Sistemes Agraris i Ramaders: Característiques i Models

Sistemes agraris de subsistència: es donen als països poc desenvolupats (pobres), es basa en el treball familiar i la seva producció és per l’autoconsum o per comercialitzar-ne una petita part als mercats locals. Aquí s’inclouen els agricultors que dediquen 2/3 del sòl i de la feina a conrear productes destinats a l’autoconsum familiar i que generen molt poc excedent (venut als veïns o mercats locals).

Altres característiques són:

• Agricultura manual, poc tecnificada, amb molta mà d’obra.
• Rendiment per unitat de superfície baix (baixa qualitat per tècniques ineficaces).
• Esgotament de la terra, baixa producció.
• Es basa en el policonreu, en superfícies petites.

Planteja un problema de sostenibilitat perquè augmenta la població, provocant l’ampliació de la zona conreada i la destrucció de boscos per aconseguir-la. Ubicació: Àsia (arròs), Amèrica Llatina (blat de moro), part d’Àfrica i Oceania.

Models:

1. Itinerant per cremació: Es practica en sòls poc fèrtils: es tala i es crema una zona de la selva perquè quedi neta i les cendres serveixen d’adob.
2. Agricultura extensiva de secà: És una agricultura de subsistència, tradicional i de secà, extensiva i de policultiu. La ramaderia és important perquè aporta l’adob per l’explotació del sòl.
3. Irrigada de l’arròs: Sistema de cultiu localitzat a l’Àsia Monsònica, relacionat amb les pluges dels monsons. El monsó d’estiu és un vent càlid i humit que crea pluges abundants a la primavera i l’estiu. Les pluges provoquen que grans zones quedin inundades i es converteixin en cultiu d’arròs, principal aliment d’aquests llocs.

Sistemes agraris i ramaders comercials o de mercat: Propis dels països desenvolupats, o poc desenvolupats que produeixen només per exportar.

Els objectius d’aquest model són:

• L’augment de les vendes i la reducció dels costos, aconseguits per la mecanització de les feines agrícoles, l’especialització de la producció i la ràpida comercialització.
• L’agricultura de mercat utilitza poca mà d’obra, molta maquinària, aplica tècniques de conreu modernes i obté una productivitat i rendiments elevats.
• L’especialització (pocs productes) permet molta producció, bona comercialització i desenvolupament d’infraestructures de transports sòlides i eficaces.

1. Agricultura mediterrània: Localitzada al sud d’Europa, els països de la conca Mediterrània, Espanya, França, Itàlia, Portugal i Grècia. Combina l’agricultura de secà amb baixos rendiments, dedicada a la trilogia mediterrània (olivera, blat i vinya), amb una agricultura de regadiu d’arbres fruiters i hortalisses més rendibles. També hi ha hivernacles per conrear productes tropicals i s’han introduït conreus per a la indústria.

2. Agricultura especialitzada dels Estats Units: Localitzada a les zones temperades (EUA, Argentina, Canadà, Austràlia…) colonitzades pels europeus des del segle XV. Als EUA hi ha paisatges molt tecnificats i productius, i en els que s’utilitza poca mà d’obra. Són una agricultura i ramaderia molt especialitzades i tecnificades. El país s’ha dividit en diferents zones dedicades a la producció quasi exclusiva de monocultiu conegudes amb el nom de Belts o Cinturons agrícoles amb productes destinats al mercat.

3. Model de plantació: Segons l’OIT, una plantació és una explotació agrícola tropical o subtropical, que usa treballadors assalariats i produeix amb finalitat comercial, en monocultiu de productes tropicals. Són empreses (normalment) multinacionals i molt capitalitzades. Els cultius més comuns són: cafè, canya de sucre, plàtan, cacau, cotó, tabac, té, pinya… Aquest model presenta riscos pels països productors, ja que el règim de monocultiu deixa l’economia en mans dels mercats (dependència de la demanda dels països rics i de què no aparegui un productor més barat).

El sector primari a la UE: La Unió Europea és la primera potència econòmica del món. La principal característica de la seva economia és la terciarització, les activitats primàries han patit una gran davallada. El mercat únic europeu és una de les majors economies del món: el PIB mundial més gran, amb més de 500 milions de consumidors, 20 milions de PIMES i 28 països membres. Representa el 15,6% de les importacions i exportacions mundials. És el major exportador i importador mundial d’aliments i pinsos, amb el 6,9% de la població mundial.

