Societat i moviments socials a l'Espanya del segle XIX

Societat i moviments socials

Primers moviments socials

La legislació liberal no contemplava cap regulació de l'associació obrera. Per tant, les primeres manifestacions van ser violentes i clandestines: luddisme (fàbrica Bonaplata 1835, Alcoi 1821). L'associacionisme obrer tindrà el seu primer embrió a Barcelona, cap al 1834. Es van crear societats de socors mutus (Associació de Protecció Mútua dels Teixidors de Cotó 1840). Les reivindicacions obreres vinculades al salari i al temps de treball impulsaren vagues, encara prohibides, sostingudes per caixes de resistència, a les dècades de 1840 i 1850. La primera vaga general es produirà el 1855, per la introducció de noves màquines filadores a Barcelona. El camp, sobretot a Andalusia, va ser font constant de conflictes i revoltes. A la dècada de 1840, els jornalers ocuparen terres per la fam i misèria, cremant collites i bestiar. Tot es va agreujar amb la desamortització de 1855, produint revoltes a Castella i Aragó, i fonamentalment a Andalusia (Utrera i Arahal o Loja el 1861, dirigit per Rafael Pérez del Álamo). La guàrdia civil i l'exèrcit eren la resposta dels governs, provocant moltes víctimes entre els llauradors revoltats. Arrel de les desigualtats, el bandolerisme es va estendre per Andalusia a les dècades de 1860 i 1870. El socialisme utòpic es va difondre amb Joaquín Abreu, fourierista gadità. Des d'Andalusia va arribar a Madrid o Barcelona, amb variants saintsimonianes com Felip Monlau o cabetians com Abdó Terrades i Narcís Monturiol. Els republicans, com Ramón de la Sagra, Pi i Margall o Sixto Cámara, varen introduir a Proudhon. Políticament, l'obrerisme es vinculà al republicanisme federal.

L'arribada de l'internacionalisme (1868-1874)

Giuseppe Fanelli arriba a Espanya el 1868, com a representant de l'AIT, i va difondre els ideals anarquistes a dirigents sindicals com Anselmo Lorenzo i Ramon Farga. El 1869, les associacions obreres eren unes 195 amb 25.000 afiliats, a Madrid, Barcelona, Llevant i Andalusia. El Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) va adoptar acords de línia anarquista (vaga com a arma fonamental, apoliticisme, acció directa). El 1871, Paul Lafargue, gendre de Marx, va impulsar amb alguns internacionalistes madrilenys les posicions marxistes. Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias defensaven, a La emancipación, la conquesta del poder polític per la classe obrera. El 1872 varen ser expulsats de la FRE i crearen la Nueva Federación Madrileña. Després del fracàs de la República, en la qual participaren activament, varen passar a la clandestinitat.

Anarquisme i socialisme

El 1881, la FRE va canviar el nom a Federació Regional de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), ja que la legislació prohibia organitzacions internacionals. Els seus nuclis fonamentals: Catalunya i els jornalers andalusos. La repressió i els desacords interns van afavorir que una part dels anarquistes optaren per l'acció directa i la violència, en una espiral violenta que té els seus moments clau en la Mano Negra i els processos de Montjuïc. Un sector va manifestar la seva oposició al terrorisme (Anselmo Lorenzo o Federico Urales) i va optar pel sindicalisme (l'anarcosindicalisme de Solidaritat Obrera -1907- i CNT -1910-). Pablo Iglesias funda el PSOE el 1879, publicant El Socialista, amb García Quejido, Jaime Vera o Gómez Latorre. Marxistes, defensaven la revolució i les reformes (polítiques i laborals) i es consolidaren a Madrid, Astúries, País Basc i Màlaga. Es vincula a la Segona Internacional i introdueix la Festa del Treball l'1 de maig de 1890. El 1888 es funda la UGT. Els governs crearen el 1883 la Comissió de Reformes Socials, per a conèixer les condicions obreres i promoure el reformisme social.

Transformacions agràries i expansió industrial

La revolució agrària

La revolució agrària liberal, fonamentalment els progressistes, consolidaren una nova concepció jurídica: la propietat privada front a la propietat feudal i el desenvolupament de l'economia de mercat.

