Sociolingüística i Cultura Catalana: Del Barroc al Segle XIX

Sociolingüística: Les Llengües d'Europa

A Europa es parlen unes cinquanta llengües diferents. Gairebé tots els països són plurilingües, s’hi parlen unes quantes llengües, llevat d’alguns ben bé monolingües com Portugal. Les llengües europees s’han estès arreu del món com a conseqüència del procés de colonització iniciat en el segle XV. A Amèrica del Nord, el castellà, l’anglès (i el francès) són exemples d'aquesta expansió.

L'Indoeuropeu

La major part de les llengües europees pertanyen a una gran família anomenada indoeuropeu, que s’estén fins a l’Índia. L’indoeuropeu és el nom que es dona a una llengua que devia existir entre Àsia i Europa i que, a partir del 3000 aC, va començar a diversificar-se. Són llengües molt diferents entre si, però tenen algunes característiques en comú. Dins de l’indoeuropeu, es diferencien unes quantes branques lingüístiques.

A banda de les llengües indoeuropees, a Europa se’n parlen altres de famílies diferents:

• El finès, el sami, l’estonià, l’hongarès i el mordovià pertanyen al grup uralià.
• El turc, el baixkir, l’àzeri i el tàtar formen part de la família altaica.
• El georgià és una llengua caucàsica.
• El maltès és una llengua semítica.
• Finalment, el basc no està emparentat amb cap altra llengua coneguda.

Situació Sociolingüística

No totes les llengües europees tenen la mateixa situació sociolingüística. Aquesta depèn de diversos factors:

• El nombre de parlants: Encara que només parlen islandès unes 300.000 persones, la llengua és oficial a Islàndia i ocupa tots els àmbits d’ús. El català, parlat per més de sis milions de persones, té diferents graus d’oficialitat en funció dels territoris i hi ha una sèrie d’àmbits d’ús on té una presència limitada.
• La presència de la llengua en els diferents àmbits d’ús: A Irlanda, l'irlandès té una presència reduïda. Els valencians disposem d’una gran oferta de mitjans de comunicació en castellà i uns més limitats en valencià.
• La política lingüística: La situació d'una llengua depèn de la política lingüística dels estats on es parla. Es poden distingir cinc classes de polítiques lingüístiques:
  1. Monolingüisme: Una llengua oficial per a tot l’estat. Ex: França.
  2. Monolingüisme amb protecció de les minories: Una llengua nacional, però es protegeixen les minoritàries. Ex: Regne Unit (gal·lès).
  3. Autonomia lingüística: Una llengua nacional, però determinades regions amb una llengua pròpia que la poden considerar oficial. Ex: Espanya.
  4. Federalisme lingüístic: Cada regió té la seva pròpia llengua oficial i totes tenen el mateix rang. Ex: Suïssa.
  5. Plurilingüisme institucional: Dues o més llengües considerades oficials. Ex: Luxemburg.

L'Evolució de les Llengües

L’extensió de l’Imperi Romà va provocar que molts pobles entressin en contacte amb la seva llengua i la seva cultura. El domini de Roma va ser tan intens que el llatí va substituir les llengües anteriors. En altres casos, la influència de la civilització romana és notable, però es van mantenir les llengües dels pobladors originals. Als territoris on el llatí va arrelar, l’evolució cap a les llengües romàniques es va produir des del llatí vulgar i no des del llatí clàssic. Es van formar diferents dialectes que donaren lloc a les diferents llengües romàniques, les quals es van consolidar durant la Baixa Edat Mitjana.

Totes les llengües tenen influències d’altres idiomes:

• Si són llengües anteriors, que es parlaven al mateix territori i van desaparèixer, parlem de substrat.
• Les llengües amb les quals hi ha hagut una convivència intensa, ens hi referim com a adstrat.
• Les paraules patrimonials són les que provenen de l’evolució directa des del llatí vulgar.
• Els cultismes són paraules que s’han creat a posteriori per a designar noves realitats o crear lèxic especialitzat. Una paraula patrimonial i un cultisme comparteixen la mateixa arrel llatina.
• A banda, hi ha els préstecs. Les paraules d’origen àrab en català són nombroses (ex: albufera, alcalde). Les innovacions tècniques i culturals són una font permanent de préstecs, ja que les noves realitats exigeixen, ràpidament, paraules que les defineixin; s’anomenen neologismes.

Hi ha préstecs innecessaris, que també podem anomenar interferències lingüístiques. A escala europea, el màrqueting i les xarxes socials han produït la introducció de molts anglicismes en contextos en què hi ha paraules pròpies, com ara shopping (anar a comprar) o runner (corredor). Així, les interferències més habituals són paraules del castellà que passen al lèxic col·loquial en lloc de mots consolidats: atún per tonyina, grifo per aixeta.

