Sòcrates: vida, judici, filosofia, ètica i religió

Vida i judici de Sòcrates

El seu pare era escultor i la seva mare llevadora. Ell comparava la seva feina amb la de la seva mare, ja que ajudava a donar llum a la veritat. Va participar en diverses batalles i estava integrat en la societat. Per a ell, filosofar era parlar: atreia la gent perquè feia pensar però també molestava; li deien que era un gadfly (un insecte que provoca picades). Vivía de les almoines dels seus interlocutors.

La seva tasca no va estar ben entesa pels polítics fins al punt que el van acusar de corrompre la ment dels joves i d'impietat (no creure en els déus). Al judici es va defensar així:

• Corrupció: va dir que ell no podia haver corromput ningú perquè mai no els havia ensenyat res; només conversava i els feia dubtar, en cap moment els deia què havien de pensar. A més, si fos cert, qui l'hauria d'acusar havien de ser els joves o els familiars, que són els qui el coneixen.
• Impietat: ell creia només en un déu i deia que totes les divinitats eren representacions d'un sol déu (la societat era politeista). Tot i així, mai no s'havia entromès en les creences de la resta de la gent.

Els jutges el van declarar culpable i li van dir que havia de pagar una multa. Ell es va negar dient que era pobre i no tenia diners. Llavors els jutges van proposar l'exili, però tampoc el va acceptar i va dir que allà on anés faria el mateix. Finalment, van decidir imposar-li la pena de mort i Sòcrates l'acceptà: mor enverinat amb cicuta.

En la seva filosofia, la mort no és necessàriament un mal, perquè:

• o no hi ha res més, o hi ha una altra forma de vida;
• la mort s'assembla a un dia en què anem a dormir i no despertem; per tant, no és necessàriament un mal;
• si l'ànima continua existint, passarà per un judici en què els veritables jutges el valorarien; com que la seva vida havia estat justa i honrada, no podrien culpar-lo de res.

En què consisteix filosofar per Sòcrates

Per a Sòcrates la filosofia és pensar i raonar, i creia que era una activitat que s'ha de realitzar en diàleg.

Avantatges del diàleg:

• En el diàleg reproduïm el procedir de la nostra ment (el procés de raonament).
• En el diàleg intervenen interlocutors, per tant no pensem sols i ens enriquim amb els pensaments dels altres.
• Els diàlegs són oberts; no hi ha una sola persona i és possible aportar nous enfocaments.

Sabem què pensava Sòcrates a partir dels seus deixebles (principalment Plató), que escrivien els seus diàlegs. La dialèctica socràtica (diàlegs) habitualment tenia dues parts: moment d'ironia i moment de maièutica.

Moment d'ironia

És el primer moment: apareix un tema a tractar, proposat per Sòcrates o per un interlocutor. Sòcrates espera la resposta de l'interlocutor i la qüestiona; l'interlocutor torna a respondre i Sòcrates torna a qüestionar. Pot haver-hi més d'un interlocutor. Resum: en aquest moment Sòcrates pregunta contínuament per fer que els joves pensin i reflexionin. Finalment aquests s'adonen de la pròpia ignorància; és un procés negatiu i depurador (netja idees i mentides). En aquest moment no es coneix la veritat: només es descobreix allò que no és veritat. Aquest moment és important per a Sòcrates, ja que adonar-nos que el que creiem saber no és veritat ja és un gran pas.

“Sap més aquell que sap que no sap, que no pas aquell que creu que sap però en realitat no sap.”

“Només sé que no sé res.”

Moment de maièutica

És el moment de «donar llum». Cada interlocutor dóna llum a la seva veritat i troba la resposta a la pregunta que es fa. Si no troba la veritat total, com a mínim s'hi apropa. Aquest moment és positiu.

Sòcrates no era relativista: creia en la veritat i deia que si no hi hem arribat és perquè no hem raonat prou. Només creia en una veritat.

Ètica i religió de Sòcrates

Ètica socràtica

L'ètica socràtica és una ètica intel·lectualista. Sòcrates prima el paper de la raó, de l'enteniment i de la intel·ligència. Lema socràtic: “sigues savi i seràs bo”. Si no et pares a pensar abans d'actuar, actuaràs de qualsevol manera i és més probable que acabis actuant malament. Quan parla de ser savi no es refereix a tenir molts coneixements (erudició), sinó a aquell que sap distingir què és el bé i què no arriba a ser el bé preferible.

Una altra frase: “tothom, quan actua, cerca el bé”. Això inclou també aquell que roba o mata: aquestes persones també cerquen el bé, encara que sigui un bé individual; en ocasions ens equivoquem en la tria. Et pots equivocar si cerques un bé individual o momentani.

Hi ha quatre tipus de bens: col·lectiu/individual i momentani/durador. Sempre és preferible el col·lectiu i el durador. Això no vol dir que haguem de descartar els individuals i momentanis, sempre i quan no entrin en contradicció amb els bens col·lectius i duradors.

Actualment parlem de bons i dolents; Sòcrates parla dels «dolents» com a ignorants o persones que s'equivoquen en la tria.

Religió en Sòcrates

Sòcrates relaciona la filosofia amb la religió. Deia que la filosofia és el cel a la terra (és a dir, la tasca més elevada que hi ha a la terra). Déu no filosofa (només filosofen els humans), ja que Déu és omnipotent i omnisapient. En la seva tasca, Sòcrates deia que rebia l'ajut d'un Daimon que l'inspirava i l'aconsellava. Daimon = esperit vinculat amb la divinitat; era benèfic. Filosofar = comunicar-se amb la divinitat.

Cal dir que Sòcrates creia que totes les divinitats de l'època eren expressions d'un sol Déu: aquest és immanent i intranscendent. Ell connectava amb el Daimon; la resta no connectem perquè no aconseguim estar en silenci per a escoltar-lo (pensaments).