1. Abolició dels senyorius i de les jurisdiccions. La conversió en propietat privada plena afavori als nobles, ja que els camperols, per a reclamar la propietat, havien de presentar documents indiscutibles, que no existien pràcticament al món rural feudal. La grossa dels camperols es convertiren en jornalers o arrendataris a curt termini.
2. Desvinculació i desamortitzacions (Mendizábal 1836, Madoz 1855): modificació profunda de la propietat territorial, consolidant una nova classe propietària i frustrant la possibilitat de consolidar un important sector de mitjans i petits propietaris. (Recordar objectius de les desamortitzacions).

La superfície cultivada va passar de 10 a 16 milions d'hectàrees, eliminant les importacions de cereals i va permetre sostenir el creixement sostingut de la població. Cereals, vinya, dacsa i creïlla, i el declivi de la ramaderia ovina front a la porcina són les característiques fonamentals. L'augment de la producció no es va fonamentar en la productivitat (endarreriment agrícola espanyol), i no sols pel marc natural poc favorable (clima, orografia, precipitació). La nova estructura de la propietat impedia als minifundistes del nord invertir en la millora de les seves explotacions, mentre els latifundistes del sud no tenien interès en el cultiu directe. La gran massa de llauradors vivia prop de la subsistència, limitant el mercat interior i provocant una gran conflictivitat al llarg de tot el segle.

Revolució demogràfica

La població va passar de 10,5 milions a finals del segle XVIII a 15,6 el 1860 i a 18,5 el 1900. Les xifres representen un increment proper al 75%, amb una taxa de creixement superior a la primera meitat del segle. Causes: desaparició d'algunes epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió de la dacsa i la creïlla. El creixement va ser dels més baixos d'Europa i va mantenir els trets de la demografia tradicional. La pobresa de la població, les males collites, les males condicions sanitàries i el manteniment de malalties com el colera, la tuberculosi o la febre groga, mantenien unes taxes elevades de mortalitat i mortalitat infantil. L'esperança de vida el 1900 era de 34,8 anys, front als 45 de França o Gran Bretanya. Al segle XIX es consolidà la decadència demogràfica de l'Espanya interior (menys Madrid) i el creixement de Catalunya, València, Múrcia, Canàries i el País Basc. La població urbana (del 10% al 16,6% del 1836 a 1900 a les capitals de província) va créixer de manera constant però lenta, donant el predomini al món rural. Madrid i Barcelona varen créixer especialment. Amb el creixement s'enderrocaren les muralles i s'aprovaren plans de reforma urbana (eixamples). Malgrat tot, el 1900 el 70% de la població vivia a localitats de menys de 20.000 habitants. L'augment de la població i les escasses oportunitats d'ocupació van obligar a molts espanyols a emigrar. Des de Galícia, Astúries, Cantàbria, les Canàries i Catalunya varen anar a Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. Fins al 1860 van ser uns 200.000, incrementant-se a partir de 1853. Entre 1900 i 1929 més d'un milió van marxar a fer les Amèriques.

Inicis de la industrialització

La tradicional indústria d'indianes a Catalunya va créixer ràpidament després de la Guerra del Francès, sustentada en el mercat interior. Les reformes liberals del progressisme i l'eliminació dels gremis van permetre la ràpida mecanització, convertint Catalunya en la fàbrica d'Espanya. Les causes de la mecanització: escassetat relativa de mà d'obra i abundància de capitals repatriats de les colònies. Com sempre, primer es mecanitza el filat (complet el 1861) i després el teixit. Els preus més baixos estimulen la demanda, que augmenta per la protecció aranzelària i la substitució de la llana pel cotó. Problemes: 1) escassetat del carbó, que propicià la proliferació de colònies industrials a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica. 2) la feblesa del mercat espanyol. Els vapors exigien protecció davant la competència estrangera. El tèxtil va patir la fam de cotó durant la Guerra de Secessió als Estats Units, però a partir del 1874 inicià una nova fase expansiva vinculada a la mecanització del teixit. La indústria cotonera catalana desplaça la indústria tèxtil tradicional de la resta d'Espanya. Malgrat tot, no arrossegà al conjunt de la indústria espanyola cap a una industrialització global.