Agricultura: Molt mecanitzada, tècniques modernes, cosa que permet alta productivitat i rendibilitat.

Característiques:

• Especialització territorial:

• Façanes oceàniques: ramaderia orientada a la producció de carn, llet i els seus derivats.
• Zona continental: explotacions agrícoles de cereals i ramaderes destinades a la producció de carn.
• Àrea mediterrània: sistemes agraris de secà (cereals, vinya, olivera) i de regadiu intensiu (producció hortofructícola).
• Països nòrdics: explotació forestal.

Principals conreus: cereals (la meitat de la producció total és blat); l’altra meitat correspon a l’ordi i el blat de moro. La patata i la remolatxa sucrera són també importants. Entre les hortalisses destaquen la producció de tomàquets, pastanagues i cebes, i pomes, taronges i préssecs entre les fruites. França i Alemanya són les principals productores de cereals, mentre que Espanya i Itàlia destaquen per les fruites i hortalisses fresques.

Per tant, l’agricultura ha de contribuir a satisfer la demanda europea i mundial d’aliments, ha d'atendre els problemes del medi ambient i el canvi climàtic i estimular la vitalitat i el potencial de les zones rurals.

El sector primari a Catalunya:

1. Introducció: El sector primari a Catalunya representa l'1,6% de la població activa - 26% del territori destinat al conreu, Superfície Forestal 64%, Impacte reduït → PIB (producte interior brut).

2. Característiques: Molt mecanitzat, alta productivitat, utilització de tècniques intensives (produït per poder vendre's). És a dir, que s’enfoca en una economia de mercat on destaquen l’agroindústria, el comerç interior i les explotacions.

4. Característiques del sector primari al segle XX:

• Descens de la superfície de conreu → tecnificació, mecanització i altres usos del sòl (urbanització/infraestructures).
• Ocupació per la massa forestal.
• Augment del regadiu (construcció de canals).
• Propietat petites o mitjanes → famílies → explotacions familiars (treball a temps parcial).
• Milloraran les rendes agràries (explotació, altres dedicacions, ajudes i subvencions UE/PAC).

5. Característiques del sector primari al segle XXI:

1. Disminució de la superfície conreada.
2. Especialització de l’agricultura de secà en els següents productes (68%):

• Cereals (44%).
• Fruita i fruita seca (12%).
• Olivera (12%).

El 30% dels agricultors tenen més de seixanta-cinc anys i controlen el 39% de la superfície agrícola.El 36% dels agricultors tenen entre 41 i 65 anys i controlen el 26% de la superfície agrària.Les dones representen el 32% del total de la població activa agricultora i gestionen el 23% de la superfície agrícola.Repartiment de la terra, una de les principals causes de pobresa de tot el món.Agroturisme: activitat d'oci, és a dir, no agrària que es desenvolupa en zones rurals o naturals i que contribueix al desenvolupament rural, complementant les rendes agràries.

6. Causes de la disminució del nombre d’explotacions:

• Mecanització → Revolució verda: Ús de productes de la indústria química i farmacèutica amb l’objectiu de seleccionar les espècies (transgènics).
• Caiguda dels preus a escala mundial.
• Substitució per activitats secundàries o terciàries que donin més beneficis.

El sector primari a Espanya:

Característiques del sector primari: Augment de la superfície del regadiu i disminució del secà. Expansió de la superfície de boscos (baix ús de les pastures). Pèrdua de sòl agrícola (creixement urbà, infraestructures i serveis). Major importància de la ramaderia en la producció final agrària i pèrdua d’importància dels sectors pesquer i forestal. Forta vinculació de les activitats agroramaderes amb la indústria alimentària. Pèrdua i envelliment de la població activa del sector.

