Sociolingüística: Conceptes Clau, Conflicte i Normalització

Sociolingüística: Conceptes Clau i Dinàmiques

Ús Lingüístic: Convencional vs. Intencional

L’ús lingüístic que s’adapta a l’ús d’una societat (considerat ús normal) és anomenat ús convencional. De vegades, però, apareixen grups socials disconformes que posen en dubte les normes d’ús i no les segueixen. Aquest ús és l’ús intencional.

L’ús intencional contribueix a recuperar una llengua. L’ús convencional, en canvi, pot contribuir al desprestigi i al procés de substitució d'una llengua.

Conceptes Fonamentals de la Comunitat Lingüística

• Comunitat de Llengua

  És imprescindible compartir la mateixa llengua, encara que aquest factor no és suficient per si sol.

• Interrelació Lingüística

  Una comunicació intensa és imprescindible per a la cohesió de la comunitat, ja que el coneixement de la llengua no implica el seu ús.

• Actituds Lingüístiques i Normes d’Ús

  Determinades actituds compartides en referència a l’ús i valoració de la llengua també contribueixen a cohesionar-la (o al contrari).

• Integració Simbòlica

  Compartir els elements simbòlics és el factor més determinant per a la cohesió del grup: acceptació d’una normativa per a la llengua, identificació amb un registre estàndard, adopció d’un nom específic global.

Consciència Lingüística i Lleialtat

Estabilitzar la comunitat lingüística implica la “lleialtat lingüística” activa i conscient dels seus membres, definida com el principi en nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seva llengua o en la seva estructura i lèxic.

Llengües Minoritàries i Majoritàries

El concepte de llengua minoritària o majoritària és, doncs, totalment arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seva “validesa”.

Bilingüisme i Diglòssia: Dinàmiques Socials

Bilingüisme Individual i Social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una mateixa segona llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat n'hi ha prou amb una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra. Una d’elles acabarà desapareixent.

Bilingüisme Territorial

Es dona quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

Diglòssia: Definició i Tipus

La diglòssia és una "situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no l'empra com a llengua de conversa ordinària". Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants. En aquest cas parlaríem de diglòssia interna.

Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.

Relació entre Diglòssia i Bilingüisme

• Diglòssia i Bilingüisme

  En una societat, els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents. Per exemple, al Paraguai: la llengua A és el castellà i la B el guaraní.

• Diglòssia sense Bilingüisme

  Dins d’una societat una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup. Per exemple, a Rússia abans de la Primera Guerra Mundial: l’aristocràcia parlava francès, però la resta del poble només rus.

• Bilingüisme sense Diglòssia

  Quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

• Ni Bilingüisme ni Diglòssia

  Seria la situació de comunitats monolingües (els castellanoparlants de les regions de parla castellana, els islandesos, els portuguesos...).

La Diglòssia als Països Catalans

Als Països Catalans va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.

Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i, en menor mesura, a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte lingüístic.

Conflicte i Substitució Lingüística

Definició de Conflicte Lingüístic

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta, per tant, d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (és a dir, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

Etapes del Conflicte Lingüístic

1. Procés de Bilingüització

   És l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades i els joves són els primers a adoptar la segona llengua, i aquesta comença a ocupar les funcions formals.

2. Procés de Monolingüització en la Llengua Dominant

   Abandonant la llengua dominada, aquesta és suplantada. Aquesta fase és molt ràpida. Es presenten diversos problemes:

   • Autoodi

     Els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

   • Mitificació del Bilingüisme

     Es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat, la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

   • Creació dels Prejudicis Lingüístics

     Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

   • Bilingüisme Unidireccional

     La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

3. Abandó Absolut de la Llengua Dominada

   Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Interposició o Mediatització Lingüística

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit. Exemples:

• Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
• Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.
• Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu futbol i no fútbol, elit i no èlit, handbol i no balonmano...).

Interferència i Normalització Lingüística

Interferència Lingüística

La interferència lingüística són els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una segona llengua. Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic (adstrat), però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix gairebé exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre de la comunitat lingüística, etc., les interferències seran majors o menors.

Tipus d'Interferència

• Fòniques

  Per exemple, "jefe", "pijama" o la lletra "ce", "3r C".

• Lèxiques

  És el nivell més propens a l'entrada de barbarismes.

• Morfosintàctiques

  Afecten l'estructura gramatical i la sintaxi.

Normalització Lingüística

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística, incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
• Establir unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Política Lingüística

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus: per acció o per omissió.

Planificació Lingüística

La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’aquí es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua. Hi ha dos tipus de principis que la regeixen:

• Principi de Personalitat

  Permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

• Principi de Territorialitat

  En canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.