Socialització i Desenvolupament Social: Teories i Dificultats

Socialització i Desenvolupament Social

L'ésser humà com a ésser social

L'ésser humà és un ésser social des del moment del seu naixement.

La socialització és el procés pel qual cada ésser humà es converteix en un membre actiu i de ple dret de la societat de la qual forma part. Amb la socialització, la persona es forma com a ésser únic i adquireix les pautes culturals, els costums i els valors compartits per la majoria dels comportaments del seu grup.

Socialització primària i secundària

• Socialització primària: es produeix en el si de la família en un context basat en la relació afectiva, incorpora les formes principals de comunicació social i aprèn a respectar els hàbits i les regles més elementals de convivència.
• Socialització secundària: es produeix en altres contextos socials, com l'escola o altres grups d'oci, en què les regles són menys flexibles i la negociació és menor. És important que l'infant negociï amb la família per poder entendre que hi ha regles que es poden discutir i flexibilitzar i d'altres que no. D'aquesta manera li serà més fàcil poder acceptar les regles col·lectives.

Factors que condicionen el desenvolupament social

• Cada ésser humà posseeix, des del naixement, una manera de ser que té les seves arrels en la genètica.
• Es desenvolupa en unes circumstàncies ambientals i socials concretes: en un medi cultural, econòmic i familiar determinat que té unes característiques pròpies.

Per tant, el desenvolupament social és producte, d'una banda, del factor genètic i de l'altra, del factor ambiental.

Agents de socialització

Anomenem agents de socialització les persones o institucions que exerceixen una influència sobre l'infant i incideixen, així, en el seu desenvolupament social. Els principals agents de socialització són:

1. La família.
2. L'escola.
3. Grup d'iguals.
4. Televisió.
5. Altres mitjans de comunicació.

La família: espai privilegiat de socialització

• Constitueix el primer agent de socialització, on l'infant interacciona per primera vegada amb altres éssers humans.
• És essencial, ja que determinen les bases per establir les relacions socials futures i els vincles afectius amb altres membres de la societat.
• Es comencen a desplegar les funcions bàsiques de l'ésser humà, com el llenguatge verbal.
• També actua com un filtre sobre la resta dels agents socialitzadors, ja que són els pares els que decideixen quan és el moment idoni per accedir a altres contextos (l'escola).

Primers aprenentatges en l'entorn familiar

Pares i fills, simplement pel fet de conviure, interaccionen i, per tant, es produeix una transmissió de valors, d'idees, d'actituds..., d'aprenentatges en definitiva.

Un dels factors que ha variat més en les últimes dècades en la societat és la intervenció educativa del pare en el desenvolupament socioafectiu dels seus fills, a conseqüència de la incorporació de la dona al món laboral.

Pel que fa a les relacions amb els germans/es en la família, es pot dir que són relacions clarament ambivalents, per la quantitat d'emocions oposades que inclouen.

L'escola com a àmbit de socialització

L'escolarització com a àmbit diferenciat de desenvolupament i de socialització sorgeix, així, a causa de la complexitat de la societat actual.

• És la manera d'entrar en contacte amb la societat; és una institució organitzada per a transmetre continguts i formes de comportament.
• Formen grups d'edat que són a càrrec d'una o diverses persones adultes, grups en els quals la proporció infants/adults és més alta que en la família.
• L'escola representa un context molt determinant en el desenvolupament social.
• Els factors escolars que influeixen en el desenvolupament social són:
  1. El nombre d'infants que formen el grup classe.
  2. L'estil educatiu i les actituds de l'educador/a.
  3. Les expectatives que es creen sobre cada infant.
  4. Les característiques físiques i les instal·lacions del centre, etc.

El grup d'iguals

• Les primeres relacions amb el grup d'iguals són a la família (germans, cosins, veïns...).
• És quan els infants comencen a desplaçar-se que comencen les relacions entre infants de la mateixa edat.
• Cap als 2 anys ja són capaços d'una gamma més àmplia d'habilitats socials complexes i cooperatives.
• La qualitat de les relacions va millorant al llarg de la infància, a mesura que van creixent i van esdevenint més competents socialment.