1. Agricultura:

1. Canvis en l’agricultura espanyola: Al llarg del segle XIX, Espanya va passar d’una agricultura de subsistència a una de mercat. La introducció de noves tècniques agrícoles (rotació triennal) i nous conreus van permetre l’augment de la producció agrària i així poder alimentar a una població en creixement. Al mateix temps, la millora dels ingressos dels grans propietaris agrícoles va facilitar la transferència d’actius cap a la indústria. Aquest procés de canvi va afectar tota l’estructura agrària a Espanya i Catalunya, és el que coneixem com a procés de desagrarització (la progressiva disminució -per envelliment o per migració- de la població activa agrària així com la desaparició per abandó d’explotacions agràries). L’organització social dels espais rurals girava al voltant de les activitats agràries, de les quals en depenia la gran majoria de la població. La jerarquització de la societat rural s’establia entre la minoria formada pels propietaris de la terra per una banda i els jornalers o els parcers que la conreaven per l’altra. L’estructura de la família era de tipus patriarcal i sovint convivien dues o tres generacions en un mateix habitatge. Els canvis estructurals que va provocar la industrialització van provocar la necessitat de comercialitzar els excedents agraris en el mercat per tal de garantir uns ingressos indispensables en la nova societat industrial. Tot plegat obliga al sector agrari a entrar en l’economia de mercat, dins de la qual el pagès és venedor i comprador. L’agricultura tradicional es basava en dos factors de producció: la terra i el treball. A partir de l’èxode rural i amb la disminució de la mà d’obra barata i nombrosa, i davant de les noves exigències del mercat, els pagesos es veuen obligats a adoptar noves tecnologies i a capitalitzar les seves explotacions (augment de la superfície de regadiu, compra de maquinària, adquisició de bestiar de raça, reconversió de les instal·lacions). Amb l’entrada d’Espanya a la UE, les subvencions i crèdits han permès finalitzar el procés de reconversió de les explotacions agràries i ramaderes del país.

5.1.4. Evolució de la superfície agrària:

Segons l’INE (2016), la superfície total destinada a la producció agroalimentària és de 30 milions d’ha, 23,229 de superfície agrària útil (SAU): 15 milions de terres conreades i 7,6 milions de pastures. Hi ha hagut una disminució de les terres de conreu (actualment un 33,9%) i del nombre d’explotacions, augmentant les zones forestals, els prats i les pastures, actualment el 12,6%.

Causes:

• Factors econòmics: Els productes agraris han anat perdent valor en relació amb els productes industrials i el preu dels serveis. Les explotacions agràries han estat menys competitives i els sous agraris més baixos. Bona part dels pagesos han deixat el camp, cosa que ha comportat la disminució del nombre d’explotacions i l’abandonament de les terres de conreu menys rendibles.
• Factors socials: la possibilitat de feina en altres sectors econòmics i la millor qualitat de vida a les ciutats, junt amb el desprestigi de l’activitat agrícola i de la vida a les zones rurals va originar que s’intensifiqués molt el procés d’èxode rural (sobretot als anys 60).
• Factors tècnics: la possibilitat de mecanitzar moltes de les tasques agrícoles ha permès que el nombre mitjà d’hectàrees cultivades per explotació sigui cada cop més gran. La pèrdua de superfície cultivada no és proporcional a la disminució global del nombre d’explotacions.

5.1.5. Estructura de les explotacions agràries:

El nombre d’explotacions agràries inferiors a 5 ha representa el 52,7% i ocupen el 4,74% del total, mentre que les de més de 100 ha són el 4,7% del total, ocupant un 55,49% de la superfície agrària.

Tipologia:

• Latifundi: explotacions de grans dimensions (més de 100 ha). Predominen a Extremadura, Andalusia i Castella La Mancha. Practiquen una agricultura extensiva. Hi ha hagut un canvi de tendència, superant els baixos rendiments, la utilització de nombrosa mà d’obra, té una forta especialització, mecanització i augment dels beneficis.
• Minifundi: explotació de menys de 10 ha. Predomina a la meitat nord de la Península i a les Balears i Canàries. A conseqüència de la pressió del mercat que ha obligat a abandonar l’autoconsum i a incrementar la producció i la rendibilitat, hi ha hagut una transformació dels minifundis. Hi ha dificultat de mecanització (petites dimensions de les parcel·les) i escàs volum de producció que dificulta la comercialització. Poden ser rendibles si es dediquen a una agricultura intensiva o molt científica. Per exemple: hivernacles, plantes ornamentals, conreus d’horta primerenca.

