Societat i Economia a l'Alta Edat Mitjana (segles VI-XI)

Societat i Economia a l'Alta Edat Mitjana

L'Alta Edat Mitjana (segles VI-VII)

Aquest període destaca per la desaparició de l'Imperi Romà. Els llinatges de tribus germàniques creen monarquies, i l'administració romana els introdueix en càrrecs. Al segle VI, Europa arriba a un mínim demogràfic, amb baixa esperança de vida a causa de la pesta, l'abandonament dels camps i la malària. Al segle VII, s'observen nous espais conreats i mà d'obra, així com un canvi climàtic amb augment gradual de la temperatura. L'Església intenta limitar la propietat pagesa a través de l'herència i la modificació del nucli familiar. La importància de l'arqueologia és crucial per entendre l'economia i l'organització social, amb noves tècniques d'anàlisi per detectar i interpretar el registre arqueològic negatiu.

Agricultura

La producció de béns i l'activitat artesanal es concentren a les zones camperoles, on el 90% de la població viu de la terra (societat preindustrial). Els rendiments són febles i irregulars per la dependència climàtica i la qualitat del sòl. L'objectiu de l'agricultura romana era assegurar l'abastiment de les ciutats i l'exèrcit.

Característiques Generals de l'Agricultura Alt-medieval

Agricultura de subsistència basada en l'explotació intensiva del saltus i l'ager, afavorint l'explotació dels boscos. Ús del sistema de guaret, deixant terreny sense sembrar després d'una collita per reposar i augmentar la fertilitat. Es mantenen coneixements tècnics del món romà, amb ús d'eines de fusta i l'arada romana manual o amb força animal. Existeixen espais de gestió comunitària. Els cultius preferits són resistents al fred (civada, sègol i espelta).

Interpretació de les crisis econòmiques

• Tradicional: Agricultura de baixos rendiments que reflecteix una societat amb pocs estímuls productius, sense coneixements tècnics ni necessitat de produir més.
• Actual: Agricultura de baixos rendiments on l'organització del treball i la terra busca augmentar la productivitat. Dieta variada en comunitat consumint productes locals.

Mode de producció pagès (segles VI-VII)

El pagès actua com a subjecte autònom, mantenint relació amb els senyors a través del tribut. La unitat de producció bàsica és la família nuclear (vincles de solidaritat). No necessiten comprar ni produir excedent, deixant d'economitzar l'agricultura i el treball. Influeixen a Europa dues regions camperoles: l'organització tribal (Irlanda, Noruega i Dinamarca) i les zones boscoses d'Itàlia. L'organització del treball no produeix excedent, permetent menys hores de treball i una millor qualitat de vida. Les parelles joves treballen i, en envellir, cedeixen les terres.

Teories

• Devorey: L'èxit d'aquesta agricultura integrada necessita un equilibri equitatiu entre camperols i recursos, evitant la lluita pels recursos i la seva extensió.
• Maximo Montamani: Fusió de produccions alimentàries que no alimenten la ciutat. Dieta més equilibrada que la basada en cereals o la feudal. Possibilitat d'explotació del saltus (Principi jurídic res nullius: terra que no és de ningú pot ser ocupada; Principi Dret d'aprisió: atorga la propietat a qui l'hagi aprisiada i cultivada més de 30 anys).

Assentaments

Partint de l'urbanisme romà, basat en una xarxa de ciutats, l'evolució està marcada per la ruralització de les elits, que passen a viure a viles adjacents (noves). Posteriorment, apareixen els vicus, comunitats pageses no afectades per cap estat ni aristocràcia. Augmenten les construccions de fusta i argamassa, situades en pendents de muntanyes i al costat del riu. Urbanisme dispers i no planificat. Agrupament d'unitats domèstiques amb espais buits entre elements, organitzats en àmbits: residencial, productiu, funerari i emmagatzematge. Poques evidències de jerarquització social o diferències de riquesa. Activitat econòmica principal: agricultura i ramaderia, amb evidència d'artesania i metal·lúrgia. La llei mundovarga multa qui impedeixi als artesans treballar. Poden pertànyer a un senyor o monestir, però sense interferència en l'organització.

