Sociolingüística Catalana: Bilingüisme, Diglòssia i Conflicte

El Mite del Bilingüisme Social

Les llengües han estat marginades al llarg de la història sobre la base d'idees errònies des del punt de vista científic i racional, com és el cas del català. Els anomenats "bilingüistes", partidaris del mite del bilingüisme, presenten una sèrie d'arguments per defensar-lo:

• Presenta situacions harmòniques, estables i inamovibles.
• No implica una situació conflictiva (conflicte lingüístic) ni desigualitària.
• El bilingüisme social és natural, és a dir, les comunitats lingüístiques són bilingües des del naixement.
• Encoratgen els parlants nadius de la llengua dominada a ser bilingües (persones que parlen dues llengües per necessitat: la pròpia L1 i la imposada L2).

En realitat, el bilingüisme que es presenta com un mite és el bilingüisme social, que forma part d'un procés dinàmic que pot acabar en tres sortides: la substitució lingüística, la normalització lingüística o la hibridació.

L'aprenentatge de llengües és un fet positiu a nivell individual, ja que el domini de moltes llengües enriqueix. No obstant això, el bilingüisme social és un fet negatiu perquè implica la imposició d'una llengua sobre una altra històrica i la discriminació de la llengua pròpia. En un mateix espai no hi ha lloc per a dues llengües; cada territori hauria de tenir la seva llengua pròpia.

Normes d'Ús Lingüístic

Consisteix a dictar, en una situació de contacte de llengües, quina de les dues s'ha d'utilitzar, quan, on i amb qui. Es distingeixen dos tipus d'ús:

• Ús convencional: De manera majoritària, la persona s'adapta a les normes que imposa la societat.
• Ús intencional: Es reivindica la llengua pròpia del territori, es pretén assolir alguns objectius (com la normalització) i és un motor de canvi.

Actituds Lingüístiques

Les actituds dels parlants envers la seva llengua o la d'altres poden ser diverses:

• Consciència, fidelitat o lleialtat lingüística: És la resistència dels parlants d'una llengua dominada a l'abandó de la seva pròpia llengua. S'oposen als canvis d'estructura i a les interferències lingüístiques de tota mena.
• Autoodi, autoprejudici o deslleialtat lingüística: És l'abandó que els parlants fan de la llengua pròpia a favor d'una altra, que consideren superior.
• Prejudicis lingüístics: Són valoracions emotives o opinions personals, positives o negatives, sobre les llengües. Poden ser fruit de la ignorància o la malvolença (per exemple, considerar que hi ha llengües "fàcils" o "difícils").

El Secessionisme Lingüístic

És una actitud a través de la qual es vol separar una varietat lingüística de la llengua a la qual pertany. És un fenomen prou recent analitzat per la sociolingüística catalana.

Trets característics

• Rebuig del desenvolupament del català perquè no es considera una llengua apta per a la comunicació en la societat.
• Ignorància sobre els dialectes i la unitat de la llengua.
• Adhesió a una grafia que trenca la unitat lingüística i que exagera les particularitats dialectals.

Tipus de Secessionisme

Blaverisme

Denominació, originalment despectiva, amb què es coneix un moviment de reacció contra el corrent pancatalanista del nacionalisme valencià. S'emmarca en la reacció al fusterianisme durant la Transició Democràtica i el paper de la UCD. Els "blavers" escriuen el valencià seguint normatives no oficials, com les anomenades "Normes del Puig".

Gonellisme

És una actitud prou marginal que se sosté per certs grups culturals que s'oposen a l'estandardització de la llengua a les Illes Balears. S'assembla al blaverisme, però amb menys organització i suport social explícit. El terme "gonella" comença a usar-se després de la polèmica que va tenir lloc a les pàgines del Diario de Mallorca el 1972 per uns articles signats com a Pep Gonella.

Conclusió: L'impacte tant del blaverisme com del gonellisme és nul entre la comunitat científica dels lingüistes.

La Renaixença (1833-1892)

Causes del moviment

• Socioeconòmiques: Durant la Revolució Industrial, la burgesia catalana se sent poderosa i reclama els seus interessos econòmics i la seva identitat cultural. Es facilita el comerç directe i es contribueix al desenvolupament industrial de les terres catalanes.
• Culturals: L'afany pel passat històric desperta l'interès per la llengua, les lleis i les nostres institucions antigues. Durant la Guerra del Francès, el català és proclamat oficial a Catalunya, juntament amb el francès.
• Ideològiques: La difusió del Romanticisme va ser la causa d'una consciència lingüística i nacional que es va reflectir en la literatura de la Renaixença.

