Situació socioeconòmica i llenguatge: Restauració i crisis (segles XIX-XX)

Situació socioeconòmica de l'etapa

Demografia: La població espanyola augmenta en aquest període, però el creixement és més lent que a Europa a causa de la taxa de mortalitat elevada, el descens de la natalitat i perquè una gran quantitat d'emigrants marxen a Cuba i Argentina. Hi ha una baixa densitat. La població a Catalunya creix per l'oferta de treball.

Economia i agricultura

En l'economia, l'agricultura és el sector agrari més important però està poc modernitzada. Predominen els conreus de vinya, olivera, remolatxa i cereals. A Catalunya l'agricultura té un pes menor que la indústria; hi ha un auge inicial de la vinya però també un descens a causa de la crisi de la fil·loxera i apareix la indústria del xampany.

Indústria i comerç

La industria es desenvolupa de manera lenta i desigual. Els sectors principals són la siderúrgia basca i la indústria metallúrgica a Astúries. Catalunya és la regió més industrialitzada d'Espanya: predomina la indústria tèxtil (cotó i llana). Quant al comerç i als transports, hi ha un important comerç exterior a causa de la construcció de ports i del ferrocarril.

Evolució del moviment obrer

Durant els primers anys de la Restauració, Cánovas és el cap de govern i les organitzacions obreres passen a la clandestinitat. Hi ha una despreocupació general per les qüestions socials per gran part de la societat, en gran mesura a causa de l'analfabetisme de les classes populars. Els intel·lectuals són crítics amb la situació social: destaca la creació de la Institución Libre de Enseñanza i l'aparició d'un personatge regeneracionista, Joaquín Costa.

Dins del moviment obrer es desenvolupen dues tendències conegudes:

Marxisme

• 2-5-1879: Fundació del PSOE, amb Pablo Iglesias entre els impulsors.
• 1888: Es crea l'UGT (Unió General de Treballadors), sindicat vinculat al PSOE.
• Aquest mateix any se celebra el primer congrés del PSOE.
• Durant la dècada de 1890 s'incorporen al PSOE iniciatives com la creació de cases del poble (centres de reunió) amb dos objectius: donar cultura al poble i l'adoctrinament ideològic.
• Reivindicació de la jornada laboral de 8 hores: consigna adoptada per la Segona Internacional (1889) i reivindicada durant les Festes dels Treballadors (1 de maig).
• Fins a l'any 1910 el PSOE no obtindrà el primer diputat, a causa del caciquisme.

Anarquisme

L'anarquisme tindrà molta importància a Catalunya (obrers) i a Andalusia (camperols). Planteja dues idees bàsiques: la llibertat absoluta sense cap mena de jerarquia i la creença en la bondat d'una societat lliure per naturalesa. El difusor d'aquestes idees a Espanya fou Anselmo Lorenzo. La manca d'organització els porta a proposar la propaganda pels fets o acció directa, incloent accions violentes a Barcelona.

Destacaren tres atemptats:

1. Atemptat contra el capità general de Catalunya, el general Martínez Campos, l'any 1893 per l'anarquista Paulí Pallàs (va ser afusellat).
2. Santiago Salvador va llençar dues bombes al Liceu que van provocar 20 morts; Santiago Salvador i sis implicats van ser afusellats.
3. Atemptat contra la processó del Corpus a Barcelona que va provocar 12 morts.

Aquest seguit d'atemptats va provocar una forta repressió que es va plasmar en el Procés de Montjuïc (5 penes de mort i 68 condemnes a presó) i l'enduriment de les lleis contra els anarquistes. Tot aquest procés va provocar fortes crítiques populars i internacionals. La resposta anarquista va ser l'assassinat de Cánovas del Castillo l'any 1897 a mans de Michele Angiolillo.

