Societat, Institucions i Estratificació: Teories Clau

La Societat com a Realitat Objectiva

Institucionalització i Institucions

La societat es presenta com una realitat objectiva. La institució és un patró de comportament convertit en hàbit que, com un llibre de navegació que ens ofereix la societat, ens diu qui i com s’ha de comportar en determinades situacions. És, doncs, una forma d’organitzar l’acció social i té a veure amb el control social i l’ordre social.

La institucionalització és el procés pel qual creem institucions, a través de les quals estructurem la nostra conducta social. Crea institucions per tal de satisfer necessitats.

Estratificació Social

L'estratificació social és la jerarquització entre diferents categories o posicions socials que ocupen els diferents individus d’una societat. Anomenem a aquestes categories estrats.

• Societats d’estatut adscrit: La posició social és assignada al néixer i sol ser definitiva. No es pot canviar a una altra classe social.
• Societats d’estatut adquirit: Malgrat que hi ha una tendència a la reproducció social, el sistema d’estatuts és obert (mobilitat social).

Estratificació segons Karl Marx

Karl Marx defineix l'estratificació per les classes socials, configurades pels ingressos disponibles i la possessió de mitjans de producció. Segons Marx i Engels, el capitalisme propiciava l’estructuració gradual de la societat industrial-capitalista en dues classes enfrontades: burgesos capitalistes i proletariat; ja que els burgesos, per controlar l’economia, necessiten anar progressivament desposseint a altres classes dels seus mitjans de producció.

Classes Socials segons Marx:

• Burgesos: Dominen els mitjans de producció.
• Petit-burgesos: Comerciants, artesans i professionals.
• Terratinents: Rendes del treball agrícola.
• Proletariat: Només compta amb la seva força de treball.
• Lumpenproletariat: Al marge del treball i sense consciència de classe.

Estratificació Social segons Max Weber

Podem considerar la teoria de l’estratificació de Weber una resposta a la teoria de Marx. Weber distingeix tres tipus d’estratificació:

• Classe: Persones que tenen en comú unes oportunitats de vida semblants pel fet de posseir uns recursos o possibilitats d’ingressos semblants.
• Grups d’estatus: Definit més aviat pel consum. Lligat al prestigi social, implica un estil de vida determinat.
• Grup de poder: Poder entès com l’oportunitat d’una persona o un grup d’imposar la seva voluntat en accions col·lectives, fins i tot contra la resistència dels altres. D’arrel econòmica o d’altre tipus.

Tancament Social

El tancament social és l'acció que fan els membres d’un estrat que impossibilita l’accés d’individus provinents d’altres estrats. Genera un fort ressentiment quan el mateix estrat tracta de monopolitzar la part superior de les classes socials, dels grups d’estatus i grups de poder.

Tipus Ideal de Burocràcia (Weber)

Característiques del tipus ideal de burocràcia segons Weber:

• Personal assalariat a temps complet (funcionariat).
• Organització separada de la vida privada i de les activitats personals dels funcionaris per evitar la corrupció.
• Àrees de competència ben delimitades i específicament reglamentades. Tothom té clara la seva feina, que està especialitzada (les famoses finestretes...).
• Jerarquia amb línies ben delimitades d’autoritat i responsabilitat. Cada buròcrata és responsable d’un altre buròcrata. Això ha de facilitar la transparència i la possibilitat de reclamació.
• Selecció de personal sobre la base de qualificacions tècniques o professionals (concursos i oposicions). Cossos especialitzats en el funcionament burocràtic.
• Cap membre de l’organització no posseeix els recursos amb els quals treballa.

El gran avantatge de la burocràcia és la seva previsibilitat, ja que el seu funcionament estaria protegit contra els capricis dels seus administradors. Dona estabilitat i multiplica el poder.

Estructural-Funcionalisme de Parsons

Concepció organicista, segons la qual el Sistema Social és una agrupació d’institucions interrelacionades (estructuralisme) per la seva interdependència al voltant de les funcions (funcionalisme). Cada institució funciona com un òrgan. Cada òrgan compleix una funció.

La funció és el conjunt d’activitats dirigides a satisfer una necessitat del sistema social. El sistema evoluciona per resoldre problemes.

El sistema social és una interrelació entre institucions, que compleixen diferents funcions (funcionalisme) com si fossin una estructura d'òrgans (estructuralisme).

Subsistemes de Parsons:

Agrupacions d’institucions que tenen funcions d’ordre similar encara que conservin la seva especificitat:

• Fiduciari: Encarregat de la reproducció i assegurar els relleus generacionals.
• L’econòmic: Encarregat de la producció i intercanvi de béns i serveis.
• La comunitat social: Encarregada d’aportar sentits morals i existencials a les nostres activitats.
• El polític: Encarregat d’aportar un ordre a les estructures de poder.

Les institucions socials poden ser transversals, i formar part de més d’un subsistema.

Constructivisme de Berger & Luckmann

Els éssers humans perceben com a naturals relacions artificials que s'han tornat institucions. Les institucions són construccions socials.

Dialèctica Social:

• Exteriorització: Obertura al món, condició inacabada.
• Objectivació: Creació d’institucions que ordenen la vida quotidiana (institucionalització).
• Interiorització: Incorporar la societat a través del llenguatge i l’educació (socialització).

El procés d’institucionalització es dona mitjançant els rols. La conducta social s’estructura en rutines que ens permeten:

• Proveir-nos d’expectatives.
• Organitzar les nostres activitats.
• Economitzar el nostre temps.

La institucionalització és la creació d'institucions: accions rutinitzades i organitzades en rols. La vida social la creem socialment. Aquesta institucionalització dona estabilitat i possibilita reproduir conductes socials similars durant els relleus generacionals. Estructurem la nostra conducta social en base a això. Aquesta crea institucions per tal de satisfer necessitats.

Característiques de les Institucions:

• Externes: Les experimentem com realitats externes.
• Objectives: No depenen de la nostra voluntat.
• Coercitives: Orienten la nostra conducta social.
• Amb Autoritat Moral: Incorporen una normativitat, com han de ser les coses.
• Històriques: Han estat creades pels éssers humans al llarg de la Història. Es poden canviar (construir, desconstruir i reconstruir).

Nivells de Legitimització dels Rols:

• Nivell pre-teòric: Dimensió continguda en el llenguatge. Exemple: les paraules “home” o “dona” ja contenen un primer nivell de legitimació del gènere.
• Nivell teòric rudimentari: Esquemes pragmàtics, com ara dites o proverbis. Ex.: “els nens no ploren” o “les nenes bones van al cel”.
• Teories explícites: Legitimen un àmbit institucional concret i solen estar gestionades per personal especialitzat. Per exemple, la teoria psiquiàtrica de la disfòria de gènere, que tracta la transsexualitat com una malaltia.
• Universos simbòlics: Teories globals (ideologia o cosmovisions) que integren diversos àmbits de significació en una totalitat simbòlica. Tota experiència humana queda explicada i justificada dins d’aquest univers simbòlic. Exemple: visió sexista del món.