Societat de Classes i Moviments Socials a Catalunya i Espanya (S. XIX)

Societat i Moviments Socials al Segle XIX

De la Societat Estamental a la Societat de Classes

La configuració de l'Estat liberal al segle XIX va comportar noves lleis que establien una sola categoria jurídica: Ciutadans. Això implicava:

• Igualtat legal i jurídica.
• Igualtat davant els impostos i els drets polítics.
• Fi dels privilegis estamentals.

Malgrat la igualtat legal, van continuar les diferències socials, basades en els diferents graus de riquesa i la possibilitat d’ascens social. La classe social va passar a estar determinada pel nivell econòmic.

La Noblesa i el Clero

Noblesa:

• Pèrdua de lleis especials i d'alguns dels seus privilegis.
• Anul·lació dels drets nobiliaris (com el no pagament d'impostos i la jurisdicció senyorial).
• Van mantenir la seva importància social, econòmica i política, integrant-se amb la nova classe dominant: la burgesia.

Clero:

• Afectat per les desamortitzacions, desvinculacions i exclaustracions.
• Pèrdua de poder econòmic a mitjans del segle XIX, però la jerarquia eclesiàstica va mantenir una gran influència política i social.
• Van continuar presents a la Cort, al Senat i a les ordres dedicades a l’ensenyament.

Nova Organització dels Grups Socials al Segle XIX

La nova organització social, pròpia de la societat industrial capitalista (especialment a Catalunya), es va estructurar en dos grans grups socials:

La Burgesia

La burgesia era la posseïdora de la riquesa urbana, industrial o agrària (propietats, rendes, capitals o treball).

• Alta Burgesia: Incloïa l'antiga noblesa, grans propietaris agrícoles i persones no nobles enriquides (terratinents, homes de negocis, banquers, industrials, grans comerciants, propietaris d’immobles urbans i professionals liberals destacats).
• Burgesia Urbana Mitjana i Petita: Formada per càrrecs de l'administració, funcionaris, comerciants i professions liberals (metges, advocats, professors).

Existia una gran diversitat entre la burgesia i les classes populars.

La Classe Treballadora

Aquest grup incloïa petits artesans, el servei domèstic, treballadors del comerç i el nou proletariat de la indústria i les noves formes laborals de tipus capitalista, juntament amb pagesos pobres i jornalers.

La desigualtat i les dures condicions de vida van generar nous moviments socials i ideologies polítiques (obrerisme i sindicalisme), que reivindicaven millores salarials i laborals, i denunciaven el capitalisme com un sistema social injust.

La Burgesia Industrial Catalana (1838-1868)

Durant el període 1838-1868, el desenvolupament industrial va marcar l'esplendor de la burgesia catalana a Barcelona. La seva composició era diversa:

• Antigues famílies de negocis mercantils.
• Industrials del cotó i del ferro.
• Propietaris de finques urbanes dedicats a l'especulació urbana.
• Nova generació d’indians (que van repatriar capitals de les colònies americanes a partir de la dècada de 1820) i van invertir en negocis i compra de terres.

Famílies destacades inclouen els Güell, Bonaplata, Muntades, Girona, Arnús, Ferrer i Vidal, o l’indià Antoni López (fundador de l'empresa naviliera Companyia Transatlàntica i de Tabacs de Filipines).

L'any 1860, Barcelona comptava amb 2.500 industrials (grans industrials i menestrals) a Barcelona, el Maresme i Igualada. Es van organitzar des de 1826, creant institucions clau com el Foment del Treball Nacional (1889) i la Cambra de Comerç (1886).

Dins de l’organització de l’aparell de l’Estat, la burgesia industrial va tenir un paper secundari, ja que l’Estat liberal espanyol representava principalment els interessos de les oligarquies agràries. La burgesia industrial, lluny de les esferes de poder, tenia com a interès principal aconseguir polítiques proteccionistes de l’Estat per protegir la seva indústria incipient.

Les Classes Populars al Segle XIX

Les classes populars constituïen la immensa majoria de la població i els sectors socials més desafavorits: antics artesans, pagesos pobres, jornalers sense terra i el nou proletariat industrial.

Artesans i Grups Urbans

Al segle XIX, va perviure el món artesanal tradicional a gran part del país, ja que la producció fabril era minoritària. A Catalunya, els menestrals eren petits artesans i comerciants.

Els treballadors de serveis a les ciutats incloïen:

• Treballadors d'infraestructura urbana (neteja, enllumenat, etc.).
• Funcionaris i empleats de banca.
• Dependents del comerç.

Aquests grups se situaven entre les classes mitjanes i les populars.

El Servei Domèstic

El servei domèstic estava format per les classes més humils, provinents majoritàriament de zones rurals. Es caracteritzava pel treball femení, les llargues jornades i els sous molt baixos.

La Pagesia i la Reforma Agrària

La reforma agrària liberal va provocar la concentració de la propietat en pocs propietaris. Al conjunt d'Espanya, la manca d'industrialització va frenar l'emigració del camp a la ciutat, fet que va augmentar el nombre de pagesos sense terres, el latifundi i els contractes a curt termini.

• El 1860, Espanya tenia 2,6 milions de jornalers.
• A finals del segle XIX, jornalers, arrendataris i petits propietaris sumaven 5,4 milions.

Es van observar diferències regionals:

• Castella la Vella, Andalusia i Extremadura: Manteniment de la propietat dels antics senyors i condicions dels pagesos inalterades.
• Castella la Nova, Aragó i València: Millora per l'accés a la propietat de la terra de grups de pagesos.

En el conjunt del camp espanyol, els canvis van ser pocs: la pagesia va patir la no-accessibilitat a la propietat, la privació de terres comunals, condicions de vida i treball encara més dures, rendes abusives i èpoques de fam. Hi havia poca diferència entre el petit propietari, l'arrendatari, l'empleat d'explotació agrària i el jornaler, ja que tots tenien ingressos escassos i vivien en la misèria.

La pagesia estava sotmesa a relacions clientelars. El poder i la influència del propietari, el notable i el cacic implicaven la submissió a canvi de treball assalariat, arrendaments o gestions administratives. La població pagesa patia un alt analfabetisme (68%) i marginació social, fet que va provocar un augment del conflicte social al camp i un procés d'emigració a les ciutats (especialment durant el darrer terç del segle XIX).

A Catalunya, la diferència es trobava en els petits i mitjans propietaris (amb arrendaments emfitèutics), la millora agrícola i l'augment del consum.