La societat i la música del Renaixement

El pensament i la societat del Renaixement

La societat i la música del Renaixement

S. XV i XVI. Renovació ideològica, política i artística a partir del món antic (Grècia-Roma). S’inicia a Itàlia i s’estén per Europa. Elements que van influir en la cultura:

• Humanisme: apareixen figures literàries de relleu (Bernat Metge), impuls ciències naturals (Galileu), impremta (Gutemberg) impremta musical (Petrucci)
• Reforma protestant: església època de crisi (cisma occidental, protestantisme i aparició d’heretgies)
• Canvis socials: societat feudal, mon rural (E.M)→ consolidació ciutats i classe mitjana (Renaixement)

Humanisme

Centre del món→ home. Humanistes redescobreixen i reinterpreten la lit. i filo. grecoromanes. Pintors escultors i arquitectes adopten els clàssics grecs com a model de perfecció. Fi de l’evolució de l’ars nova. S’emancipa la música instrumental. Instruments polifònics→ lloc preferent. Nobles i eclesiàstics lluitaven per destacar i tenir la millor escola de música i tenir els seus propis músics. Esplendor musical (conseqüència de tot). Popularitat de la música: burgesos es reunien per a escoltar música (no als temples) i impremta.

Característiques:

• Música polifònica
• 1 estil (profà i religiós)
• Ritme marcat x tactus (pulsació)
• Estil imitatiu
• Més llibertat en la forma
• Ús cromatismes
• Simplificació ornaments medievals
• Dissonàncies en els temps febles

La música vocal en el Renaixement

La música i els músics. Els músics es formaven a les escoles de música sacra (formació tècnica bàsica i ensenyament artístic). Estudi de la veu i instruments (si era talentós aprenia bases de composició), en acabar podia ser cantor o organista, músic d’església o de cort. Mestre de capella (esglésies, escola de música sacra): organista, compositor i director de cor. “Ensenyava als alumnes”. L’ars nova (excessos) va durar fins el segle XV fins tornar a la simplicitat.

Cànons imitatius:

Per augmentació (doblar el valor de les notes), Moviment retrògrad (melodia al revés), Moviment contrari (si augmenta una 3ª, descendeix una 3ª). Escoles destacades: francoflamenca i la de Borgonya. Música vocal religiosa Motet: Es defineix al segle XV, cant polifònic d’extensió regular, amb text sobre qualsevol matèria. Va inspirar les varietats del repertori polifònic religiós. Destaca el motet de Palestrina. Missa: Basada en el motet. Construïda a partir d’un cant gregorià com d’una cançó profana. Mantenia el títol de la cançó en que s’havia basat. Palestrina escriu misses serenes i equilibrades.

La coral luterana i l’himne anglicà:

Coral luterana, cant sagrat de les esglésies protestants alemanyes, fetes x ser cantades pels fidels durant la cerimònia. Luter contribueix en el seu desenvolupament. Bach. L’himne anglicà, composició x a cor acompanyat amb solistes (+ tard instruments) o sense, interpretat durant l’ofici religiós de l’església anglicana. Equival al motet catòlic.

Música vocal profana

Diferencies de la música profana en la religiosa: Textos en llengua vulgar, no en llatí. Tendència cap als modes menor i major actuals. Temes originals (no s’utilitzen existents). Composicions x a veus solistes acompanyades d’instrument. Les formes varien segons els països però van confluir en la cançó i el madrigal. És fixa la disposició de les veus del cor: soprano, contralt, tenor i baix. Polifonia profana a Itàlia: Frottola: 4 veus en estil vertical (sil·làbic), la melodia la fa la soprano. Es cantaven en festes socials i traçava d’assumptes satírics o eròtics. Villanesca: igual que la frottola, però més elaborat. MADRIGAL: 3-6 veus sobre un text culte. Deriva de la frottola, del motet i de la chanson francesa. Forma + important de la polifonia civil renaixentista. Serà desplaçat al segle XVII per l’òpera.

Anglaterra. El madrigal:

Curt però intens. Característiques: Considerat música de cambra (4-6). Caràcter rítmic i textura homofòniques. Poquíssimes dissonàncies i cromatismes. Menys elaborat que l’italià. Thomas Morley (+ important)

França. La cançó francesa:

Origen→ cançó trobadoresca. Simplicitat, espontaneïtat i delicadesa dels matisos. Ús del sil·labisme i precisió rítmica francesa. Caràcter descriptiu. Clément Janequin.

Espanya:

Deriven de cançons de gesta: villancets, balades, etc... Juan del Encina

Catalunya:

Ensalada: supera al madrigal (originalitat), barreja d’elements, temes variats, finalitat lúdica. Mateu Fletxa.

La música instrumental

Testimonis iconogràfics que demostren que hi havia una intensa vida musical al Renaixement. La música era present en totes les cerimònies públiques. El violí adopta la seva forma actual al segle XVII-XVIII. I al XVI-XVII apareixen les variants (violino, violino picado). Gràcies a Martin Agricola i Sebastian Virdung queda constància de molts instruments de l’època. Tipus de composicions instrumentals: Doblaments de la música vocal. Improvisació. Variació (modificacions sobre un tema). Danses. La música per a diversos instruments: Viola de mà: Espanya. Equivalent al llaüt (afinació i tècnica semblants). Guitarra: Espanya. Viola de mà petita amb 4 cordes. Repertori semblant al de la viola o llaüt. Clavicordi: Corda colpejada, sonoritat dolça. Clavicèmbal: Corda polsada. Utilitza pedals i dos teclats per produir canvis de timbre o d’intensitat. Orgue i espineta i virginal anglès. Conjunts d’instruments: Destinats a la pràctica musical. S’associaven per famílies. Distinció entre instruments d’exterior (alts) i d’interior (baixos). Diferències: (instrumental – vocal). Salts en la línia melòdica – melodia lineal. Registre depenent de l’instrument – tessitures reduïdes. Ritmes marcats – ritmes naturals. Velocitat – menys rapidesa. Ornaments improvisats – menys ornaments.