La TV i l'educació incidental

El paper socialitzador i educatiu que exerceix en el desenvolupament i l'educació dels infants és important tenir-la en compte, ja que està molt present en el seu dia a dia. Es pot considerar com una “escola paral·lela” que constitueix el que s'ha anomenat educació incidental.

La presència de la TV en la vida dels infants

Són moltes les hores que els infants passen davant de la TV o altres pantalles (ordinadors o videojocs) i que resten temps a altres activitats, com jugar, passejar, etc.

No obstant això, van aprenent maneres d'expressar emocions, valors i estils, i formes de relacionar-se, d'afrontar les dificultats, encara que no sempre sigui de manera adequada.

La TV com a portadora de valors i models

Proporciona models diferents de comportaments i amplia el ventall d'opcions de vida. Però els models televisius també poden entrar en conflicte amb els valors i les normes de la mateixa família.

El comportament agressiu

Qualsevol conducta que pretén causar dolor o danys a algú o a alguna cosa. És tasca dels adults ensenyar-los a resoldre les situacions conflictives d'una manera alternativa a la violència.

Evolució dels trets agressius

Al voltant de l'any i mig ja tenen prou capacitat emocional i cognitiva i comencen a sentir frustració o enuig.

• Cal buscar la millor estratègia per a actuar i evitar mossegades com a resposta a la frustració o l'enuig.
• Són les tècniques de modificació de la conducta les que ajuden a modificar aquestes conductes agressives.

Amb l'aparició del llenguatge, l'infant canvia la forma d'agressió i així l'agressió física és substituïda majoritàriament per l'agressió verbal.

Teories Explicatives del Desenvolupament Social

Teoria de l'aprenentatge social: Albert Bandura

Idea principal de la teoria de Bandura

La idea principal és que els infants aprenen la majoria de les conductes imitant el comportament d'altres persones, especialment les que són més significatives per a ells.

El nadó s'adona que amb la imitació de les conductes dels progenitors, el recompensen amb carícies i atencions. S'estableix un cercle que actua com a reforçador de les conductes.

A mesura que creix, el nen associa imitació amb recompensa, de manera directa o vicària (per substitució). Aprenentatge per observació.

Teoria sociocultural: Vigotsky i la doble formació

La teoria sociocultural de Vigotsky

La teoria sociocultural inclou idees i concepcions sobre el desenvolupament que posen èmfasi en l'aspecte social. Vigotsky considera que tots els processos psicològics tenen origen social.

Llei de doble formació dels processos superiors

La llei de doble formació dels processos psicològics superiors postula que tot procés psicològic superior apareix sempre dos cops en el desenvolupament de l'ésser humà:

• Primer en el terreny interpsicològic (entre persones).
• Després intrapsicològic (en l'àmbit intern i individual).

Entre els dos té lloc la interiorització: reconstrucció interna d'una operació realitzada externament.

Adquisició i ús del llenguatge segons Vigotsky

• 1 a 3 anys: L'infant parla per comunicar-se amb persones de l'entorn pròxim. Primera fase d'ús del llenguatge: funció comunicativa (és interpersonal). Es manifesta en situacions d'interrelació social.
• 3 als 5-7 anys: Acompanya accions amb les verbalitzacions corresponents: parla egocèntrica o privada. Llenguatge que ajuda l'infant a pensar i organitzar el que està fent. Característiques: omissiu (frases curtes amb poques paraules) i predicatiu (suprimeix el subjecte de l'oració).
• A partir dels 5-7 anys: No acompanya els actes amb la frase corresponent gràcies al procés d'interiorització del llenguatge egocèntric; apareix el llenguatge interioritzat per organitzar les accions i ordenar el pensament. Llenguatge intern i individual.

NDR, NDP i ZDP: Conceptes clau de Vigotsky

Distinció entre el que una persona pot dur a terme sola i el que pot fer amb ajuda. Utilitza conceptes de nivell de desenvolupament real (NDR), nivell de desenvolupament potencial (NDP) i zona de desenvolupament proper (ZDP).

