Sociolingüística: Multilingüisme i Normalització Lingüística

Sociolingüística

Estudia l'ús de la llengua condicionat pel context social. Estudia els registres, dialectes i situacions de contacte entre llengües.

Multilingüisme i contacte de llengües

Utilització de més d'una llengua en un territori i per part d'un individu. El contacte entre llengües designa la relació que dues o més llengües mantenen dins un territori.

Bilingüisme

Mínima expressió de multilingüisme, quan dues llengües entren en contacte. Hi ha tres tipus:

• Individual: Domini de dues llengües per la mateixa persona. Pot ser actiu (si es parlen i s'entenen les dues) o passiu (si només se n'entén una). És simètric quan les dues llengües es coneixen per igual i asimètric quan una domina més que l'altra. Pot ser instrumental si es fa servir per a un ús pràctic o integrador si és per integrar-se en una comunitat.
• Territorial: Dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l'idioma. Són dues zones monolingües dins un estat.
• Social: Utilització de dues llengües en un mateix territori, una autòctona i l'altra sobrevinguda. Pot ser general o limitat depenent del seu ús, i una de les llengües pot ser oficial o no.

Conflicte lingüístic

És la pugna entre dues o més llengües per conquerir o no perdre àmbits d'ús o parlants. Una llengua va desplaçant l'altra. Hi ha dues solucions possibles: la substitució o la normalització.

Una llengua minoritària és la que té pocs parlants. En canvi, una llengua minoritzada és aquella que, dins el seu territori, ha patit una restricció d'ús per una llengua externa. En aquest fet intervenen causes externes (com l'estructura política, els mitjans de comunicació, etc.), però també n'hi ha d'internes, com els prejudicis creats per interessos de l'estat de minoritzar-la perquè no interessa o perquè es difon una imatge negativa cap a aquesta. Això fa que els parlants puguin agafar un complex d'inferioritat.

Substitució lingüística

L'extinció d'una llengua implica un previ bilingüisme social. Té tres etapes:

1. La penetració de la llengua forastera en certs àmbits d'ús.
2. Un bilingüisme generalitzat, normalment asimètric, on la llengua autòctona recula. És un procés més lent.
3. La monolingualització en la llengua dominant, quan s'abandona la llengua territorial.

La substitució és gradual: la llengua dominant va ocupant els diferents àmbits i es crea la diglòssia (els parlants no se senten còmodes usant la llengua recessiva en alguns àmbits). La substitució s'accelera amb normes que fomenten l'ús de la llengua dominant. Les interferències distorsionen l'evolució natural de la llengua autòctona, que perd cohesió interna i passa a ser considerada sovint un dialecte.

Normalització lingüística

És el procés que busca frenar la desaparició d'una llengua. Es fa des del poder polític i social, impulsant una campanya per restablir-ne l'ús social en tots els àmbits. La llengua normalitzada no pateix cap conflicte amb cap altra, té una codificació (normativa) acceptada i s'empra en tots els àmbits i registres. La normalització és un procés llarg, perquè cal que es prengui consciència del perill de desaparició, una actitud positiva de tota la massa parlant i la col·laboració imprescindible dels mitjans de comunicació.

El procés d'estandardització

Una llengua normalitzada ha de disposar d'una varietat estàndard, és a dir, una varietat supradialectal, neutra i d'un nivell formal mitjà-alt, que garanteixi una intercomunicació eficaç entre tots els parlants. El procés d'estandardització consta de quatre fases:

• Selecció: Escollir una varietat geogràfica existent o crear-ne una de nova per combinació de més d'una.
• Codificació (o normativització): Fixar la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica de la varietat seleccionada.
• Adequació (o implementació): Desenvolupar els recursos necessaris (diccionaris, gramàtiques, lèxics especialitzats) perquè la varietat estàndard pugui ser usada en tots els àmbits (administració, educació, mitjans de comunicació, ciència, etc.).
• Acceptació: Aconseguir que la massa parlant accepti i usi la varietat estàndard com a model comú i de prestigi. Els mitjans de comunicació són imprescindibles en aquesta fase.