Nova agricultura (Loire-Rin, segles IX-X)

Agricultura propera a les ciutats i a torres senyorials (nord de França). Es busca un augment de la productivitat de la terra i els ramats, augmentant les hores de treball i millorant les eines. Causes: pressió demogràfica (augment desigual entre població i recursos); propietaris que volen enriquir-se de les terres (nova aristocràcia). Resultat: establiment d'animals i fertilització dels camps amb fems; rotació triennal (nord d'Europa); augment de la viticultura (conreu especialitzat lligat al consum litúrgic i aristocràtic); millora de les eines (arada pesada i eines de ferro); conreu extensiu de cereals en dominis senyorials (model del sistema curtense, vila bipartita i dominis monacals).

Vila curtense bipartita

Divisió de la terra, de caràcter senyorial i explotació directa. La terra és de domini útil dels pagesos, però amb domini jurisdiccional del senyor o monestir. Els pagesos paguen un cens. Sorgeix en un context d'expansió territorial, iniciant un procés d'artigament i desforestació. Expansió de l'ager dins del saltus. El creixement culmina al segle IX a les estepes de l'Imperi Franc. Pèrdua d'autonomia de les comunitats pageses i nova aristocràcia d'origen militar que rep terres com a recompensa per l'expansió territorial. Extensió del dret de ban: dret a exercir justícia a terres cedides. Domini útil dels pagesos, eminent del senyor. Tres tipus de terres: terres de la reserva (domini útil i eminent del monestir, treballades per serfs); terres de domini de l'església; terres de domini útil pagès.

Agricultura Feudal

La revolució feudal és el resultat de l'acord entre els reis, representants de la llei romana, i la nova aristocràcia, sotmetent la llibertat pagesa característica de l'Europa occidental (segles VI-VIII). Està marcada per una organització política de dependència (domini) (emperador-milites-castellà-pagès-serv). Al segle X-XI hi ha evidències d'intents de recuperació de la llibertat pagesa incentivada pel rei i els monestirs, així com pels processos de jerarquització interna de les comunitats pageses. La conseqüència de l'agricultura feudal és el creixement agrícola i demogràfic, amb lluita per apropiar-se del creixement al segle VI.

Comerç

Circulació de productes i intercanvi de mercaderies per obtenir guanys. L'alta edat mitjana és un període d'autosuficiència, autarquia, simplicitat tecnològica i producció escassa de béns de luxe. L'aristocràcia occidental és més pobre que la romana i la de la baixa edat mitjana. La fi de l'imperi beneficia els pagesos. Occident perd llibertats, però la població guanya benestar malgrat la crisi general del sistema. Desapareix l'arquitectura monumental i ornamentada (luxe). L'annona és la causa de la circulació de la producció a l'imperi. La circulació de la moneda romana i bizantina facilita el comerç internacional. L'emperador té el monopoli de la producció monetària al segle V. L'encunyació deixa de ser un monopoli. Es compaginaven diferents metalls per indicar diferents funcions. Els francs només tenen una moneda d'or (intercanvi de luxe). Richard Hodges i David Whitehouse investiguen arqueològicament els fluxos de béns d'àmfores africanes a ciutats europees. A finals dels segles VI-VII, els fluxos es redueixen a causa de la ruralització, la disminució demogràfica i la dificultat de l'estat per proveir les ciutats. Es diversifiquen els fluxos d'àmbit regional, diferenciant occident i orient. La conquesta de Roma acaba amb l'annona, però Justinià a Bizanci manté l'avituallament fins al 618. S'interromp amb l'arribada de l'Imperi Persa i l'expansió de l'islam. Cartago cau pels àrabs el 698.

Els intercanvis

Caràcter local, escàs de productes de necessitat (eines, tèxtil, ceràmica). Mercats regionals redistribueixen el comerç a llarga distància a les zones: Gran Bretanya (simple), Mediterrani (localitzat) i Loire i Rin (luxe). Els principals comerciants són cristians, jueus i frisons, que avituallen l'aristocràcia i la cort amb productes de luxe. Tradició germànica del "regal" com a mostra de complicitat política. Els frisons fan d'intermediaris entre Orient i Constantinoble. A finals del segle VII, diferents rutes comercials intercanvien productes entre el nord (francs) i l'islam. S'exporten pells d'animals, fusta i, sobretot, esclaus. Aquests comerciants es troben en quatre indrets:

• Palau: assentaments rurals amb funció administrativa on convergeixen els guerrers i l'aristocràcia amb funcions imperials.
• Monestirs: congreguen i desen articles importants, lloc ric i demandant de luxe.
• Emporia: llocs on les mercaderies poden ser comercialitzades i venudes a les elits.
• París: principal mercat de la cort franca a la vora del Sena.

