Sociolingüística: Conceptes Clau i Varietats del Català

Sociolingüística: Conceptes Clau

La sociolingüística és la disciplina que estudia els aspectes de la variació lingüística (segons l'extracció social, el sexe, la professió, etc. dels parlants) i el contacte entre llengües. Hi ha entre 5.000 i 6.000 llengües al món. Les més parlades són: xinès, anglès, castellà, hindi, rus, bengalí, àrab, portuguès, alemany i japonès.

Conceptes Fonamentals

• Llengua minoritzada: Llengua que dins del seu territori ha patit una restricció dels seus usos, que es van realitzant en una de les llengües en expansió.
• Multilingüisme/plurilingüisme: Ús de dos o més idiomes per part d'un individu o d'una comunitat o comunicació entre parlants de diferents idiomes.
• Bilingüisme individual: Ús de dues llengües per part d'una mateixa persona. Pot ser simètric o asimètric; instrumental, passiu o actiu.
• Bilingüisme territorial: Es dóna quan hi ha dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l'idioma. Exemples: Bèlgica, Canadà.
• Bilingüisme social: Utilització en un mateix territori de dues llengües, una d'autòctona i l'altra sobrevinguda. Pot ser generalitzat o limitat, oficial o no oficial. Una de les llengües avança (guanya àmbits d'ús o parlants) en detriment de l'altra.
• Diglòssia: Ús desequilibrat de dues llengües dins d'un mateix territori. La llengua A es fa servir en contextos formals i de prestigi, mentre que la B s'empra en contextos informals, col·loquials i familiars.
• Normalització: Procés social de recuperació de la llengua en recessió, procés que la faci esdevenir novament un vehicle d'ús normal en la seva comunitat. Fer que la llengua minoritzada sigui utilitzada per tothom i per a tot (des de publicitat a facturació comercial, des d'instruccions a retolació pública).

L'Estàndard i la seva Formació

• Estàndard: Varietat neutra/comuna a tots els dialectes, amb un grau de formalitat mitjà-alt, que agiliti la comprensió entre totes les persones del domini lingüístic, sigui quin sigui el seu dialecte geogràfic, social o generacional.
• Procés d'estandardització: Procés social orientat a fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i a disposició de tots els parlants.

Condicions per a l'Estandardització

1. La selecció d'una varietat geogràfica existent o la combinació de més d'una.
2. La normativització de la varietat, és a dir, l'establiment de normes per al seu ús oral i escrit. Secció Filològica de l'IEC, continuadora de l'obra de Pompeu Fabra.
3. L'adequació de la varietat a tots els usos i àmbits.
4. L'acceptació per part de la massa parlant i en tots els contextos.

L'ús varia segons la situació comunicativa (registres) i els grups de parlants (varietats dialectals).

Varietats Lingüístiques

• Varietats geogràfiques, històriques o generacionals, socials: Usos que fan de la llengua determinats sectors socials.
• Argot: Parla privada que un grup social adopta com a senyal distintiu. Neixen mots (neologismes) i se n'arraconen d'altres (arcaismes).

Varietats del Català

• Català occidental: Nord-occidental (subdialectes: pallarès, ribagorçà, tortosí) i valencià (subdialectes: septentrional, apitxat i meridional).
• Català oriental: Rossellonès, central (subdialectes: barcelonès i tarragoní), balear (menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterer) i l'alguerès.
• Dialectes constitutius: Resultat de l'evolució del llatí vulgar en una àrea geogràfica concreta (català central, rossellonès i nord-occidental).
• Dialectes consecutius: Balear, valencià i alguerès, perquè les Balears i l'Alguer foren repoblats per catalanoorientals.

Models de Configuració de la Llengua Estàndard

1. Unitarista: Una varietat geogràfica s'imposa a les altres.
2. Composicional: L'estàndard és la síntesi dels dialectes existents.
3. Model d'estàndards autònoms: Conviuen diversos estàndards sense que això entrebanqui la consciència d'unitat de l'idioma.