Sociolingüística del Català: Conflicte, Diglòssia i Dialectes

Introducció a la Sociolingüística del Català

Quan una llengua comença a morir?

Una llengua comença a estar en perill quan el seu ús baixa per sota del 30%.

Antecedents històrics: La Revolució Francesa

La Revolució Francesa (segles XVIII-XIX) va marcar un punt d'inflexió:

• Es van fer les primeres enquestes sociolingüístiques.
• Es va descobrir que el francès era parlat per només el 30% de la població.
• Això va portar a una política de substitució de les llengües regionals per imposar el francès.

El Català en el Context Global

On es parla català? Territoris i estatus

El català es parla en 4 estats:

1. Espanya: Catalunya, Illes Balears, Comunitat Valenciana, Franja de Ponent, i part de Múrcia i Aragó (segons el Govern d’Aragó).
2. França: Catalunya Nord, on no és oficial i ha estat marginat institucionalment.
3. Itàlia: L’Alguer, a Sardenya, on ha anat perdent parlants per manca de suport institucional.
4. Andorra: On és l’única llengua oficial i es manté en ús generalitzat, tot i la presència d’altres llengües com el castellà, el portuguès i el francès.

El cas d’Aragó i la fragmentació lingüística

Un govern va oficialitzar el català en part de la comunitat. Més tard, es va intentar evitar el nom "català" amb denominacions com Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental (LAPAO) i Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca (LAPAPYP), en un intent de fragmentació lingüística.

Estatus oficial a la Unió Europea

El català no és llengua oficial a la Unió Europea, mentre que altres llengües com el txec, l’eslovac, etc., sí que ho són, malgrat tenir un nombre de parlants similar o inferior.

Conceptes Clau de la Sociolingüística

Llengua minoritzada vs. Llengua minoritària

Llengües minoritàries:

Són llengües parlades per una minoria dins d’un estat, però sense haver estat històricament perseguides.

Llengua minoritzada:

Ha estat reduïda artificialment per mitjà d'accions conscients com guerres, lleis o exterminis.

El català no va ser considerat com a llengua minoritària fins fa poc; als anys 80 i 90 encara no ho era. Era una llengua minoritzada, ja que hi havia una voluntat política de reduir el seu ús mitjançant lleis i prohibicions. Catalunya no era bilingüe de manera natural, sinó que el castellà es va imposar amb més de 300 lleis restrictives. Algunes lleis no permetien l'oficialitat de llengües diferents del castellà.

Bilingüisme i Diglòssia

Dos conceptes clau per entendre aquesta dinàmica són el bilingüisme i la diglòssia.

• Bilingüisme individual: Un individu parla dues llengües.
• Bilingüisme territorial: Un estat divideix el territori en zones lingüístiques.
• Bilingüisme social: Dues llengües conviuen en la societat, però amb desigualtats en el seu ús.
• Diglòssia: Una llengua s’utilitza per a funcions formals (A) i una altra per a informals (B).
• Normalització lingüística: Procés de recuperació d’una llengua minoritzada.
• Substitució lingüística: Procés pel qual una llengua perd parlants en favor d'una altra.

Tipologies de Bilingüisme

El bilingüisme pot ser un fenomen positiu si es dona en condicions d’igualtat.

1. Bilingüisme Individual: Es produeix quan una persona parla dues llengües. Pot ser equilibrat (mateix domini en ambdues llengües) o dominant (més competència en una llengua que en l’altra).
2. Bilingüisme Territorial: Es refereix a la divisió geogràfica de llengües. La correspondència entre frontera lingüística i frontera política no acostuma a coincidir, excepte a Islàndia.
3. Bilingüisme Social: Convivència de dues llengües dins d’una mateixa societat. Pot ser harmònic o desequilibrat, depenent del prestigi i l’ús institucional de cada llengua.

Exemples de Bilingüisme Territorial

Bèlgica: Trilingüisme (neerlandès, francès i alemany). L’alemany, tot i tenir només uns 10.000 parlants, té una zona oficial restringida. Alguns municipis poden canviar d’oficialitat lingüística i passar-se al francès.

Suïssa: Quatre llengües oficials (alemany, francès, italià i romanx). Respecte escrupolós per la diversitat lingüística. El romanx, tot i tenir pocs parlants, té estatus de llengua nacional.

La Diglòssia: Definició i Conseqüències

La diglòssia és diferent del bilingüisme. En una situació de diglòssia, una llengua (A) ocupa els àmbits de prestigi (administració, mitjans de comunicació, educació) i una altra (B) queda relegada a l’ús informal o familiar. Sovint genera autoodi entre els parlants de la llengua B, que poden considerar-la inapropiada per a usos formals.

La diglòssia és una situació de desigualtat que afavoreix la substitució lingüística.

Exemples Històrics de Diglòssia i Substitució

França: Durant la Revolució Francesa, l’Abat Grégoire va impulsar mesures per erradicar les llengües regionals en favor del francès. L'Estat francès ha sabut gestionar la diglòssia per aconseguir que la llengua A (francès) substitueixi completament la llengua B (les llengües regionals).

Itàlia: La Constitució italiana recull que totes les llengües parlades dins de l’Estat seran protegides, però sense garantir-ne l’oficialitat. L’estàndard italià és la llengua A, mentre que els dialectes locals o altres llengües com el sard, el friülà o el català de l’Alguer actuen com a llengua B. Aquestes llengües no tenen el mateix prestigi i es consideren "inferiors" en molts contextos.

