La Societat de Mercat: Crítica a un Sistema Destructiu

Virus megalòmans

Les tres grans religions monoteistes ens han fet creure que som éssers superiors, fets a imatge de Déu, amb el poder d’adaptar el món a la nostra voluntat. Però el nostre comportament s’assembla més al d’un virus: ens expandim, consumim i destruïm l’entorn que ens sustenta. La societat de mercat ha accelerat aquest procés i ha causat la destrucció de boscos, la contaminació d’aigua i aire, l’extinció d’espècies i l’escalfament global. El rastre que deixem a la natura mostra que, més que amos de la Terra, en som una amenaça.

Valors de canvi contra el planeta

Les societats de mercat van néixer quan els valors de canvi —basats en el valor econòmic— van superar els valors experiencials i intangibles. Aquest triomf va generar riquesa, però també infelicitat, mecanització i una societat on les persones serveixen les màquines. La prioritat absoluta del valor de canvi ha portat el planeta cap al col·lapse ecològic. En aquest sistema, fins i tot una catàstrofe com un incendi pot augmentar la riquesa comptable, perquè mou l’economia. Els valors intangibles i experiencials, com el gaudi de l’esport, són menystinguts: l’esport esdevé espectacle i negoci, i es buida del seu sentit vital. Com deia un magnat australià, per maximitzar els guanys cal ignorar la intel·ligència del públic i, amb això, també els valors que donen profunditat a l’experiència humana.

Individus, és a dir, idiotes

L’ésser humà, com els animals caçadors, tendeix a destruir els recursos naturals que necessita. Amb la societat de mercat, aquest instint s’ha convertit en sistema: tot allò que no té valor de canvi és menyspreat, com si no tingués cap valor real. Això ha portat al maltractament sistemàtic del planeta. Vivim en un món on es premia l’individualisme i la recerca del benefici propi, com si cadascú fos un petit empresari competint contra els altres. Però quan tothom actua així, es treballa més, es produeix menys i es posa en perill el benestar col·lectiu. Amb la revolució industrial, els valors de canvi van triomfar sobre els experiencials i, des de llavors, el planeta en paga les conseqüències. El sistema ens converteix en individus aïllats, cecs davant l’impacte de les nostres accions, i això ens fa, col·lectivament, idiotes.

Més mercat, si us plau

La societat de mercat fracassa en gestionar la riquesa natural perquè només valora allò que pot convertir-se en valor de canvi. La natura, amb un valor majoritàriament intangible, queda fora de l’interès econòmic. Si no genera riquesa, no interessa; i perquè tingui valor, cal que l’Estat intervingui.

Interès privat vs. interès del planeta

L’interès privat busca beneficis individuals, sovint a costa del medi ambient, mentre que l’interès del planeta posa el focus en el benestar global i a llarg termini. Tot i això, poden ser compatibles, com van demostrar els pobles aborígens, que vivien en harmonia amb la natura.

La crisi actual es deu a la comercialització de tot, la privatització dels recursos naturals i el predomini dels valors de canvi i de l’interès privat. Per revertir-ho, cal excloure certs béns essencials dels mercats i posar límits als monopolis que controlen les màquines i els recursos.

Això implica regular l’explotació de la terra, la pesca i les emissions, i redistribuir els drets de propietat. Alguns creuen que cal un estat fort per aplicar aquests límits, però l’Estat sovint actua al servei dels seus gestors i no del planeta ni de la majoria. La solució passa per recuperar el control col·lectiu i garantir un equilibri entre l’interès humà i l’interès ecològic.

Mercats de mals

Les societats de mercat es van construir sobre la base dels valors de canvi dels béns. Aquests poden ser positius o negatius. Els valors de canvi negatius, com els contaminants o els danys ambientals, poden adquirir valor econòmic mitjançant la intervenció de l’Estat, que té el poder de transformar allò nociu en una oportunitat de negoci, convertint el mal en un valor de canvi positiu dins del mercat.

Democràcia enfront dels valors de canvi

Per salvar el planeta del model destructiu de les societats de mercat, cal la intervenció de l’Estat. Aquest, però, sovint actua per privatitzar la riquesa natural i en dona la propietat a qui té diners per pagar-la. Això suposa un problema greu: com pot garantir l’Estat una gestió justa i responsable en benefici del planeta i la humanitat?