La crisi de 1898: la Guerra de Cuba

Després de la Pau de Zanjón, que havia resolt en part el conflicte entre Espanya i Cuba, els Estats Units d'Amèrica estan molt interessats en tenir el control econòmic de l'illa i continuen donant suport als independentistes cubans. Es produeix un fet: l'enfonsament del Maine (cuirassat americà) i s'acusa Espanya d'un sabotatge. Això dóna l'excusa als Estats Units per declarar la guerra a Espanya. Serà una guerra curta, amb la derrota espanyola: Espanya perd les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Lèxic i semàntica: nocions bàsiques

Homonímia: s'escriuen igual però no es relacionen; ex.: vino (venir) / vino (beguda).

Parònims: paraules semblants amb significat diferent; ex.: actitud / aptitud.

Sinonímia: significat igual o semblant.

Antonímia: oposició de significat. Tipus: gradual (oposició amb graus: alt-baix), complementari (un exclou l'altre: viu-mort) i recíproc (relació mútua: comprar-vendre).

Camp semàntic: paraules diferents que comparteixen part del significat; ex.: colors: vermell, blau, verd...

Família lèxica: paraules que comparteixen el mateix lexema; ex. pan, panadería, panadero.

Heterònims, epícenos i homonímia de gènere

Heterònims: diferents paraules per a cada gènere; ex.: pare / mare.

Epícenos: un sol mot amb un sol gènere per a ambdós sexes; ex.: la persona, el personatge (ús invariant).

Ambígües: admeten ambdós gèneres sense canviar significat; ex.: el mar / la mar.

Homònims de gènere: canvi de gènere amb significat diferent; ex.: el cometa / la cometa.

Quantificació i nombre

Singularia tantum: paraules que només existeixen en singular; ex.: salut, adolescència.

Pluralia tantum: paraules que només existeixen en plural; ex.: afores, víveres.

Adjectius i graus

Adjectius qualificatius: poden ser especificatius (coche rojo; l'adjectiu restringeix el significat) o explicatius (qualitat coneguda o inherent; ex.: la neu blanca).

Graus:

• Positiu: sense intensificació (bo/malament).
• Comparatiu: inferioritat (jo sóc més baix que tu), igualtat (jo sóc tan alt com tu), superioritat (jo sóc més alt que tu).
• Superlatiu: relatiu (el/la més alt/da de la classe) i absolut (sense comparació: altíssim, molt guapo).

Sintaxi: modalitat i estructura

Modalitat: declarativa, interrogativa (directa o indirecta), exclamativa, desiderativa (expressa desig), dubitativa (dubte), exhortativa (petició) i imperativa (mandat).

Estructura: Binèmbres: subjecte + predicat. Unimèmbres: oracions sense subjecte (impersonals); poden ser naturals (verb que expressa fenòmens de la natura) o gramaticalitzades (verbs com ser, estar, fer, haver, bastar). Oracions reflexives: se + verb 3a persona sing.; eventuals: verb 3a persona i sense subjecte explícit.

Tipus de predicat

Predicat nominal: amb verb copulatiu (ser, estar, semblar).

Semicopulatiu: no pot substituir-se per ho (en català) o lo (en castellà).

Predicatiu: pot ser transitiu (requereix complement directe, CD) o intransitiu. Els verbs pronominals poden ser reflexius (subjecte = agent/pacient), recíprocs (subjecte múltiple agent/pacient), etc. També hi ha els complements directes (CD) i indirectes (CI).

Passives: passiva perifràstica (construccions amb ser + participi), passiva reflectida (es + forma verbal en activa; ex.: Se va vendre un edifici) i la veu mitja (oracions intransitives que porten pronoms com me, te, se, nos, os en llengües que els utilitzen).

Perífrasis verbals

Perífrasis d'obligació: tenir que, haver de, haver que, deure + infinitiu.

De probabilitat/possibilitat: deure de, poder + infinitiu.

Aspectuals:

• Duratives: estar, andar, seguir/continuar, dur, portar, venir + gerundi.
• Ingresives: anar a, passar a, estar a punt de + infinitiu.
• Incoatives: posar-se a, trencar a, començar a, emprendre a + infinitiu.
• Terminatives: deixar de, acabar de + infinitiu.
• Resultatives: dur, tenir + participi.
• Frequentatives/reiteratives: solen, tornar a + infinitiu.