La societat feudal i les revoltes del segle XV a Galícia i la Corona d'Aragó
La societat estamental de la Baixa Edat Mitjana
La societat de l'Edat Mitjana era estamental, amb individus ordenats en grups segons la seva funció. Aquests grups no permetien la mobilitat vertical entre estaments i predominaven els vincles de dependència personal davant dels vincles públics.
Grups privilegiats
- Alta noblesa i alt clergat: tenien terres, honors i títols, i no pagaven impostos. Disposaven de lleis i tribunals especials. Exercien el poder i la justícia sobre la resta de senyors mitjançant vincles de dependència personal, units entre si per la prestació de favors, sobretot l'ajuda militar a canvi de terres i honors. Es dedicaven a les armes (noblesa) i a l'oració (clergat).
- Baixa noblesa i baix clergat: la baixa noblesa estava formada per fidalgos que moltes vegades ni tan sols posseïen terres. El baix clergat estava integrat pels monjos dels monestirs i els capellans.
Grups no privilegiats
- Camperols lliures: pagaven una renda al senyor propietari de la terra a canvi de protecció.
- Colons o serfs: estaven adscrits a la terra que treballaven i no podien abandonar-la sense autorització del propietari.
- Artesans, comerciants, burgesos (des del segle X).
Grups marginals
Per qüestions ètniques o religioses, vivien a les ciutats en barris separats del la resta de la població.
- Jueus: dedicats a l'artesania, el comerç, les finances i els préstecs.
- Mudèjars: musulmans que vivien en territori cristià.
El règim feudal
El règim feudal es basava en les relacions de vassallatge com a base del poder. El rei és el senyor suprem del territori per la gràcia de Déu, i tots li devien obediència i fidelitat a canvi d'un benefici o feu (terres i drets jurisdiccionals). Els nobles establien les mateixes relacions amb altres nobles de rang inferior, creant una piràmide de relacions de vassallatge i prestació de favors.
La monarquia també era feudal i es caracteritzava pel caràcter patrimonial i hereditari del regne, que era propietat exclusiva del rei i que aquest transmetia als seus descendents. La sobirania era reial d'origen diví, però el rei havia de governar segons els privilegis forals dels regnes. A Castella dominava la concepció autoritària del poder, excepte als senyorius bascos, on el rei havia de respectar els privilegis forals. A Aragó, la concepció del poder era pactista: el rei i el regne establien un pacte en el qual es respectaven els privilegis forals de la Corona aragonesa. El rei tenia l'autoritat suprema, però havia de compartir amb els nobles i eclesiàstics el comandament i l'exercici de la justícia.
Mitjançant la força militar o els favors prestats al rei, aquests senyors van aconseguir la transformació de les seves terres en senyorius: territoris on exercien la justícia, nomenaven alcaldes i jutges, establien i cobraven taxes i impostos, i posseïen drets exclusius sobre la terra (aprofitament i explotació dels boscos, per exemple) i elements d'ús comú com els forns, els molins o els llagars. El senyoriu era de realengo quan depenia directament del rei, nobiliari quan depenia d'un noble, i eclesiàstic quan depenia de bisbats o monestirs.
La crisi dels segles XIV i XV
Els segles XIV i XV van estar marcats a tot Europa per una profunda crisi que va afectar tots els sectors de la societat.
Crisi demogràfica
A partir de finals del segle XIII es va produir en tots els regnes europeus un fort descens de la població a causa de l'increment de la mortalitat catastròfica provocada per les fam i les epidèmies de pesta. A finals del segle XIII, la població havia crescut per sobre dels recursos disponibles i les males condicions climàtiques van causar la subalimentació; moltes persones van morir de fam i d'altres van quedar molt debilitades, afavorint la propagació de malalties i epidèmies. En aquesta situació es va estendre per Europa el 1348 la Pesta Negra, procedent d'Orient, que va provocar una gran catàstrofe demogràfica.
Problemes socials
La crisi demogràfica i la consegüent crisi econòmica van tenir un fort impacte sobre els grups nobiliaris, que veieren reduïts els seus ingressos. Per mantenir el seu nivell de renda, en alguns casos van endurir les càrregues feudals (els mals usos); en altres, van intentar obtenir rendes dels monestirs i de les esglésies cobrant-los per protegir-los, o van lluitar amb altres nobles per arrabassar-los patrimoni i riqueses. Lògicament, aquest empitjorament general de les condicions de vida i l'explotació senyorial van crear un fort malestar entre els grups no privilegiats, que van protagonitzar diferents revoltes tant al món rural com a les ciutats. Destaquen:
- La revolta forana de Mallorca (1450-1452): protesta de consells rurals, camperols i artesans contra l'oligarquia de la ciutat de Palma, que, amb l'ajuda de l'exèrcit d'Aragó, van derrotar els rebels.
- L'enfrontament de la Busca i la Biga a Barcelona (1450-1452): conflicte entre el sindicat de la Busca (artesans i petits comerciants) contra la Biga (govern de la ciutat). Va triomfar la Biga. Va provocar una guerra civil a Catalunya.
- El conflicte remença a Catalunya (1462-1486): conflicte antisenyorial protagonitzat pels camperols catalans que volien alliberar-se de la subjecció en què es trobaven mitjançant una redempció o remença. Ho van aconseguir el 1486 per una sentència de Ferran el Catòlic.
- Ruptura de la tolerància religiosa amb els jueus: fins al segle XIV hi havia una certa tolerància religiosa amb musulmans i jueus, però la crisi general va incrementar la violència i la intolerància. Es van produir diversos pogroms.
El cas gallec: les revoltes irmandiñes del segle XV
La resposta dels grups nobiliaris davant la crisi del segle XIV va ser igual que al la resta d'Europa: mals usos, noves taxes i expedicions de saqueig. Els reis van permetre la formació de irmandiños (associacions de persones, grups o consells units per un jurament de fraternitat i ajuda mútua) per defensar els drets i les llibertats i oposar-se als abusos i la violència de nobles i bisbes. Les guerres irmandiñes van pretendre eliminar aquesta opressió dels senyors laics i eclesiàstics.
- La Irmandade fusquenlla: va originar-se el 1431 a les terres de Pontedeume i Betanzos davant la duresa del seu senyor, Nuño Freire de Andrade. Els camperols, encapçalats pel fidalgo coruñés Roi Xordo, van assaltar i destruir fortaleses i castells. Les forces d'Andrade, amb l'ajuda de l'arquebisbe de Santiago, van derrotar els irmandiños i van restablir la situació anterior.
- La Gran Guerra irmandiña (1467-1469): una irmandat de 80.000 gallecs (camperols, habitants de les ciutats, capellans, fidalgos) es va unir contra la noblesa gallega i l'arquebisbe de Santiago. Van enderrocar els símbols visibles del poder i dels seus abusos, les fortaleses, destruint-ne més de 130. Inicialment, els irmandiños van aconseguir els seus objectius (eliminació dels abusos nobiliaris, llibertats...), però els nobles es van organitzar i, dirigits per Pedro Álvarez de Soutomaior (conegut com a Pedro Madruga), van recuperar els seus territoris i van sotmetre la irmandat el 1469. La victòria nobiliària va ser seguida d'una dura repressió, amb l'execució de molts líders irmandiños i l'obligació als camperols de reconstruir algunes fortaleses.