La privatització afecta directament la democràcia. Mentre que en una democràcia cada persona té un vot, als mercats el poder de decisió depèn de la riquesa. Això fa que els més rics decideixin sobre el futur col·lectiu.

Tot i les seves imperfeccions i corrupcions, la democràcia continua sent la millor eina que tenim per evitar convertir-nos en un virus estúpid que destrueix el seu propi hàbitat. Cal defensar-la i reforçar-la per posar límits al poder dels mercats i protegir el planeta.

Grans Expectatives

Al contrari que a la natura, a qui tant li fa la nostra visió i les expectatives que tinguem, en l’economia les nostres expectatives tenen un paper determinant.

Presoners de guerra i arbitratge

Durant la Segona Guerra Mundial, els presoners de guerra occidentals van ser tractats millor que altres grups com jueus o gitanos, que van ser exterminats. L’oficial britànic Richard Radford, presoner en un camp alemany, va observar un curiós fenomen econòmic dins del camp: els presoners rebien paquets iguals de la Creu Roja, però com que tenien preferències diferents, van començar a intercanviar béns.

Els presoners francesos van organitzar aquests intercanvis sistemàtics i es quedaven una comissió del 5 %. Aquesta pràctica es coneix com a arbitratge: comprar més barat i vendre més car. Així obtenien un benefici, anomenat plusvàlua. Però com més intercanvis hi havia i més competència entre ells, més es reduïa aquest benefici.

Els cigarrets com a moneda de canvi

En els camps de presoners durant la Segona Guerra Mundial, els intercanvis van portar a un equilibri de preus. Amb el temps, es va consolidar una unitat de valor comuna: els cigarrets. Aquests es van convertir en moneda perquè eren fàcils de transportar, visibles, resistents i útils com a mitjà d’intercanvi, mesura de valor i emmagatzematge de riquesa.

Aquesta “moneda” permetia fer transaccions (permutes) de forma més àgil. Amb l’aparició dels diners també van sorgir oportunitats, com l’estalvi i la creació de deute, però també riscos, com l’acumulació especulativa.

El valor dels diners es basa en la confiança. La paraula “moneda” prové de les mateixes arrels que “creure” i “llei”, ja que sense creure en el seu valor ni una regulació legal que el garanteixi, el sistema monetari pot col·lapsar.

El valor de canvi dels diners

El valor dels diners es basa en la diferència entre el seu valor d’ús (el cost de fabricar-los) i el seu valor de canvi (el que representen en l’economia). Per exemple, fer un bitllet de mil dracmes costava només vint dracmes. Aquest desequilibri només és possible perquè l’Estat té el monopoli de fabricar moneda. Els diners també estan subjectes a fenòmens econòmics com:

1. Deflació: augment del valor del diner per reducció de la seva quantitat en relació amb els béns disponibles.
2. Inflació: pujada sostinguda dels preus, causada per l’augment de la quantitat de diners en circulació.

Aquestes dinàmiques mostren com el control del valor de canvi dels diners pot afectar profundament l’economia.

El tipus d'interès al camp de presoners

Durant l'any 1941, al camp de presoners, els preus eren relativament estables fins que alguns presos van començar a actuar com a banquers i a oferir préstecs en forma de cigarrets. Els préstecs consistien a prestar una quantitat de cigarrets amb l'acord de tornar-ne més l'any següent, amb tipus d'interès fixats segons les expectatives de preus. Quan els preus començaven a fluctuar, també ho feien els tipus d'interès. Els banquers ajustaven els tipus d'interès en funció de la inflació o la deflació que preveien. Quan es preveia una caiguda del valor dels béns (deflació), els tipus d'interès baixaven, mentre que pujaven durant períodes d'inflació. El tipus d'interès real positiu es calculava com la diferència entre el tipus d'interès i la inflació.

Dels cigarrets als diners polítics

A la societat, igual que als camps de presoners, certs béns funcionen com a unitats monetàries. Aquests béns han de ser fàcils de transportar i emmagatzemar, tenir un valor d'ús independent del seu valor de canvi i ser escassos. El metall va complir aquestes característiques i va ser adoptat com a moneda.

