Sociolingüística: Estudi de la relació entre llengua i societat
Enviado por Chuletator online y clasificado en Inglés
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 14,02 KB
Sociolingüística
És la disciplina que estudia la relació que s’estableix entre la llengua i la societat, i el seu anàlisi de l’ús lingüístic. Ho fan persones, o usuaris de la llengua, en les actituds lingüístiques que les mouen, prejudicis que els afecten o en variacions i registres que utilitzen per expressar-se
Comunitat lingüística
Fa referència als grups humans que comparteixen una llengua, unes normes d’ús i unes relacions per diferenciar d’altres comunitats lingüístiques. L'existència d’una comunitat lingüística només és possible dins d’un territori (domini lingüístic)
comunitat de llengua → compartir mateixa llengua
interrelació lingüística → comunicació intensa per cohesionar la comunitat
normes d’ús → actituds referides a l’ús per cohesionar
integració simbòlica → compartir els elements simbòlics en un factor determinat
Àmbit d’ús
La llengua varia segons les situacions o circumstàncies en que es troben els parlants, per tant, son els marcs socioculturals en que una llengua es usada (familiar, educatiu, judicial, mitjans comunicació…) i pot dependre de diferents factors (categoria dels individus, tema, situació i intenció).
Normes d’ús
Cada societat estableix quines varietats lingüístiques son les adequades en cada àmbit d’ús, i aquestes normes son de caràcter convencional.
Es tracta d’un prejudici absurd, que de vegades, determinats grups decideixen transgredir algunes de les normes lingüístiques vigents. Aquesta pràctica (intencional) pretén posar en manifest el seu desacord amb aquestes normes i la voluntat de canviar-les.
Actituds lingüístiques: aquestes actituds poden afavorir la cohesió i la lleialtat lingüística de la comunitat o introduir prejudicis que contribueixen a distorsionar el funcionament i augmentar autoodi.
El contacte lingüístic
Les comunitat no viuen aïllades, sino en contacte directe (l'evolució contemporànea de la societat ha afavorit aquests contactes entre parlants)
Monolingüisme vs multilingüisme: el monolingüisme no és la norma habitual de les societats humanes.
Únics estats a Europa amb una sola comunitat lingüística: Portugal, Islàndia i Albània.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb acceptació d’una única llengua oficial, cas de França.
Monolingüisme militant, a nivell del parlant.
El bilingüisme
N’hi han tres tipus
Individual → parlant capaç d’usar dos codis linguistics
Segons el grau de coneixement i d’ús (simètric o asimètric)
Segons motivació i forma d'adquisició (integratiu o instrumental)
Segons el grau d'especialització (ordenat o desordenat)
Segons funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua: (neutre o diglòssic)
Territorial → Un territori bilingües es un espai que presenta unitat política, però en el qual hi ha dues zones diferenciades on s’utilitzen llengües diferents (Bèlgica).
Social → El bilingüisme afecta al col·lectiu dins d’un territori concret.
L’alternança lingüística es regeix per unes normes d’ús desequilibrades i favorables a la llengua del poder.
El bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat → conflicte lingüístic o DIGLÒSSIA, no bilingüisme social.
Charles Ferguson (1959): dues varietats d’una mateixa llengua s'utilitzaven en els àmbits formals i informals. La varietat A s'aprèn a l’escola i s’utilitza en contextos que requereixen certa formalitat, mentre que la varietat B s'adquireix de la familia o societat (vida quotidiana) → INTERNA
Fishman (1971): aplica el concepte d’un mateix ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua (A), es emprada per funcions formals i és de prestigi, en canvi, l’altra llengua (B) s’empren de situacions informals → EXTERNA
La minorització lingüística
Llengua minoritzada
Una llengua minoritzada és aquella que ha perdut àmbits d’ús a causa de la interposició d’una altra llengua. La llengua dominant (B) es converteix en el filtre obligatori, en el canal de distribució i de relació únic que la llengua recessiva (A) estableix amb la resta de la humanitat. Els parlants de la llengua dominada es veuen obligats a ser bilingües.
Són llengües minoritzades: el català, el bretó, l’occità, el basc, el gallec, el sard, el cors…
Llengua minoritzada vs llengua minoritària
Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants inferior en relació amb les set o vuit llengües majoritàries que hi ha al món, però gaudeix plenament de tots els àmbits d’ús en la seva comunitat lingüística.
- Exemple: danès, búlgar o el suec.
IMPORTANT: una llengua majoritària pot ser minoritzada en alguna regió del seu domini.
El conflicte lingüístic
S’anomena així si el contacte de dues llengües origina una situació en la qual els dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.
Situació dinàmica i inestable (substitució lingüística i normalització lingüística): un cop iniciat el procés.
