aquelles que hem creat a través de les idees adventícies; es construeixen combinant idees adventícies. Són falses, ja que provenen d'idees falses.
• Idees innates: Són aquelles que no hem experimentat ni hem pogut crear, però que sempre han estat en la nostra ment, i se'ns imposen de manera necessària. Exemples: infinit, perfecció…

Descartes afirma que la idea de Déu és innata, i demostra la seva existència amb tres arguments:

• Les idees innates, com pot ser la idea d'infinit, no poden provenir de mi, ja que jo soc finit; han de provenir d'una substància infinita real, que és Déu.
• Com que Déu és una substància perfecta, això vol dir que és existent. Ja que, si no existís, li faltaria una perfecció, i seria imperfecte. I així és com arriba a la segona veritat (res infinita).
• Si jo m'hagués fet a mi mateix, m'hauria creat perfecte; per tant, és evident que no m'he creat jo, sinó algú que conté aquestes perfeccions, i ha de ser Déu.

Quarta Meditació: Res Extensa

Descartes es pregunta com és possible que nosaltres siguem imperfectes, si hem estat creats per un ésser perfecte. Descartes reconeix dues facultats:

• Enteniment limitat (capacitat de conèixer)
• Voluntat il·limitada (capacitat de poder triar)

La voluntat il·limitada fa que puguem anar més enllà de les nostres limitacions. Explica que l'error ha de provenir de la voluntat, ja que aquesta és més àmplia, i pot fer judicis sobre coses que no coneix, arribant així a un error. Aquest error no és culpa de Déu, sinó de la voluntat.

Cinquena Meditació

Descartes abans afirmava que les idees que tenim de l'exterior poden ser imaginacions o somnis. I en la cinquena meditació reconeix que la realitat exterior té algunes qualitats, com ara les matemàtiques, que la raó pot reconèixer. I utilitza les matemàtiques per afirmar que, quan la raó reconeix alguna cosa de la realitat exterior d'una forma clara i evident, com amb les matemàtiques, ha de ser així. Per tant, tot el que reconeguem amb la raó és real.

Sisena Meditació

Descartes afirma que la realitat exterior és diferent de la realitat del pensament. Distingeix dues substàncies:

• Pensament o ànima: (res cogitans)
• Extensió o matèria (res extensa)

Aquestes dues substàncies provenen de Déu, ja que existeix independentment d'aquestes dues substàncies. Tot i que totes dues provenen de Déu, són independents l'una de l'altra. Per això, diuen que Descartes és un dualista, ja que realitza una bipartició entre les dues substàncies.

Descartes afirma que el cos humà està format per totes dues substàncies, ja que pensa i ocupa un espai, però estan relacionades. Exemple: si penso en una cosa trista, em cau una llàgrima (matèria).

Com es relacionen cos i ànima si són dues substàncies diferents? Amb la glàndula pineal. Moltes vegades es confon l'ànima amb els sentits, que venen donats per les necessitats del cos.

Descartes diu que l'ànima pot independitzar-se dels sentiments i actuar lliurement del cos.

Res Extensa: Com que Déu és perfecte i bo, és veraç. Això garanteix el criteri d'evidència: m'ha creat racional, no pot voler enganyar-me en l'ús de la raó, en allò que es presenta evident. A més de jo i Déu, hi ha un món material i corpori. Tot el que conec clarament i distintament com a pertanyent a un objecte, li pertany realment.