5.1.6. Secà, regadiu i principals conreus:

Gràcies a l’extensió dels regadius, s’ha augmentat la productivitat. El regadiu, imprescindible per als productes d’horta, s’ha estès a conreus tradicionalment de secà multiplicant el rendiment.

- Conreus de secà: els més comuns són: cereals (ordi i blat), molt mecanitzats, i vinyes i oliveres (menys mecanitzats). Han augmentat les superfícies destinades a pinso. Zona atlàntica i mediterrània: vinya, amb una producció de vins de gran qualitat. També ha millorat el conreu d’oliveres, com a conseqüència de la implantació de les olives d’almàssera. També són de secà arbres que proporcionen fruits secs (ametllers, nogueres, avellaners), oleaginoses (gira-sols) i lleguminoses.

- Conreus de regadiu: destaca la producció de fruita i l’horticultura. Els cítrics es destinen fonamentalment a les exportacions, especialment les taronges (alt rendiment per hectàrea conreada). També són importants les fruites de llavor (pomes, peres…) i les fruites de pinyol (albercocs, cireres…), molt competitives en el mercat europeu gràcies a la seva maduració primerenca. Les hortalisses (mediterrani) han augmentat en un 40% el seu rendiment. En aquest litoral mediterrani predomina el policultiu, amb importància de les hortes i els fruiters de regadiu.

- Cal esmentar la producció de regadiu en hivernacles que podem trobar a tota la costa mediterrània, des de Castelló a Màlaga, especialment València, Múrcia i Almería, i també a Huelva.

- Els conreus de regadiu poden donar més d’una collita a l’any, però requereixen molta mà d’obra, fertilitzants, fitosanitaris i llavors d’alt rendiment.

- Segons l’Encuesta de Superficies y Rendimientos de Cultivos (ESYRCE), la superfície de regadiu a Espanya ha mantingut un creixement constant en els darrers deu anys (2009-2018), amb un increment de 352.981 hectàrees, passant del 19,8% al 22,2% de la superfície conreada.

2. Ramaderia:

• Espanya és el segon país més important de la UE en el sector ramader - Significa ⅓ de la producció agrària de la UE (carn/làctics).
• Està molt tecnificada (establerta) → ramaderia intensiva.
• És el 2n productor de la UE de porcí (3.500.000 t).

3. Tipus de bestiar:

• Bobí → pilar de la ramaderia nacional (carn/llet).
• Oví → desaparició de les tècniques tradicionals (transhumància) → ramaderia extensiva (carn/llana).
• Porcí → carn (tot), sobretot a Catalunya, Aragó i Castella i Lleó.
• Avicultura → produeix carn i ous.

4. Condicions de la PAC a Espanya:

• Millorar la competitivitat i l'eficiència per assegurar l’alimentació de la població (UE) assegurant un control sobre els preus → proteccionisme.
• Exigeix unes condicions sanitàries dels animals i benestar d’aquests.
• Exigeix unes condicions sanitàries dels productes agrícoles (herbicides, pesticides…).
• Busca millorar l’estat del medi ambient agrícola amb tècniques que no impactin sobre aquest.
• Busca desenvolupar la indústria agroalimentària.

5. Efectes de la PAC sobre la població i les activitats del sector primari a Espanya:

• Reducció de la població agrària i disminució del relleu generacional (la major part de la població són de +65 anys i més del 6% tenen -35 anys). La causa és la mecanització, la baixa rendibilitat (poca repercussió en el PIB del país).
• El camp passa a ser un treball d’assalariat (a temps parcial), jornalers… A èpoques → reben subvencions de la UE per compensar les èpoques sense treball.
• Augmenta la superfície d’explotació agrària i ramadera.
• S’augmenta la inversió en maquinària, instal·lacions (a partir dels beneficis obtinguts).
• Tot això comporta la necessitat d’unir-se en cooperatives de productors que faciliten l’intercanvi dels productes, tenen més força per negociar i sortir guanyant envers les grans superfícies.
• Espanya exporta el 20% de tota la UE (27 països).