La normalització lingüística
Consisteix en reorganitzar les funcions d’una llengua en una societat per tal de fer possible la recuperació de l'idioma que fins aquell moment havia sofert un procés de minorització (no es un procés espontani). S’han de tenir en compte quatre aspectes:
Existencia d’una normativa: cal un model de llengua estàndard i una normativa que vehiculi els diversos usos lingüístics.
Normativització vs normalització:
Normativització: Codificació de la llengua.
Normalització: Usos socials de la llengua.
Creació d’un marc legal favorable: Cal una legislació que sigui capaç de promoure l’ús de la llengua i de trencar les inèrcies i prejudicis lingüístics.
Recuperació estructura política i poder: La comunitat lingüística ha de poder prendre decisions.
- Implicació de la societat: clau de l'èxit.
Al segle XX hi ha hagut un procés de normalització d’un seguit de llengües que pateixen conflicte lingüístic, el qual s’han resolt a favor de la llengua primera. En conjunt, aquest procés es tracta de comunitat que decideixen capgirar una situació sociolingüística desfavorable i crear-ne una altra que permet a la llengua dominada recuperar els àmbits d’ús perduts i tenir un paper central en el debat social.
normativització → codificació de la llengua
normalització → usos socials de la llengua
La mort de les llengües
Quan desapareix una llengua?
Una llengua s’extingeix quan ja no queda cap parlant competent d’aquella llengua.
- Exemple: cas del dàlmata quan va morir el seu últim parlant el 1898. Amb això es tanca un procés que s’inicia molt abans, quan una llengua entra en una pèrdua progressiva d’àmbits d’ús.
La substitució lingüística
És l’últim graó d’un procés que s’inicia tan bon punt una llengua de fora (B) intenta suplantar els àmbits d’ús que fins aquell moment havia ocupat una determinada llengua (A).
La mort d’una llengua no és una cosa natural, ja que no hi ha cap llengua destinada a extingir-se. Les causes que porten una comunitat a abandonar la seva llengua i a substituir-la per una altra són sempre extralingüístiques.
El procés de substitució lingüística
En aquest procés es produeixen de forma simultània dues accions, una incideix en l’estructura lingüística i l’altra en el cos social.
Estructura lingüística
Primera fase: Incorporació massiva i indiscriminada de préstecs lingüístics que suposa un empobriment lèxic i un afebliment del sistema lingüístic dominant.
- Segona fase: L’erosió de la llengua dominant afecta el seu nucli dur: la gramàtica i la fonètica. Els parlants de la llengua recessiva es converteixen en “subusuaris” perquè els seus coneixements lingüístics són insuficients per resoldre les diverses necessitats comunicatives.
Cos social
Primera fase: consisteix en la bilingüització de la societat i, en paral·lel, en una jerarquització lingüística, això és, una repartició desigual dels àmbits de cada llengua.
Segona fase: Afecta la transmissió intergeneracional de la llengua. Els joves utilitzen la llengua recessiva amb dubtes i vacil·lacions, i aquesta, a poc a poc, desapareix de la vida pública.
- Tercera fase: Condueix a la substitució lingüística. Sense parlants joves no es pot assegurar la continuïtat futura de la llengua.
- Causes de la substitució lingüística
Distingim 3 tipus de causes que poden conduir a la substitució lingüística: físiques, socials i psicològiques.
Causes físiques: Quan la mort d’una llengua va lligada a l’extinció dels seus parlants.
La mort d’una llengua va lligada a la desaparició dels seus parlants per epidèmies, sismes, plagues… (arop i varagú a Nova Guinea culpa d’un sisme)
Va lligada a la desaparició de la seva població per culpa d’un procés colonitzador. (llengües Mèxic amb l’arribada dels espanyols s. XVI).
Causes socials: Qual una llengua desapareix però la comunitat que la parlava continua existint. Parlem d’un procés d’assimilació social.
Assimilació cultural: influència que una cultura dominant exerceix sobre una altra. Hi ha diferents estratègies o situacions que poden conduir-hi. Aquestes són:
Consolidació dels estats:
Pèrdua de poder:
Inundació demogràfica:
Exèrcit:
Mitjans de comunicació:
Escola:
Ciutats:
Causes psicològiques: Quan la desaparició d’una llengua es relaciona amb l’actitud dels parlants.
Tot un seguit de processos psicològics que determinen l’evolució de l’ús lingüístic (perjudicis, autoodi…).
- Autoodi: Sentiment pel qual els parlants de la llengua dominada perceben la llengua pròpia com quelcom anacrònic davant la modernitat amb què s’associa la comunitat dominant. En conseqüència, manifesten un rebuig a l’hora d’emprar la seva llengua en àmbits d’ús públic.
“Mite del bilingüisme”
El concepte ha estat utilitzat ideològicament per sectors que veuen en el bilingüisme dels altres la millor garantia per al manteniment del seu monolingüisme. Aquests sectors veuen com el bilingüisme els afavoreix en tant que el seu bilingüisme és una qüestió de voluntat, i si volen poden practicar un monolingüisme sense fissures.