Bizanci i l'islam són els principals dinamitzadors del comerç, utilitzant l'estat per distribuir la producció agrícola a través de l'impost i l'annona. Egipte és el principal importador de productes distribuïts pel Mediterrani i té grans rendiments agrícoles de cereal. Protagonistes del comerç llunyà: Bizanci, corts musulmanes i aristocràcia franca.

L'Islam

Formació, Divisió i Regionalització del Poder

A l'antiga conca mediterrània, es produeix la divisió i regionalització del poder, i la teocratització del poder a Bizanci, Europa Occidental i l'islam. La religió té un pes important en la construcció de l'estat monoteista. L'islam és la base de moltes societats tribals, i en resposta a l'equilibri demogràfic, segmenten clans i els envien a la recerca de noves terres. Expansió d'Orient cap a Occident, pas del politeisme al monoteisme. L'islam sorgeix al vast desert aràbic, on viuen els quraysh i els iemenites. La ciutat de la Meca és l'estació final de les rutes del desert i on es reuneixen aquestes tribus beduïnes. Estan dominats per la tribu dels quraysh, i allà es troba la Kaaba, el lloc de peregrinació. Sorgeix la creença en un déu superior, Al·là. El 580, a un home orfe del clan dels haixim, custodis de la Meca, se li apareix l'arcàngel Gabriel i el fa profeta d'Al·là. Critica el politeisme i el mode de vida luxós, especialment de la família quraysh. Mahoma és perseguit pels cabdills d'aquestes tribus i fa que els seus fidels emigrin a Medina l'any 623 (Hègira). Mor el 632 després de nomenar successor Abu Bakr. Mahoma és considerat el darrer dels profetes. Aconsegueix la unificació de les diferents tribus i és considerat cabdill religiós i militar. S'uneixen en la jihad, la guerra contra els no musulmans. Creen un codi de comportament moral i polític. Defensen l'organització clànica i tribal de l'umma i reconeixen Mahoma com a califa i líder de l'umma. Abu Bakr inicia l'expansió de l'umma cap a Síria, Mesopotàmia, Pèrsia i Egipte. El 634 mor Abu Bakr i el succeeix Umar, després Uthman i finalment Muàwiya. L'any 661 trasllada la capital a Damasc i comença el califat omeia. El 711, l'islam entra a Hispània i el 732 és derrotat a Poitiers (França) per Carles Martell.

Expansió d'una religió i una cultura

La islamització inclou l'arabització. Els fidels de Mahoma a l'Hègira eren nòmades, excel·lents guerrers. La importància de la jihad obliga els musulmans a lluitar per expandir l'umma. Les poblacions ex-romanes van rebre bé l'islam per la seva semblança amb el cristianisme. L'islam comporta un canvi d'autoritat estatal: deixen de pagar a l'Imperi Bizantí i paguen el zakat, impost sobre la terra. La poca claredat de l'Alcorà sobre la successió de Mahoma crea disputes entre clans. L'expansió de l'islam arriba fins al regne franc, on són aturats per Pipí el Breu. L'any 800 s'estableix la frontera entre francs i musulmans al riu Llobregat.

Primer període d'expansió de l'islam: Primers califes (fins a l'any 750)

La dinastia dels abbàssides es revolta contra Abu-l-Abbàs, proclamat califa després d'un cop d'estat contra els omeies. La revolta té connotacions antiarabistes i contra l'ostentació omeia. Demostra l'orientalització de l'imperi i llegeix l'islam en clau persa. Traslladen la capital de Damasc a Bagdad. Els omeies emigren a al-Àndalus i s'estableixen com a regne independent omeia. Lluita entre la figura del visir, que acaba sent hereditari i diferenciant-se del califa. Els abbàssides es divideixen entre els fatimites i els abbàssides. A cada regne hi ha una dinastia i una lectura diferent de l'islam. Unió d'omeies i fatimites per la fe xiïta i la seva tolerància religiosa.

