Sòcrates: Vida, Pensament i el Mètode Socràtic

Sòcrates: Vida i llegat del filòsof d'Atenes

Sòcrates (470-399 aC) va ser un autor influent i compromès amb la societat atenesa. Participà en les Guerres del Peloponès i va ser contrari al govern dels Trenta Tirans, fet que li va costar ser condemnat a pena de mort. Sempre ha sigut molt difícil determinar quin va ser el seu pensament, ja que mai va escriure res. La raó va ser la seva concepció dels textos escrits, que els considerava inerts, ja que no permetien dialogar, i sense diàleg no hi havia possibilitat d’arribar a l’esperit o consciència de les persones. Els seus doxògrafs van ser Plató i Xenofont, i el coneixem a través d’ells.

La importància de Sòcrates

La importància de Sòcrates ve determinada per:

• La seva filosofia pràctica (aprendre per a després experimentar-la).
• Ser contrari al convencionalisme dels sofistes: planteja la definició universal, considera que cal la superació del convencionalisme i el relativisme moral, i proposa l’anàlisi rigorosa fins a trobar la definició més adient a l’ésser.
• Defensar que el llenguatge usual havia de ser clar i precís per evitar la confusió.

El coneixement, la moral i la felicitat

Respecte al coneixement, considera que la raó humana pot arribar a una definició que representaria l’essència de la realitat, obtenint el coneixement universal, necessari i immutable (coneixement científic); per això considera el coneixement científic com a racional i necessari. La finalitat del pensament socràtic és ètica-moral, així que quan parla de la ciència només es refereix a aquests aspectes.

També identifica la ciència amb la virtut: diu que qui coneix fa el bé i ho considera ser virtuós, i qui fa el mal el fa per ignorància. Aquesta relació es coneix com a intel·lectualisme moral, que relaciona el saber amb la virtut i la ignorància amb el veritable mal. Finalment, l'ètica socràtica és eudemonista, és a dir, busca aconseguir la felicitat a partir del coneixement.

El mètode socràtic: El diàleg

No entén el llenguatge com a ús retòric, sinó com a un diàleg o intercanvi de raons entre interlocutors. Sòcrates demana al seu diàleg: acords, conclusions i el convenciment de la pròpia ignorància («només sé que no sé res», que s’entén com la voluntat d’aprendre a partir de tot i de tots).

El Diàleg Socràtic i les seves fases

Té dues actituds, la crítica i la doctrinal, que donen lloc a una conclusió. És una dialèctica que consisteix a saber preguntar i respondre:

• En l’actitud crítica hi trobem la Ironia: és l’actitud que redueix les certeses del que diu algú saber i el seu objectiu és fer dubtar l’interlocutor i oferir altres punts de vista.
• En l’actitud doctrinal hi trobem la Maièutica: significa «ajudar a generar idees», ja que tothom pot assolir el coneixement, però cal ajudar-lo a engendrar-lo.

La conclusió del diàleg és formular una definició o concepte que tingui cert valor universal i objectiu, de manera que resulti aplicable al tema tractat. La definició universal és la base del mètode científic inductiu.