• NDR: constituït per activitats que una persona pot fer de manera independent.
• NDP: activitats amb ajuda. S'anomenen potencials perquè més endavant podrà fer-ho sola.
• ZDP: zona d'interacció social que es troba entre els dos nivells, el real (actual) i el potencial (possibilitats futures). Una persona adulta o més capaç pot intervenir proporcionant ajudes ajustades, facilitant el pas d'un nivell potencial a un real.

La teoria sociocultural i l'educació

La finalitat de l'educació és promoure el desenvolupament de l'ésser humà. Hi ha diferències importants entre els diversos autors sobre com es promou aquest desenvolupament: Piaget defensa que l'educació s'ha d'ubicar en l'etapa de desenvolupament en què es troba l'infant, centrant-se en el que l'infant ja pot fer. Per a Vigotsky, l'educació sempre ha d'anar per davant del desenvolupament, per així estirar-lo i fomentar l'aprenentatge.

Una altra aplicació de la teoria sociocultural es troba en l'aprenentatge entre iguals. La interacció social és font d'aprenentatge i promou el desenvolupament.

Teoria psicosocial: Erik Erikson

Deixeble de Freud, es va dedicar a la psicoanàlisi infantil, a l'ensenyament i a la investigació. Va modificar i ampliar les etapes fixades per Freud per elaborar una teoria pròpia: la teoria psicosocial.

Diferències respecte a les teories freudianes

• Afirma en la seva teoria que el desenvolupament psicosocial té lloc al llarg de tota la vida i no únicament en la primera part, com postulava Freud.
• A diferència de Freud, Erikson considera que les etapes del desenvolupament psicosocial no es centren en una part del cos, sinó en la relació que la persona estableix amb l'entorn.
• Una diferència destacable és la importància que Erikson atorga als elements socials.

La psicologia del jo segons Erikson

Es va basar en les estructures de l'allò, el jo i el superjò, però a diferència de Freud, posa èmfasi en el jo com a element essencial i organitzador de la vida de la persona. Per a Erikson, el desenvolupament de l'ésser humà té una base fonamental en un jo que es relaciona amb altres éssers humans.

El jo estableix una relació diferent amb cadascuna de les etapes del desenvolupament psicosocial. Cal tenir en compte que les relacions s'estableixen en un medi concret i en una cultura determinada; aquests factors influeixen sobre la manera com s'establiran aquestes relacions i les condicionen. Hi ha una retroalimentació.

Les 8 etapes del desenvolupament psicosocial

A més de les etapes del desenvolupament sexual que ja havia definit Freud, i tenint en compte els aspectes socials, Erikson considera vuit etapes en el desenvolupament psicosocial al llarg de tota la vida. En cadascuna de les fases hi ha una dificultat que s'ha de superar: una crisi del desenvolupament o conflicte central que es pot resoldre de diferents maneres al llarg d'un continu.

• Etapa 1: Confiança vs. Desconfiança (0-1 any)

  Figura principal és la mare i proporciona confiança. Crisi o conflicte: el deslletament (físic o psicològic). Si abans de la crisi no hi ha hagut confiança o es perd arran del deslletament, l'infant es posiciona en la desconfiança. És important que desenvolupi la confiança sense eliminar la capacitat de desconfiar.

• Etapa 2: Autonomia vs. Vergonya (1-3 anys)

  Període de molta activitat independent. Si se sent capaç i autosuficient, és autonomia; però es pot sentir criticat i dubtar de les seves possibilitats, generant vergonya i dubte. És desitjable que assoleixi l'autonomia, però conservant vergonya i dubte per evitar l'excés d'impulsivitat.

• Etapa 3: Iniciativa vs. Culpa (3-6 anys)

  Volen fer moltes activitats amb iniciativa i creativitat; de vegades això suposa contrariar els pares, la qual cosa pot generar sentiments de culpa i un excés de rigidesa moral en la futura persona adulta. Però massa iniciativa tampoc és convenient; pot derivar en crueltat (ex: passar per damunt d'altres per aconseguir els seus objectius).

• Etapa 4: Laboriositat vs. Inferioritat (7-11 anys)

  L'infant pot ser molt laboriós i aplicat tant en el joc com en el treball escolar, si se sent competent i valorat. Si no és així, la falta de reconeixement crea un sentiment d'inferioritat. Cal propiciar la laboriositat amb humilitat.