Llengües Minoritzades i Llengües Minoritàries

Una llengua minoritzada és aquella que experimenta una situació de desigualtat envers una altra llengua. Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants baix, al marge de la seva situació sociolingüística.

El català és una llengua minoritzada, però no minoritària, ja que té uns 10 milions de parlants, els mateixos que llengües com el grec. Hi ha llengües que, sense ser minoritàries ni minoritzades en bona part dels països on es parlen, sí que poden experimentar situacions de minorització en determinats territoris, com el castellà a Puerto Rico o l’alemany a Romania. El danès és una llengua dominant al seu país, però és minoritària perquè té pocs parlants.

Les Actituds Lingüístiques

La societat valenciana és plurilingüe. De totes les llengües que s’hi parlen, el valencià i el castellà són les que tenen arrelament històric i continuïtat temporal durant els últims tres segles. Són considerades llengües cooficials segons l’Estatut d’Autonomia. Vivim una situació de desigualtat lingüística que afavoreix la plenitud de drets lingüístics del castellà en detriment del valencià.

Primeres i Segones Llengües

En contextos lingüísticament conflictius, cal distingir els conceptes de primera i segona llengua:

• La primera llengua d’adquisició: Aquella que s’aprèn en els primers anys de vida.
• La primera llengua d’ús: La llengua que més utilitza una persona en tots els àmbits d’ús, que no ha de coincidir necessàriament amb la primera que va aprendre.
• La segona llengua d’adquisició: Aquella que una persona aprèn superada la primera infantesa, per raons educatives, professionals o migratòries.
• La segona llengua d’ús: Aquella que una persona usa amb menys freqüència que la primera. Encara que pot haver-hi unes quantes segones llengües.

Moltes persones de la burgesia de la ciutat de València van aprendre valencià dels seus pares, però van canviar de llengua d’adquisició, i passaren a tenir el castellà com a primera llengua d’ús. L’actitud per la qual algú pensa que la seva primera llengua és poc important o poc útil s’anomena autoodi, un sentiment que es dona en moltes situacions en què algú sent que la seva identitat és problemàtica, i l’amaga o la nega.

La Consciència Lingüística

Sempre hi ha persones amb una alta consciència lingüística, que han reflexionat sobre les implicacions col·lectives de les decisions individuals. Algú amb una consciència lingüística favorable al valencià, per exemple, prioritzarà aquest idioma a l’hora d’educar els fills, parlar amb desconeguts, triar la llengua de les assignatures universitàries, llegir llibres o altres activitats. La consciència lingüística afavoreix el desenvolupament d’actituds lingüístiques constructives i respectuoses amb la història, la identitat i la diversitat dels nostres pobles. En funció de la consciència lingüística es crearan dinàmiques i s'estimularan costums. El fet d’utilitzar sense complexos una llengua minoritzada en qualsevol àmbit d’ús es coneix com a assertivitat lingüística.

El Segle XIX a Espanya

El segle XIX va ser un segle especialment convuls a Espanya: es consolida com a estat després de la política centralitzadora inaugurada per Felip V (1707), i es debatia entre el manteniment de la monarquia absoluta i la transformació cap a l’estat liberal. Es va iniciar amb la Guerra del Francès (1808-1814), quan l’exèrcit napoleònic, que pretenia crear un imperi europeu, va envair la Península. Espanya va perdre totes les colònies americanes. La primera meitat del segle XIX va estar marcada pels enfrontaments bèl·lics i socials. Després hi va haver el Trienni Liberal (1820-1823), on s’instaura una monarquia parlamentària regida per la Constitució de Cadis (1812). Això va originar les Guerres Carlines, intenses al sud de Catalunya i el nord del País Valencià. A partir de 1843, sota el regnat d’Isabel II, comença una etapa de domini de l’estat liberal, durant la qual s’accelera el procés de transformació econòmica que s’havia encetat a les darreries del segle XVIII. L’agricultura valenciana es va fer més dinàmica i productiva. A Catalunya, el desenvolupament industrial va ser més intens i això va augmentar les tensions entre burgesia i proletariat. Entre 1873 i 1874, es proclama la Primera República Espanyola i en acabat es torna a la monarquia parlamentària, cosa que obre un període anomenat la Restauració.

