La Societat del Segle XX: Socialisme, Anarquisme i la Revolució Russa

La Societat del Segle XX: Moviments Socials i Ideologies

Els Grans Moviments Socials: Socialisme i Anarquisme

• Els grans moviments socials del segle XX van ser el socialisme i l'anarquisme.
• Després de la mort de Marx el març de 1883, el socialisme es trobava en un moment en què no podia materialitzar la revolució. Va caldre esperar fins al gener de 1905, a Rússia, un país que, a diferència de les tesis de Marx, no era industrialitzat. La crisi de 1905 va ser la primera gran crisi que va portar a la creació de la Duma i una constitució. Aquí, Lenin ja va postular idees no estrictament marxistes sobre la importància del partit i va donar molta més força a la idea de la dictadura del proletariat. A diferència de Marx i Engels, no es considerava vàlida una democràcia avançada; s'havia de trencar totalment. Va caldre esperar l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1917), un període marcat pel cansament d'una matança sense fi.
• El febrer de 1917 va comportar la caiguda del tsarisme i la imposició d'un model de govern prooccidental (Democràcia de Lvov, Kerenski). En aquell moment, Lenin, a diferència d'altres revolucionaris, no estava d'acord amb aquest model, sinó que volia el socialisme. Va entendre que la derrota de Rússia a la guerra seria positiva per a la revolució, ja que s'entendria com la derrota del tsarisme. Per tant, s'havia de minar la moral de l'exèrcit, que ja estava prou minada. Com? A través de motins i decepcions, que no van saber frenar.
  • La resta de teòrics socialistes ho veien massa fort, i Lenin pràcticament es va veure tot sol. Però l'octubre de 1917, Trotski li va donar la raó, aconseguint amb el suport de Lenin el que la resta de socialistes no veien factible. Ho va fer amb només 10.000 homes a Petrograd (Sant Petersburg). A partir d'aquí, Lenin va deixar les armes i va signar la pau per acabar amb la guerra. Per tant, el leninisme comportava abandonar totalment la via occidental, el pacte amb les altres nacions i construir el socialisme en un sol país. La revolució, d'entrada, no s'entendria com hagués volgut Trotski (per Europa), només més tard permetria l'extensió. Les hipòtesis de Lenin al seu llibre Estat i Revolució presentaven un estat simplificat, merament gestor, però es va reforçar de manera pràcticament inaudita, convertint-se en el preludi d'un autoritarisme brutal.
• El 21 de gener de 1924, amb la mort de Lenin, la situació va evolucionar amb Stalin i l'eliminació de tota o pràcticament tota la Vella Guàrdia amb les purgues, creant un bloc monolític que no tenia res a veure amb els ideals inicials. La revolució s'havia fet per deïficar una persona, un líder divinitzat. A més, els partits socialistes de la Segona Internacional que van intentar la revolució no la van aconseguir. A partir d'aquí, entrem en una altra era, marcada per la dictadura de la persona.
• L'anarquisme al segle XX ho va passar fatal ja des de finals del XIX. L'anarquisme va ser objecte d'una veritable cacera. Evidentment, l'anarquisme havia proposat o optat a finals del segle XIX per allò que s'anomenava la propaganda pel fet, que era una forma eufemística d'anomenar l'assassinat.
  • Van morir figures com Carnot el 1894, el president espanyol Cánovas del Castillo el 1897, Elisabet d'Àustria el 1898, el rei Humbert I de la Casa de Savoia (Itàlia) el 1900, i el vint-i-cinquè president dels Estats Units, William McKinley, el 1901, entre moltes altres persones.
• També hi va haver forts incidents, com el llançament de petards a la porta de fàbriques o bombes a cafès i teatres, com el cas de la bomba del Liceu, que també van provocar morts. Tot això, que no va ser l'acció majoritària sinó la imatge popular que es va crear, va associar anarquisme i terrorisme, quan la majoria d'anarquistes eren pacífics (persones molt donades a la lectura). A partir d'aquí, s'explica per què l'anarquisme va fracassar totalment davant l'anarcosindicalisme. Pierre Monatte es va veure derrotat per Errico Malatesta, que era el defensor de l'acció anarquista però dins dels sindicats. L'anarcosindicalisme va agafar força a tots els països, però ja no com anarquisme pur, sinó com anarquisme vinculat al sindicat.