• Etapa 5: Identitat vs. Confusió (Adolescència)

  Els adolescents intenten esbrinar qui són. Assoleixen la identitat si aconsegueixen un sentiment d'unitat i integració de la infància... Però pot aparèixer la confusió de rols, entesa com una crisi d'identitat. Un excés d'identitat o identitat fanàtica fa que la persona sigui intolerant.

• Etapa 6: Intimitat vs. Aïllament (Adultesa primerenca)

  La possibilitat de viure i crear una família i assolir la intimitat es relaciona amb el fet de poder acceptar l'altre amb les seves diferències, renunciant a parts d'un mateix. Quan això no ocorre, apareix l'aïllament. Extrems: un excés d'intimitat amb la parella podria conduir al distanciament d'altres persones; la por d'adquirir compromisos i la falta d'intimitat poden generar situacions de soledat i aïllament.

• Etapa 7: Generativitat vs. Estancament (Adultesa mitjana)

  La preocupació per la generació futura dona lloc a la generativitat, que es refereix a tot allò que té a veure amb l'atenció als altres. Si no es resol, dona lloc a l'estancament. Un excés de generativitat també pot conduir a l'estancament si la persona s'oblida en extrem de si mateixa.

• Etapa 8: Integritat vs. Desesperació (Adultesa tardana)

  El dilema consisteix a acceptar si s'ha viscut la vida amb sentit o no. L'acceptació de la pròpia vida, de la infància... tot això dóna lloc a la integritat. Quan no s'arriba a l'acceptació i la persona continua en lluita amb ella mateixa i amb la vida que ha tingut, sorgeix la desesperació. La integritat del jo permet afrontar la mort sense por.

Teoria ecològica: Urie Bronfenbrenner

Postulats de la teoria ecològica

Què postula la teoria ecològica? Postula l'anàlisi dels entorns o contextos en què es produeix el desenvolupament de l'ésser humà i de les relacions que es generen entre ells. El desenvolupament de l'ésser humà es veu afectat per les relacions en els diferents contextos en què participa. Aquests contextos van variant i modificant al llarg del cicle vital.

Els contextos de desenvolupament segons Bronfenbrenner

Bronfenbrenner concep els contextos com estructures concèntriques, incloses l'una dins l'altra:

• Microsistema: Context immediat de desenvolupament:
  • Relacions interpersonals (relacions cara a cara).
  • La persona assumeix un rol determinat, compleix funcions més o menys diferenciades.
  • Patrons d'activitat.
• Mesosistema: Sistema de microsistemes. Exemple de mesosistema: compost d'un entramat de relacions entre la família i la feina en els adults; família-escola en el cas dels infants.
• Exosistema: La persona no hi participa de manera directa, però tot el que hi té lloc influeix en el que passa en la resta de contextos del desenvolupament. L'impacte del que es produeix en aquests contextos no afecta directament la persona, ja que no són contextos immediats, però la seva influència és evident. Exemple, la TV: els infants no són protagonistes directes dels programes que s'hi emeten, però poden acabar comportant-se de la mateixa manera que els personatges que hi apareixen.
• Macrosistema: Exerceix la seva influència sobre els altres sistemes. Inclou aspectes relacionats amb la cultura, les ideologies i les creences predominants, que determinen que diferents contextos siguin semblants i que es pugui parlar d'una certa coherència entre ells. Exemple: el país.

És important destacar que el desenvolupament es veu afavorit quan les relacions entre contextos diferents són bidireccionals; així es fomenta la confiança mútua i el consens pel que fa a les expectatives i als objectius.

La Sociabilitat en la Infància

El coneixement d'un mateix

A partir de l'any d'edat, els infants comencen a ser conscients que constitueixen éssers independents i separats dels altres; en iniciar l'escolarització, han progressat tant en el seu autoconeixement que ja comprenen realment qui són i com es relacionen amb les altres persones.

Autoconeixement i el jo categòric

L'autoconeixement és una diferenciació clara entre un mateix i les altres persones. Apareix en la majoria dels infants entre els 15 i els 24 mesos.