Segon període (segle XI)

L'evolució està afectada per poders externs (cristians). Els turcs seljúcides s'incorporen a l'Imperi Abbàssida des de l'Àsia Central. Estableixen el califa com a cap religiós i el sultà com a cap civil de l'estat. Els imperis almoràvit i almohade, de tribus berbers, conquereixen el nord d'Àfrica i al-Àndalus. El poder islàmic es trasllada a poders externs. Les conseqüències d'aquesta expansió són la ruptura definitiva de la unitat del Mediterrani i l'assimilació cultural dels pobles ocupats, provocant una síntesi de les tradicions orientals. Ús de l'àrab com a llengua litúrgica, científica i literària. Desenvolupament de les matemàtiques i la geografia. Jerarquies de poder: califa (màxim governant), visir (primer ministre), walí (governador de províncies), emir (general de l'exèrcit), amil (finances), cadí (lleis). Estat basat en la recaptació fiscal i el manteniment de la cort. Es construeix una societat on la proximitat al poder estableix la categoria social. La fiscalitat es divideix en zakat (contribució a l'umma), dimmies (impost a cristians o jueus), jaray (impost de la terra) i yizia (impost per càpita). Societat igualitària on es distingeixen els mawali i els esclaus. En realitat, hi ha tres grups socials: els fuqaha, que llegien llibres i lleis, legitimaven el poder i la llei a través dels textos religiosos.

Món urbà (segle X)

Caracteritzat per una dualitat: camp i ciutat. Tres funcions principals:

• Nusos comercials: ruta comercial que connecta tot. L'islam importa cavalls, espècies, esclaus, etc. Comerç purament importador, principalment de luxe, que legitima el poder de les elits. Comerç vinculat a la capacitat de cobrar impostos i mantenir les classes privilegiades. Monopoli monetari, imprimeix dinars d'or i dírhams de plata, sense tenir en compte la falta d'or.
• Producció artesanal: dedicada a objectes sumptuaris d'alta elaboració i qualitat, amb molta demanda i densitat de consum. La ciutat esdevé centre de consum.
• Centres culturals: forma de gaudir del privilegi i fer ostentació del poder.

Ciutats

L'alta demanda de béns de luxe per part de les elits prové de l'impost. És una ciutat fràgil, que viu de l'entorn rural i utilitza l'exèrcit per imposar-se. Semblança amb la ciutat antiga. L'urbanisme musulmà es caracteritza pel desordre. Hi ha un centre urbà amb la mesquita, grans mercats i els alfòndecs. La ciutat s'organitza en barris ètnics, llinatges, religió, etc. Urbanisme marcat per l'intimisme cultural de les famílies musulmanes. Elit: poder a la ciutat format pel llinatge, clan o dinastia. Intel·lectuals: vetllen per l'oci i el prestigi intel·lectual i cultural del llinatge. Artesanat: oficis destinats a la fabricació i producció de productes de luxe. Al-amma: viuen de les necessitats d'aquests grups socials. Depenen de l'impost.

Agricultura

Abu Yusuf, al "Llibre sobre l'impost territorial", fa una reforma fiscal amb un impost sobre les regions que envolten la ciutat per assegurar el conreu de totes les terres i la màxima productivitat. S'ofereix treballar les terres mortes en nom de l'estat. S'impulsen obres d'irrigació per assegurar la productivitat, reduint les terres i augmentant la producció. Haws: obra hidràulica que envolta la ciutat. L'islam fa una revolució agrícola al segle X a zones àrides i poc fèrtils. S'impulsa fiscalment, fomenta l'especialització regional i la forma de distribució del comerç. Qanat: extracció d'aigua subterrània cap a l'exterior i conducció per galeries de drenatge. Tècniques de policultiu: plantar plantes compatibles entre elles. Del sistema hidràulic monumental deriven sistemes més senzills de control pagès que permeten l'autonomia.

Al-Àndalus

Els berebers, població indígena nord-africana, inicien un atac el 711 a la península Ibèrica per conquerir-la i posteriorment creuar els Pirineus. Els francs impedeixen l'entrada el 732, però es queden amb la major part de la península. Durant el període d'Abd-ar-Rahman III, s'aconsegueix el reconeixement carolingi i d'altres grups peninsulars. Hi va haver una islamització de la població de la península.

Els Francs, el Projecte Carolingi i la Marca Hispànica

Els Francs

Al centre d'Europa (Rin-Sena) sorgeix un projecte polític que pretén recuperar part de la idea d'imperi. Es declara hereu de Roma, intentant usurpar l'apropiació de Justinià (Bizanci) i l'islam. Tradicionalment vist com un símbol de la identitat europea, durant molts anys s'ha interpretat que l'ordre franc era un símbol de societat i un exemple de feudalisme. Els pactes de vassallatge creen la piràmide social i el prototip de forma d'explotació de la terra (vila bipartita). Aquestes característiques definien l'imperi. Es pot definir com el darrer dels imperis antics i el primer dels regnes feudals, per la convivència de dos mons.