Indústria siderúrgica

La siderúrgia andalusa (Màlaga) va aprofitar el ferro d'Ojén. La falta de carbó de coc i l'ús de carbó vegetal, va provocar la seva decadència. L'hulla asturiana va substituir a la indústria andalusa, fins a finals de segle, encara que limitat per la mala qualitat del carbó local. Biscaia posseïa mines de ferro i tradició en la ferreria. L'arribada, a partir de 1876, del carbó de coc gal·lès, va consolidar la indústria siderúrgica basca. L'exportació de ferro per coc va ser clau en el procés, reduint el cost del transport. El 1860 l'empresa Vizcaya construí diversos alts forns, i el 1882 es va crear Altos Hornos de Vizcaya. El 1885 instal·là el primer convertidor Bessemer per produir acer i al final de la dècada el primer forn Martin-Siemens que produïa acer de gran qualitat. Més enllà de Catalunya i País Basc, la industrialització a Espanya va ser lenta i incompleta. El predomini agrícola consolidà una indústria agroalimentària, com la farinera a Saragossa, i a València els beneficis dels cítrics estimulà el calçat, la fusta i la química. A Madrid, la tipografia i editorials. La metal·lúrgia, la química guanyaren espais, encara que el seu desenvolupament significatiu va ser al segle XX. Important en el procés d'urbanització va ser la indústria del gas.

La producció minera

Entre 1874 i 1914 va tenir lloc l'explotació massiva del subsòl espanyol. L'augment de la demanda de carbó, per la màquina de vapor i la siderúrgia, consolidà la mineria a Astúries. La baixa qualitat del producte va ser pal·liat pel proteccionisme aranzelari. El ferro basc era de gran qualitat, proper al mar i es va convertir en producte per a l'exportació. El 1868 la Llei de Mines va iniciar l'explotació massiva dels jaciments miners espanyols (veritable desamortització) gràcies a les millores tècniques i els problemes de la Hisenda espanyola (concessions i vendes). Plom (Linares), coure (Riotinto), mercuri (Almadén), zinc (Reocín). Moltes explotacions estaven en mans de societats estrangeres que exportaven el producte sense cap arrossegament per a l'economia espanyola.

Hisenda, banca i finances

La reforma fiscal de Mon-Santillán el 1845 elimina les exaccións fiscals dels privilegiats i es fonamentava en la igualtat davant l'impost. Lamentablement, no introduïa cap impost directe sobre les rendes personals de capital o treball (font fonamental de recaptació a Europa). El dèficit de la Hisenda es va mantenir i l'emissió de deute de manera constant provocava un endeutament continu. Les declaracions de fallida incrementaren la desconfiança i endurien les condicions dels préstecs. La Llei de Bancs i Societats de Crèdit (1856) és el punt de partida del sistema financer espanyol, al crear-se el Banco de España, que va obtenir la concessió d'emetre els bitllets. Es varen constituir societats de crèdit com el Banco Hipotecario i la industrialització al País Basc propicià el sorgiment del Banco de Bilbao (1856) i el de Vizcaya (1902). Recordar els antecedents del Banco Español de San Fernando (1829), Banco de Isabel II i Banco de Barcelona, així com la creació de la Borsa de Madrid el 1831.

Ferrocarril i el mercat

Llei General de Ferrocarrils (1855), abans Barcelona-Mataró (1848) i Madrid-Aranjuez (1851). Etapes: 1. Gran expansió 1855-1866. Gran mobilització de capitals. 2. Crisi financera de 1866. 3. 1873 nova etapa constructiva, només continuen MZA i la del Nord. Característiques: 1. Estructura radial de la xarxa. 2. Major ample de via. 3. Franquícia aranzelària per a les societats que construïen el ferrocarril (oportunitat perduda per a la siderometal·lúrgia espanyola). El comerç es va veure afavorit per la derogació dels gremis, la supressió dels impostos de pas i l'eliminació de les taxes sobre el comerç. La nova xarxa i el ferrocarril varen ser fonamentals, malgrat que el problema del comerç interior era la manca de demanda. El comerç exterior va créixer amb més força a la segona meitat de segle. D'exportar vi i oli, i importar teixits de cotó i lli, es passà a importar cotó i carbó, i exportar productes agraris, minerals i teixits de cotó. La pèrdua de les colònies implicà la seva substitució per França i Gran Bretanya. El lliurecanvisme va donar pas a partir de 1870 a un proteccionisme defensat pel bloc de poder: productors de cereal castellà, els industrials catalans, els siderúrgics bascs i el sector del carbó asturià. El retard espanyol, més que als aranzels (fins al 1874 l'esforç de liberalització va ser notable), es deu a la inestabilitat institucional, endarreriment agrari, manca de reforma fiscal, forta acumulació per sectors improductius, junt a la manca de recursos naturals que facilitaren la industrialització.