En aquesta primera fase, manifesten conductes que testimonien la seva autoconsciència, com ara els sentiments de competència i incompetència. Aquests sentiments expressats en forma d'alegria o d'enuig són, doncs, mostres de la manifestació d'un jo que comença a mesurar-se en contraposició a la realitat.

A partir dels 2 anys, l'aparició de la funció simbòlica i del llenguatge promou el desenvolupament d'un jo categòric, que permet que es refereixin a ells mateixos en relació amb algunes de les seves característiques, com l'edat, el sexe o algun aspecte físic. L'aparició d'aquest jo i de l'autoconsciència té molt a veure amb les conductes d'autoafirmació i oposició pròpies d'aquesta edat.

La formació de l'autoconcepte

Entre els 2 i els 6 anys es comença a formar l'autoconcepte, que inclou les creences sobre les capacitats, les habilitats, els valors, etc., que una persona considera que li són propis, però que encara no inclou cap tipus d'avaluació, ja que és simplement descriptiu.

En l'edat preescolar, els infants creuen que ho poden fer tot i que tot ho fan bé. Cap als 3 anys, sobreestimen les seves capacitats de manera sistemàtica.

Als 8 o 10 anys es produeix un canvi important en les autodescripcions que fan. A partir d'aquesta edat, hi començaran a incorporar els trets de personalitat de manera habitual.

El desenvolupament de l'autoestima

La valoració de l'autoconcepte dóna lloc a l'autoestima, que pot ser positiva (alta) o negativa (baixa). La manera de valorar el que un creu que és origina una autoestima global o valoració general, que es va organitzant jeràrquicament en diverses autoestimes durant els primers anys.

Cap als 7 anys, diferencien entre 3 autoestimes separades: la física, la social i l'acadèmica.

Inicialment, els infants tenen una autoestima molt alta, encara que poc ajustada a la realitat. Però les comparacions socials i les avaluacions dels altres que tenen lloc en l'edat escolar incideixen en una certa disminució de l'autoestima, ja que detecten que ni ho poden fer tot ni tot el que fan ho fan correctament.

En avaluar el seu rendiment, es provocaran reajustaments en la seva autoestima, que anirà fluctuant al llarg d'aquests primers anys d'acord amb les experiències pròpies.

A la recerca de la identitat

No és fins a l'adolescència que la recerca de la identitat es converteix en una qüestió prioritària.

El coneixement dels altres

La percepció de l'altre

Les primeres descripcions que fan els infants d'altres persones n'inclouen aspectes concrets i observables. Progressivament, van incorporant característiques psicològiques a les definicions.

Posteriorment, anomenen trets més detallats, però sense poder entrar encara en el matís situacional.

Quan comencen a comparar-se amb els altres, també comparen les altres persones entre elles. Inicialment, aquestes comparacions es basen en l'aparença física i el comportament observable, però més tard també inclouen la manera de ser.

Paral·lelament, els infants van aprenent a interpretar-ne les conductes i les seves intencions.

Als 2 anys ja manifesten intencions pròpies en les conductes que exerceixen.

Comprensió d'intencions i presa de perspectiva

Dels 2 anys i mig als 3, la comprensió de les intencions es comença a estendre als altres. Aquesta capacitat es relaciona amb la presa de perspectiva, que és la possibilitat d'imaginar el que poden estar pensant i sentint altres persones.

Les relacions entre persones

L'amistat

L'amistat passa de ser una relació concreta basada en una activitat plaent per evolucionar cap a una relació mútua més abstracta que inclou aspectes psicològics i de companyonia.

Els conflictes en les relacions interpersonals

Es tracta d'una cosa inevitable derivada de la diversitat i constitueix un marc educatiu per a l'aprenentatge.

Dificultats i Conflictes en el Desenvolupament Social

Comportaments amb un nivell alt d'activitat

Infants molt moguts

No estan quiets i intervenen contínuament en les activitats proposades. A partir dels 3 anys s'espera dels infants que siguin capaços de mantenir-se asseguts, fent activitats, durant temps més llargs.

Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat

Conegut com a hiperactivitat, apareix en els primers anys de vida –entre els 2 i els 6 anys– i remet durant l'adolescència.