El Romanticisme i el Realisme

Les transformacions polítiques, socials i científiques del segle XIX van contribuir a la formació dels dos moviments literaris principals d’aquest període:

• El Romanticisme: Moviment literari gestat a Alemanya i al Regne Unit, durant el final del segle XVIII i principi del XIX com a reacció al neoclassicisme. Reivindica l’idealisme i l’individualisme, la passió i l’expressivitat del llenguatge, i sent atracció per les arrels medievals de la cultura.
• El Realisme o Naturalisme: Sorgeix durant la segona meitat del segle XIX i conviu amb el romanticisme fins al començament del segle XX. És una reacció al romanticisme, però sobretot és una conseqüència de les transformacions que havien donat lloc a les tensions socials entre la burgesia i el proletariat. Pretén donar a conèixer la realitat tal com és, en alguns casos amb voluntat de transformar-la, en altres tan sols de mostrar-la.

La Renaixença

A partir del segle XIX, una sèrie d’intel·lectuals reivindiquen que el català es recuperi per a la literatura culta. Comença així un moviment anomenat la Renaixença, que va permetre la reintroducció del català a tots els àmbits literaris i va donar empenta a reivindicacions que anaven més enllà de la cultura. “La Pàtria” (1833), de Bonaventura Carles Aribau, es considera el símbol del principi d’aquest moviment, que enllaça amb el romanticisme per la reivindicació del passat i de la pròpia tradició cultural.

En l’últim terç del segle XIX, neix un nou moviment literari, el Modernisme, que també acabarà amb la Renaixença. L’any 1859, es van restaurar els Jocs Florals com una plataforma per a l’exaltació de la literatura pròpia i per a la promoció de nous escriptors en tots els gèneres literaris. Els Jocs Florals valencians es van interrompre i no es van reprendre fins al 1879, quan els va convocar una entitat anomenada Lo Rat Penat. Es tractava d’una organització que tenia l’objectiu de promoure la cultura dels valencians i de descobrir-los el seu propi país. La relació entre els diferents escriptors i intel·lectuals de la Renaixença va ser molt fructífera, i valencians, catalans i mallorquins participaven en els mateixos certàmens literaris i en les mateixes revistes.

La Poesia

Durant el segle XIX, hi va haver una intensa producció poètica, amb una gran quantitat d’autors i obres. Les més destacades són:

• Teodor Llorente (València, 1836): Es va convertir en el patriarca de la Renaixença valenciana gràcies a la seva poesia i a la seva activitat periodística al capdavant del diari Las Provincias, on va fer una intensa tasca de difusió de la literatura catalana.
• Jacint Verdaguer (Catalunya, 1845): Es va convertir en el poeta més important del segle. La seva obra va revitalitzar el llenguatge literari d’acord amb el romanticisme i va aconseguir un èxit notable.
• Joaquim Garcia Girona (Benassal, 1867): Va escriure un poema èpic d’inspiració i ambientat en terres valencianes, titulat Seidia.

La Narrativa

A partir de la segona meitat del segle XIX, es revitalitza la novel·la. La primera que es va publicar va ser L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull (1862). La contribució més innovadora és l’obra de Narcís Oller (1846), que es relaciona amb el realisme i el naturalisme practicat per escriptors francesos.

El Teatre

El teatre es converteix en un entreteniment per a gran part de la població. Es distingeixen dues grans tendències:

• El teatre popular: Es desenvolupa el sainet, una obra de teatre humorística i senzilla, caracteritzada per l’ús del registre col·loquial i de situacions pròximes a la gent. Destaca Eduard Escalante (1834) amb obres com Bufar en caldo gelat.
• El teatre culte: Es pot crear una infraestructura comercial que permet el desenvolupament d’altres classes de teatre, que recullen les innovacions del teatre europeu de l’època. Destaca Àngel Guimerà (1845) amb obres com Mar i Cel (1888). Va passar a escriure un teatre de caràcter més realista, sent la seva obra més coneguda Terra Baixa (1897).

La Pervivència de la Literatura Popular

El segle XIX va provocar un canvi radical en les formes de vida a causa de les transformacions industrials, científiques i culturals. Per primera vegada, els índexs d’analfabetisme es van reduir notablement. No obstant això, gran part de la població estava exclosa de l’accés a la cultura escrita. La literatura oral, com el teatre, tenia una gran importància social.

El Barroc

El Barroc és un estil extravagant i excessivament adornat, a vegades considerat lleig i repulsiu. Es caracteritza per l'oposició i els contrastos en la vida, la gran exageració i l'artifici. Dins del Barroc, es distingeixen dos corrents literaris:

• Conceptisme: Joc de conceptes (moltes idees en poques paraules).
• Culteranisme: Estil recarregat (moltes paraules amb poques idees).

Francesc Vicent Garcia: El Rector de Vallfogona

Francesc Vicent Garcia (segle XVII, Tortosa) va tenir una producció extensa, que inclou sobretot sonets, que barregen elements cultes i populars, temes greus i jocs humorístics. El seu estil oscil·la entre un d’elegant i artificiós fins a un de popular, irònic, burlesc i de mal gust (anomenat vallfogonisme).