Projecte carolingi

Projecte polític construït pel poble franc en un procés d'expansió (Bèlgica i Holanda). S'expandeix cap a París (Merovingis). Els descendents formen un llinatge real, el primer rei és Clodoveu, que mor el 511. Els francs formen part de la segona onada expansiva dels pobles germànics. Al segle V, reconeixen com a rei un militar que inicia una dinastia. El 751, Carles Martell treu el poder al darrer rei merovingi després de derrotar els sarraïns. Ocupa el tron dels francs, i el seu fill Pipí el Breu s'autoproclama rei de la dinastia carolíngia. El 771, Carlemany trasllada la capital a Aquisgrà. És reconegut com a emperador pel papa de Roma, fent un pacte amb l'Església catòlica i consolidant el projecte imperial carolingi. Es basava en la intenció de conquerir el màxim de territoris possibles per crear un gran imperi. Van utilitzar el cristianisme i la idea de representació del bé sobre la terra. L'any 843, el Tractat de Verdun divideix l'imperi en tres parts per als fills de Lluís el Pietós: Lluís el Germànic, Lotari I i Carles el Calb.

Característiques

• Famílies d'origen franc que arriben al poder, es fusionen i són indistingibles de les romanes.
• Els merovingis i els carolingis s'esforcen per mantenir i reivindicar el poder. Carlemany ho recull al Còdex Legal Carolingi. També s'esforcen en la fiscalitat.
• Reconstrueixen la idea de l'Imperi Romà antic. Carlemany vol ser emperador i protagonitzar un projecte expansiu per reconstruir l'Imperi Romà d'Occident.

Organització de l'imperi

• Territoris imperials conquerits: Gàl·lia i expulsió dels visigots de la península Ibèrica.
• Conquestes de Carlemany: Marca Hispànica, Llombardia, Saxònia, Britània, zones frontereres.
• Estats vassalls de Carlemany: estats no conquerits, però amb pactes de vassallatge.

El projecte carolingi destaca per la seva brevetat. Carlemany vol renovar la idea d'imperi amb l'ajuda d'eclesiàstics que teoritzen la nova concepció de poder. L'Imperi Carolingi és un projecte escrit, que es descriu a ell mateix per voluntat de pervivència. Còdex (Justinià i Teodòsia): lleis romanes que arriben de Bizanci. Dret eclesiàstic o canònic: té valor legal. Capitulars: documents escrits amb instruccions precises i voluntat política d'exercir el poder. Cartes: escrit d'acords privats personals. Políptics: registres de propietats d'una institució religiosa. Escrits en llatí, la llengua escrita del món carolingi, mentre que la llengua parlada és la romànica o nacional.

Naturalesa del poder

Els comtes exerceixen la gratia, el ban i el munt al territori. El dret de ban és el dret d'exercir i establir obligacions. El dret de munt és el d'aplicar la justícia i els càstigs. El dret de gratia és el d'infringir indulgències i atorgar privilegis en un territori. El palatium és la cort, els amics i el cercle de confiança del rei. El palacitum és l'assemblea dels pobles germànics.

Tres possessions

• Marques: la Marca Hispànica no conformava una unitat política governada per un marquès.
• Estats limitrofs: principal font d'ingressos de l'Imperi Carolingi pel botí, també territoris cedits per l'emperador com a recompensa.
• Dominis reials (fisc): terra pública que pertany a l'estat, tot el que pertany a l'emperador i que genera un patrimoni. Privatització de la producció en l'àmbit fiscal.
• Comtats catalans: territoris conquerits pels francs a l'islam i organitzats per comtats al capdavant dels quals hi havia Carlemany.

Maneres d'ostentar el poder

• Comtes: persones al capdavant del comtat que representen l'emperador.
• Missi domini: agents que s'encarreguen que s'obeeixin les instruccions del rei.

Origen dels ingressos

Principal font d'ingressos: botí de guerra, inici de la infeudació a través de l'homenatge, dominis reials i cobrament del fisc (terra pública estatal). La fiscalitat també es relaciona amb el poder d'exercir poder públic (mondatge i justícia): impost directe i indirecte.

La nova aristocràcia

Poder polític marcat per les relacions personals (vassallatge). Expressió de la filiació política, organitza l'exercici del poder. Accés a la terra i a les persones: dominum. Domini és el dret a rebre censos. Grans dominis bipartits (reserves i tinences). El patrimoni de l'església i el delme.