Polítiques Lingüístiques i Normalització

Lleis de protecció del català a Catalunya

• Llei de Normalització Lingüística (1981): Va establir mesures per promoure el català a Catalunya.
• Llei de Política Lingüística (1998): Va consolidar la normalització del català.

A partir dels anys 2000, l'arribada de fluxos migratoris, sobretot de Sud-amèrica, on es parlava majoritàriament castellà, va modificar la situació sociolingüística.

Enquestes sobre l'ús del català i el Kofoïsme

Es realitzaven enquestes des dels anys 40 fins als 90, sovint a través de la declaració de la renda. Cada cinc anys s’avaluava la capacitat de la població per parlar, entendre, escriure i llegir en català. Els resultats estaven inflats, ja que sovint es considerava que algú coneixia una llengua amb un nivell molt bàsic.

Així va sorgir el kofoïsme: El terme ve de "kofoix", que significa "alegre". Es tracta d’una falsa alegria en relació amb la situació del català, pensant que estava plenament normalitzat i que no calia continuar amb les polítiques de protecció.

Conflicte Lingüístic i Alarmisme

Avui dia hi ha un cert alarmisme sobre la pèrdua del català. Hem d'assumir que si el català guanya àmbits d'ús, el castellà en perdrà, i viceversa. Això genera un conflicte lingüístic.

La Carta Europea de les Llengües Minoritàries

França: Només va signar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, sense ratificar-la, per la qual cosa no està obligada a complir-la. Això li permet fer "genocidis lingüístics" sense repercussions internacionals.

Andorra: És l’únic estat que signa i ratifica la Carta. Declara el català com a única llengua oficial, però ha de protegir el castellà, francès i portuguès. Això la porta a signar una clàusula addicional on s’indica que, tot i ser oficial, el català és una llengua minoritzada dins el seu propi estat.

L’oficialitat d’una llengua no sempre en garanteix la pervivència (cas de l’irlandès a Irlanda).

La Variació Diatòpica del Català

Què és la variació diatòpica?

La variació diatòpica fa referència a les diferències en la parla segons la ubicació geogràfica. Els dialectes d’una llengua poden evolucionar de manera diferent en funció de factors històrics, socials i polítics.

Conceptes Clau de la Dialectologia

Isoglossa:

Línia imaginària que separa zones geogràfiques on es parla de manera diferent. Pot representar diferències en pronunciació, gramaticalització o vocabulari.

(Sub)Dialecte:

Un dialecte pot contenir subdialectes que presenten variacions dins d’un mateix grup dialectal (p. ex., el balear es divideix en mallorquí, menorquí i eivissenc).

Eix Diatòpic:

Fa referència a l’eix geogràfic en el qual es distribueixen les diferències dialectals. El català es divideix en dos grans blocs: occidental i oriental.

Dialectes de Transició:

Zones on hi ha una barreja de característiques de diferents dialectes (p. ex., algunes zones de la Franja de Ponent).

Mapa Dialectal i Atles Lingüístics

Els dialectes es poden identificar a partir de mapes dialectals o atles lingüístics, que registren les variants geogràfiques d’una llengua.

Aquesta imatge mostra un mapa dialectal del català, dividit en els dos grans blocs dialectals: Bloc Occidental i Bloc Oriental. Aquests blocs es basen en diferències fonètiques, morfològiques i lèxiques que separen les varietats del català.

Divisió dels dialectes del català

La divisió principal, establerta per Víctor Balaguer al segle XIX, és entre el Bloc Occidental i el Bloc Oriental.

Bloc Occidental (a l’esquerra de la línia de punts):

• Català nord-occidental (verd): Lleida, Pirineu occidental, Aragó.
• Valencià (groc i taronja): Comunitat Valenciana, part de Múrcia i la Franja de Ponent.

Bloc Oriental (a la dreta de la línia de punts):

• Català central (vermell): Barcelona, Girona, part de Tarragona.
• Català septentrional (lila): Rosselló, Conflent i altres zones de la Catalunya Nord.
• Balear (roig): Illes Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera).
• Alguerès (morat): Ciutat de l’Alguer, a Sardenya (Itàlia).

Característiques destacades de la divisió

La línia de punts representa la frontera lingüística que separa el Bloc Occidental i el Bloc Oriental. El dialecte balear té variacions pròpies i està separat dins del Bloc Oriental. L’alguerès és una varietat diferenciada parlada a Sardenya, fortament influenciada per l’italià.

El Pes Polític en la Dialectologia

Una dita popular afirma: “Una llengua és un dialecte amb exèrcit”. Aquesta expressió indica que una llengua es considera com a tal si té poder polític, militar o institucional que la recolzi. La divisió dialectal no sempre és purament lingüística, també pot ser política o religiosa. Per exemple, les diferències entre el valencià i el català central han estat instrumentalitzades políticament.

Conclusions sobre la Sociolingüística

• El bilingüisme pot ser positiu si es dona en condicions d’igualtat.
• La diglòssia és una situació de desigualtat que afavoreix la substitució lingüística.
• Les polítiques lingüístiques estatals poden fomentar o reprimir una llengua.
• L’oficialitat d’una llengua no sempre en garanteix la pervivència (cas de l’irlandès).
• Els estats que no han ratificat la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries poden continuar amb processos d’eliminació lingüística sense cap repercussió legal.