No es coneix amb exactitud l'origen, però se sap que hi intervenen variables genètiques i ambientals, factors biològics i de retard maduratiu.

Signes d'alarma i pautes de detecció

• Gran activitat motriu.
• Impulsivitat o falta d'autocontrol.
• Dèficit d'atenció.

Comportament dels infants hiperactius

Són difícils de gestionar i dificulten la relació grupal (interrompen, s'aixequen...). Tenen molt poca consciència del perill, la qual cosa els porta a patir accidents i caigudes freqüents. A més, suposa una limitació per a l'aprenentatge escolar i repercuteix negativament en l'entorn social de l'infant.

Avaluació i tractament

A més d'estudiar els dèficits d'atenció, el nivell d'intel·ligència general i el comportament general de l'infant, la psicòloga clínica també s'entrevista amb l'infant i pot fer una observació del seu comportament a casa i a l'escola.

Amb tota aquesta informació es decideix el tractament que cal seguir, que pot consistir en una teràpia de tipus psicològic que pot anar acompanyada o no de l'administració d'algun tipus de medicació.

Tipus d'agressivitat

Adaptativa: forma part del desenvolupament normal de l'ésser humà i constitueix una resposta lògica davant la frustració.

Al voltant dels 2 anys, els infants comencen a descobrir la seva personalitat:

• Apareixen conductes d'oposició com rebequeries i plors.
• Intenten contraposar les seves actituds a la voluntat de la persona adulta per imposar els seus desitjos (comportament d'autoafirmació).
• Segons Freud, el seu comportament està regit pel principi de plaer (l'infant protesta i es queixa quan els seus pares o altres adults marquen normes intentant que entri en el principi de realitat).

Aquest comportament va disminuint progressivament fins als 5 anys:

• A partir de la socialització, els infants van aprenent altres formes d'expressar-se.
• Apareix l'agressió instrumental: els infants agredeixen generalment sense intenció de fer mal; aquesta classe d'agressió es contraposa amb l'agressivitat hostil, no adaptativa, en la qual sí que hi ha intenció de causar dany.

*Encara que els infants agressius solen estar mal valorats pels seus companys, generalment no els preocupa el rebuig, ja que pensen que amb les seves accions dominen els altres.

Trastorn de conducta dissocial

A partir dels 10 anys, es dona quan la conducta agressiva es converteix en perillosa i antisocial.

• Es tracta d'un problema clínic seriós, que es manifesta per baralles i insults freqüents, agressions, etc., acompanyat de la falta de sentiment de culpa.
• Una de les causes: pertinença a famílies amb problemàtiques importants (maltractament, alcoholisme, pobresa extrema...).
• Quant al tractament, pel fet que no hi ha sentiment de culpa ni consciència de malaltia, el nombre de fracassos terapèutics és elevat.
• La prevenció és essencial: s'ha d'intervenir per reforçar l'autoestima, ensenyar a controlar l'agressivitat i potenciar les habilitats socials de relació.

Possibles causes de l'agressivitat infantil

• Des d'una perspectiva social, s'ha observat que el tipus de joc i joguines poden influir a afavorir conductes més agressives en els infants, mentre que es valoren negativament i es reprimeixen aquestes mateixes conductes en les nenes.
• La violència televisiva i de videojocs és un factor a tenir en compte, ja que podrien ajudar a generar conductes agressives.
• Un dels aspectes més determinants és el comportament agressiu dels pares i les conductes de rebuig o distanciament cap als fills i els conflictes continus en moltes parelles.
• En alguns casos, la convivència implica interacció; els infants molt actius o irritables poden generar en els seus pares conductes més agressives i, en molts casos, això origina una permissivitat paterna cap a aquestes conductes i despreocupació.

Dificultat per entaular relacions socials

Timidesa extrema

• Hi ha infants que estableixen poca relació amb els companys, es mostren apàtics i recelosos, fins i tot eviten participar en jocs de grup.
• Malgrat que no són rebutjats, poden ser ignorats per la seva falta de participació i implicació; per tant, tampoc són tinguts en compte en les activitats socials. D'aquesta manera es retroalimenta un cicle d'autoexclusió.
• La seva presència és silenciosa i no genera conflictivitat; és molt habitual que passin desapercebuts per les persones adultes.

