Sociolingüística: Varietats, Estàndard i Bilingüisme

La Llengua i la Societat: Una Relació Inseparable

És impossible deslligar la llengua de la societat. No es pot realitzar cap estudi lingüístic prescindint dels factors socials perquè són aquests mateixos factors els que influeixen en el sistema lingüístic per a modificar-lo o per a canviar-lo. Hem de saber que la llengua és un conjunt de dialectes sense cap relació de jerarquia. Des d’una perspectiva sociolingüística, la llengua és només un producte de la història. Són els factors historicosocials els que porten que una determinada varietat d’una llengua esdevingui la varietat comuna d'un determinat grup, a la qual anomenem estàndard. Allò que defineix una llengua no és una qüestió d'estructura lingüística (fonemes, morfemes i lexemes), sinó de voluntat d'un grup d'aconseguir que una determinada varietat sigui l'element cohesionador i diferenciador d’aquesta comunitat. El desig, la voluntat i la consciència d’un grup de voler utilitzar una varietat com a llengua.

Elements Socials que Fomenten la Variabilitat

Els elements socials que fomenten la variabilitat de les llengües són:

• Varietat diatòpica: trets lingüístics associats a la diferent procedència geogràfica dels parlants, conseqüència de l’aïllament i del poc contacte.
• Varietat diacrònica: associats a la diferència generacional dels parlants. Està relacionat amb el decurs del temps.
• Varietat diastràtica: associats als distints estrats socioculturals en què s'estructuren els membres de la societat.
• Varietat diafàsica: associats al context situacional i la funció d'ús de l'acte lingüístic.

La Varietat Estàndard

La varietat estàndard és una resposta a la varietat inherent de la llengua (geogràfica, generacional i social) ja que comprèn les formes i les estructures comunes a tots els dialectes. L’estàndard és una varietat neutra indispensable per a superar la variació lingüística i per a assegurar la intel·ligibilitat de l'ús davant la resta de membres del grup. És la varietat prioritària i més adequada per a la intercomunicació pública.

Funcions de la Llengua Estàndard

• Funció unificadora: una llengua abans de la normalització és una suma de dialectes.
• Funció separadora: gràcies a l'estàndard els parlants d'un idioma es veuen diferents dels d'un altre.
• Funció de prestigi: dominar l'estàndard dóna prestigi personal i nacional.
• Funció d’elaboració estilística i terminològica: facilita un ús diversificat en els diversos registres que avui necessita la societat.
• Funció de punt de referència: l'estàndard és un model de bon ús de llengua correcta.

Processos d'Estandardització

• Selecció: és el procés de prendre una opció, de decidir si agafem un sol dialecte o els mesclem, és la selecció de la base de l'estàndard.
• Codificació: consisteix a dotar la varietat que s'ha pres per base d'una de les característiques bàsiques de la llengua estàndard: la unitat formal. Fixant una ortografia, una gramàtica, un lèxic, etc. És un procés purament lingüístic.
• Difusió: aquest model de llengua normativa s'ha de fer circular, s'ha d'emprar en els àmbits pels quals ha estat pensada. Si la llengua codificada no es pot instal·lar dins aquests àmbits, el procés d'estandardització queda interromput.
• Elaboració: consisteix a posar al dia aquesta llengua codificada, adaptar-la a les noves modalitats estilístiques i terminològiques perquè no quedi estancada.

La normativització és anterior a la normalització, ja que l'estàndard és sempre normatiu. I l'estàndard és necessari per a la normalització d'una llengua.

Diversitat Lingüística

Les dades més recents quant al nombre de llengües que tenim avui són de l’Institut Etnogràfic de Londres que dóna la xifra de 6.703 llengües. De les deu llengües més parlades al món, cinc són europees: l’anglès, l’espanyol, el rus, el gallegoportuguès i l’alemany.

Bilingüisme

Segons W. Mackey: "L'ús de dues llengües per un individu suposa l'existència de dues comunitats lingüístiques diferents; no suposa pas l'existència d'una comunitat bilingüe."

• Bilingüisme additiu: vist com un enriquiment personal i fruit d'una decisió pròpia.
• Bilingüisme substractiu: suposa la situació de pas cap a la substitució de la pròpia llengua.

Tipus de Bilingüisme

• Bilingüisme individual: fenomen característic de l'individu. Segons Mackey una persona és bilingüe quan és capaç d'usar dues llengües en qualsevol circumstància i amb una eficàcia semblant.
• Bilingüisme territorial: dos territoris amb llengües diferents dins d'una comunitat superior (per exemple, Bèlgica).
• Bilingüisme social: quan l'alternança de llengua no és una voluntat individual ni de situació en un lloc, sinó que és de caràcter social, tenim el bilingüisme social, que és el tipus més freqüent i el que interessa a la sociolingüística.