Des de l'antiguitat, els governs van protegir les monedes amb dissenys complicats per evitar la falsificació. Els bitllets van substituir les monedes metàl·liques per a grans quantitats. Els governs van crear un clima de confiança en els diners i es van encarregar de mantenir l'estabilitat del seu valor. Els diners metàl·lics van néixer per registrar els deutes dels febles amb els poderosos. Mentre que al camp de presoners els diners eren apolítics (sense producció ni treball), en la societat els diners són polítics, ja que coexisteixen amb la producció i es converteixen en una eina de poder. L'excedent de diners en l'economia porta l'Estat a imposar impostos.

Bitcoin: una moneda sense estat?

El 2008, després de la crisi econòmica, va sorgir la necessitat de crear una moneda independent dels estats i del sistema financer tradicional. Un programador anònim, sota el pseudònim de Satoshi Nakamoto, va dissenyar un algorisme per al Bitcoin, una moneda digital que no necessitava supervisió externa. A mesura que el Bitcoin guanyava valor, els usuaris van començar a preocupar-se per la seguretat. La solució va ser pagar a l'Estat una petita quantitat perquè pogués garantir la seguretat dels fons i perseguir els lladres.

Epíleg: balanç de la societat de mercat

• Els intercanvis de mercat representen una de les formes d’intercanvi en què es basa el teixit social, i no sempre són les més òptimes o atractives.
• Aquests intercanvis han predominat en les societats de mercat, on han creat molta riquesa, però també molta infelicitat, desigualtat i crisis catastròfiques.

La perillosa fantasia dels diners apolítics

La creació d’empreses industrials i la unió de societats de mercat van generar un gran augment del deute, amb els bancs creant diners del no-res. Els estats intentaven mantenir la quantitat de diners estable, però els bancs van trobar maneres de generar diners virtuals per finançar grans empreses. Això va permetre treballar amb diners futurs per pagar deutes amb interessos. El concepte de Bitcoin va sorgir com una moneda “apolítica” que pretenia ser estable sense control estatal, però aquesta idea pot portar als mateixos problemes del passat. Finalment, els diners no poden ser apolítics, i el control democràtic continua sent l'única esperança per gestionar els recursos econòmics i el medi ambient de manera justa.

Diners, màquines i mercats

El concepte de diners ha evolucionat des d'un valor experiencial inicial cap a un valor de canvi predominant, com succeeix a les nostres societats modernes. Tot i que els diners podrien semblar apolítics, el treball laboral i l'ús de màquines fan que no es puguin desvincular de la política. La distribució del superàvit social i la preservació del medi ambient requereixen un control democràtic col·lectiu, ja que no es poden resoldre amb solucions tècniques o apolítiques. Els poderosos, en canvi, sovint malbaraten els recursos i utilitzen els diners de manera que contribueixen a l'augment de les crisis, erosionant així les societats.

Compte amb els economistes

Els governants han mantingut el seu poder i han continuat distribuint el superàvit de manera que els beneficiava, utilitzant una ideologia legitimadora per convèncer la majoria que el seu poder era legítim. Al segle XVIII, aquesta ideologia era de caràcter religiós, legitimat per la gràcia de Déu. Amb l’arribada de les societats de mercat, aquesta ideologia va prendre una forma econòmica, on l’economia va començar a funcionar com una realitat virtual, oculta i dissimulada, que amagava la veritat de la societat.

Aquesta “veritat” és que els humans hem esdevingut esclaus de les màquines i dels mercats inhumans, en una societat en què consumim coses que no necessitem ni desitgem, i ens comportem com un “virus” que destrueix el planeta. Les nostres societats són profundament injustes i ineficaces, i els qui s'enfronten a aquesta realitat són castigats sense pietat.

Teologia amb equacions

Els economistes utilitzen models matemàtics que s'assemblen més a l’astrologia que a l’astronomia, ja que, quan no poden preveure esdeveniments econòmics, recorren a explicacions ideològiques o místiques. Això és similar a com els zandes, estudiats per l’antropòleg E. E. Evans-Pritchard, explicaven el fracàs de les seves profecies. Els economistes creen teories que amaguen la veritat sobre les societats de mercat, on els valors de canvi han acabat dominant completament el planeta.