La societat de classes al segle XIX: burgesia i proletariat

De la societat estamental a la societat de classes

La vella societat estamental va transformar-se en una societat classista amb els canvis produïts per la industrialització i les transformacions agràries. Les classes socials es diferencien per la condició econòmica de les persones que en formen part, no per privilegis. La classe social dominant la conformava la burgesia (propietaris, capitalistes) —es podria distingir entre alta, mitjana o baixa—, i la classe dominada la conformava el proletariat (treballadors). Entre ambdues classes socials hi havia moltes diferències*. L'Església va perdre capacitat econòmica, però mantenia influència social i política.

Els nous grups dirigents

La pervivència de la noblesa

L'alta noblesa (1.323 famílies el 1797) va esdevenir propietària terratinent. Els patrimonis nobiliaris, però, van anar minvant al llarg del segle XIX. Una part de la noblesa va emprendre negocis o va emparentar amb l'alta burgesia. Amb tot, el poder i la influència nobiliàries van ser destacats: camarilles de la Cort, alta oficialitat a l'exèrcit, senadors, etc. La baixa noblesa es va diluir entre la classe mitjana de propietaris agraris. Els més perjudicats pel liberalisme van simpatitzar amb els carlins.

La gran burgesia

És la gran beneficiària de les transformacions del període. Connecta amb els nous centres de poder (concessions) i amb el capital estranger, especuladors financers, nous terratinents, etc.

La burgesia industrial catalana

Floreix al segon terç del segle. Al cens de 1860 Barcelona tenia 2.500 industrials (inclou petits tallers). Fruit del seu dinamisme, el 1889 fundaren una institució molt poderosa, el Foment del Treball Nacional (la burgesia mercantil havia fundat el 1886 la Cambra de Comerç). No va tenir un gran pes en l'aparell estatal més enllà d'aconseguir mesures proteccionistes, a causa del seu escàs poder econòmic en comparació amb les grans fortunes tradicionals i la seva localització perifèrica.

(Consultar documents de les pàgines 127 i 128)

Les classes mitjanes

Grup reduït (5 % de la població): petits propietaris, comerciants, petits fabricants, professionals liberals, treballadors públics. Se les pot relacionar amb el desenvolupament urbà. Compartien amb els poderosos l'estil de vida, però amb limitacions econòmiques evidents.

Les classes populars

Grups urbans i artesans

Bona part de les classes baixes es dedicaven als serveis, en especial les dones. El 1860 hi havia 1.200.000 artesans i aprenents*. Els menestrals catalans simpatitzaren amb les causes progressistes.

L'evolució de la pagesia

El nombre de jornalers (proletariat agrari) va anar augmentant (el 1860 eren un 36 % de la població, 2,6 milions). A finals de segle era difícil distingir-los dels petits propietaris i arrendataris: tots hi passaven penúries. Els pagesos van continuar subjectes a relacions clientelars amb els vells i nous cacics. Les diferències regionals, però, no s'haurien de menystenir. Al camp català:

• Les desamortitzacions van afectar els propietaris emfiteutes.
• Els no propietaris treballaven sota contractes de masoveria, parceria o rabassa morta.
• L'augment demogràfic i la institució de l'hereu van afavorir l'emigració a la ciutat.

El contracte d'emfiteusi

Contracte segons el qual el propietari (domini directe) d'unes determinades terres cedia, a perpetuïtat, el domini útil, o sigui, el dret a cultivar-les. La cessió també es considerava vàlida per a tots els seus successors. A canvi de tot això, l'emfiteuta era obligat a pagar una certa quantitat anual, que es coneixia amb el nom de cens emfitèutic. El pagament es podia fer en sous o en espècie (una part de la collita). El contracte es considerava trencat i, per tant, el senyor recuperava el domini útil de les terres, quan el que les havia rebut no complia les seves obligacions, entre les quals figurava mantenir l'explotació en perfecte funcionament.