Concepte i Fites

És una època literària iniciada el 1833 i que finalitza el 1892, any d'inici del Modernisme. El seu màxim èxit té lloc el 1877, any en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà foren premiats als Jocs Florals.

Programa de la Renaixença

L'objectiu principal era recuperar la llengua catalana per a la literatura culta i assolir la identificació entre llengua i pàtria. Per això, es van fer una sèrie de propostes:

1. Reconstrucció de la història medieval, valorada com l'època d'esplendor nacional.
2. Divulgació dels clàssics medievals.
3. Recopilació de la literatura popular.
4. Normativització de la llengua (objectiu no assolit en aquesta etapa).
5. Normalització literària: recuperació de tots els gèneres.
6. Creació de premsa i editorials en català.
7. Creació de noves institucions i recuperació de les que ja existien.

Etapes

• Primera etapa (1833-1870): Correspon a la primera generació romàntica i renaixentista.
• Segona etapa (1870-1892): El 1871 apareix a Barcelona el diari "La Renaixenxa". Va ser una generació d'autèntics escriptors on destaquen tres figures: Jacint Verdaguer en poesia, Narcís Oller en narrativa i Àngel Guimerà en teatre. S'introdueixen les teories del Realisme i el Naturalisme.

Relació entre Renaixença i Romanticisme

Hi ha diversos arguments per no confondre els dos conceptes:

• L'esperit de la Renaixença era latent en els il·lustrats i, per tant, anterior al Romanticisme.
• El triomf de la Renaixença es va produir quan les actituds romàntiques començaven a decaure.
• L'abast del moviment de la Renaixença és superior al del Romanticisme.
• Els escriptors van emprar l'estètica romàntica de manera atenuada en la primera etapa de la Renaixença.

Conclusió: Són dos moviments diferenciats, distints en el seu abast i les seves característiques.

Tipologia del Bilingüisme

Concepte i Definicions

El concepte de bilingüisme no és unívoc, sinó connotatiu i polisèmic. El seu significat depèn de les perspectives i els interessos. Algunes definicions clàssiques són:

• Weinreich: "La pràctica d'usar alternativament dues llengües".
• Aucamp: "La condició de coexistència de dos o més idiomes en una nació".

Classes de Bilingüisme

Bilingüisme Individual

És el grau menor de poliglotisme (domini de diverses llengües). Es refereix a una persona concreta que, aïllada del seu context social o territori, és capaç d'usar dos idiomes. Pot ser:

• Natural: La persona domina les llengües perquè les ha après de manera natural, dins de l'àmbit familiar.
• Adquirit: Una llengua s'ha après de manera natural i l'altra és fruit d'un estudi formal.

Bilingüisme Territorial

Es produeix quan un mateix espai geogràfic apareix dividit en dues zones lingüísticament ben delimitades. Per exemple, al País Valencià, amb la costa catalanoparlant i l'interior castellanoparlant. És objecte d'estudi de la geografia lingüística.

Bilingüisme Social

És la situació en què, dins d'un mateix territori, un grup d'individus domina necessàriament dues llengües: la pròpia (L1) i la imposada (L2). És l'objecte d'estudi de la sociolingüística. Els seus trets principals són:

• Implica la situació minoritària o de minorització lingüística de la L1.
• És un bilingüisme unilateral: els parlants de la L1 són bilingües per necessitat, mentre que els parlants de la L2 poden ser-ho voluntàriament.
• És un procés dinàmic.
• Implica un conflicte lingüístic, una tensió entre les dues llengües per ocupar àmbits d'ús.

El Concepte de Diglòssia

La Diglòssia segons Ferguson

Charles A. Ferguson la defineix com una situació al si d'una mateixa llengua en què dues varietats lingüístiques compleixen funcions clarament diferenciades:

• Varietat A (registre estàndard): S'usa en funcions altes o formals.
• Varietat B (registre col·loquial): S'usa en funcions baixes o informals.

Els seus trets són:

• Especialització funcional de A i B sense interferències.
• Major prestigi de la varietat A.
• Més cabal literari en la varietat A (literatura culta).
• L'adquisició de la varietat A és formal (escola), mentre que la de la B és natural.
• Només la varietat A té una codificació regulada (normativa gramatical).

L'Ampliació de Fishman

Joshua Fishman amplia el concepte per incloure situacions amb dues llengües diferents. Per a ell, la diglòssia és una situació relativament estable en què, dins d'un mateix territori, s'usen dues llengües diferents amb funcions clarament diferenciades:

• Llengua A: S'usa en l'àmbit formal.
• Llengua B: S'usa en l'àmbit informal.