Estratègies per integrar infants amb timidesa

Experiències d'interacció plaents

A causa de no haver gaudit aquestes experiències, implica un cert desconeixement del plaer i falta d'estímuls per participar-hi.

Objectius de la intervenció:

• Proporcionar-los l'ambient i les condicions necessàries perquè descobreixin com és de gratificant jugar i interaccionar en grup (contes vivenciats, jocs sociodramàtics i dinàmiques de grup).

Formació d'una autoestima positiva

Aquests infants tenen un baix concepte de si mateixos, ja que se senten inferiors.

Es pot treballar la millora de l'autoestima des de la vessant individual: percebre les seves qualitats positives, prendre consciència de les seves febleses i animar-lo a superar-les.

La millora de l'autoestima enfocada des del reconeixement social permet a l'infant sentir-se capaç de fer coses i a descobrir que la seva intervenció també és important per als altres.

Caldrà ensenyar-li:

1. Entrar i sortir de jocs.
2. Iniciar converses.
3. Expressar emocions.
4. Mostrar un comportament més assertiu.
5. Que entengui que cometre errors o rebre crítiques forma part de la vida de totes les persones.

Ensenyar a relaxar-se

La utilització de tècniques de respiració i relaxació contribueix a disminuir la tensió i a canalitzar adequadament l'ansietat que generen les relacions socials.

Marginació i desenvolupament socioafectiu

L'escola té un paper decisiu en la compensació de mancances i desigualtats; ha de potenciar la integració.

Integració i marginació

Integració: pertinença de les persones a una societat en la qual conviuen amb altres i gaudeixen de drets, alhora que accepten el sistema de pautes, conductes i valors que la regeixen. Una persona està integrada en una societat quan hi participa plenament.

Marginació social: separació d'una persona de la societat a la qual pertany, ja sigui de manera voluntària o imposada, i és produïda gairebé sempre per una pèrdua de drets, de beneficis i d'oportunitats; per tant, una persona marginada és aquella que no participa en tot el que la societat li ofereix o fins i tot li demana.

INTEGRACIÓ: participació plena.

MARGINACIÓ: separació de la societat. Implica pèrdua de drets, beneficis i oportunitats.

Inadaptació i exclusió com a formes de marginació

• Persona inadaptada: és aquella que, perquè no vol o bé perquè no pot, no accepta o no compleix les normes i els valors acceptats pel grup majoritari.
• Diferència entre inadaptació i marginació: Quan la causa rau en la persona, parlem d'inadaptació. Quan la causa rau en la societat, parlem de marginació. Podem dir que tota persona inadaptada està marginada, però no tota persona marginada és inadaptada.
• L'exclusió social: forma més extrema de marginació. Engloba totes les situacions per les quals una persona pertanyent a una societat deixa de ser considerada com a membre de ple dret d'aquesta societat. M. Castells afirma: l'exclusió social d'un segment significatiu de la societat està composta per individus rebutjats; el valor com a treballadors/consumidors d'aquests individus s'ha exhaurit i es prescindeix de la seva importància com a persones.

La marginació camina de la mà de la pobresa o altres estats de mancança.

Altres causes de marginació:

1. Malalties mal vistes (SIDA).
2. Una raça o religió diferent.
3. Costums o preferències sexuals diferents dels acceptats.
4. Persones amb discapacitats.
5. Malalties mentals.

Marginació i desenvolupament social infantil

• La marginació en la infància pot conduir a una situació d'exclusió en l'edat adulta.
• La marginació infantil sempre suposa involuntarietat, ja que algú o alguna cosa aliè als infants els fa viure sense tot allò que per dret els correspon. Això repercutirà en el seu procés de socialització i, per tant, en el seu desenvolupament.
• En general, tenen poca capacitat d'autocrítica i són fàcilment influenciables per les circumstàncies i l'entorn.
• La fusió de tot això es tradueix en l'adopció de conductes conflictives i inapropiades i, en casos greus, pot acabar desembocant en trastorns psicopatològics.