El sector secundari al món actual:

1. Factors de localització industrial:

• Disponibilitat de recursos (com més recursos, més possibilitats hi ha de localitzar una indústria) → redueix els costos de producció, ja que no s’ha d’importar matèria primera.
• Proximitat al mercat i a les vies de comunicació per importar materials.
• Mà d’obra → si no hi ha gent per fer el producte o a menys gent que controli les màquines que fan el producte no es pot crear una indústria.
• Existència d’una indústria complementària per tal que produeixin parts del producte final.
• Sector empresarial ben organitzat (CEOE).
• Estar a prop de les decisions polítiques, econòmiques i financeres (on els sindicats tinguin el seu paper important).

2. Factors de transformació de l’economia mundial (deslocalització):

2.1 Factor tecnològic:

• Redueix els costos de producció (inversió) i redueix l’ocupació (mà d’obra).
• Fomenta la indústria informàtica i la indústria electrònica.
• Ajuda a conciliar la vida familiar perquè es poden dur a terme molts treballs de manera telemàtica.
• Provoca menys mobilitat, menys contaminació…
• Les indústries informàtica i electrònica fomenten l’automatització dels processos de producció mitjançant la robòtica i permeten l’evolució de l’empresa des de qualsevol part del món sense haver d’estar allà en el moment. A més a més, permet la detecció en l’evolució de la demanda (reajustar la producció al moment per donar oferta en funció de la demanda).
• Permet fragmentar el procés productiu en diferents zones i dispersió geogràfica de la indústria.
• La tecnologia facilita la comunicació en temps real entre establiments i la seu central o altres establiments.

2.2 Obertura, liberalització i desregulació del mercat:

Són les facilitats que es donen a les empreses mundialment per establir-se en qualsevol part del món a escala econòmica com tot allò que té a veure amb l’intercanvi de mercaderies.

2.3 Augment dels processos de globalització:

Crea una interdependència mitjançant les crisis (a causa d'estar en la UE) → si un integrant guanya, la UE guanya i si un integrant perd, la UE també.

2.4 Països emergents (Xina, Brasil, Índia…):

Són països amb alta natalitat i baixa mortalitat, per tant, molta gent jove. Això significa que hi ha molta mà d’obra jove i barata.

Conclusions: Ha succeït una revolució tecnològica que ha permès més producció amb menys costos. S’han desenvolupat nous sectors industrials. Espais industrials més dinàmics, la indústria s’adapta a la demanda i necessitats que té la ciutadania o el mercat en si mateix. Aquest dinamisme ajuda a la competència, fa aparèixer més emprenedors. Indústria mundial completament deslocalitzada i dominada per països rics i/o emergents.

Diferència entre països centrals i els de la perifèria:

3.1 Indústria països centrals (desenvolupats): Tenen un alt nivell de productivitat → tecnologia, mecanització (robòtica), informàtica, capital, maquinària, mà d’obra qualificada. Domini del mercat → marquen els intercanvis comercials a escala internacional - domini dels preus. Tot això ho poden fer perquè tenen diferents tipus d’indústria i el control de les primeres matèries, és a dir, dels recursos que subministraran als diferents tipus d’indústries.

3.2 Indústria països perifèrics (subdesenvolupats):

Tenen un baix nivell de productivitat → no disposen dels mitjans (tecnologia, capital, mecanització…). No tenen mà d’obra qualificada per falta de formació. Poca o nul·la influència als mercats internacionals. No tenen influència en els preus. Això provoca una dependència dels països centrals (desenvolupats).

Tipus d’indústria:

4.1 Indústria de béns de producció: Indústria base → inicia el procés productiu transformant les primeres matèries en productes semielaborats per altres indústries. Característiques:

• Indústria tradicional, poc benefici econòmic, poca inversió de capital privat.
• Hi ha una influència de l’estat a través de la nacionalització o ajudes i subvencions.
• Exemple: Metal·lúrgia → fa metall per proporcionar productes per als cotxes.

4.2 Indústria de béns de consum: Són aquelles que fabriquen béns destinats a l’ús directe per part del consumidor. Forta inversió de capital privat → beneficis ràpids.

Exemple: Indústria tèxtil, calçat, agroalimentària, química lleugera (farmacèutica).

4.3 Classificació de la indústria segons el tonatge i primeres matèries utilitzades:

• 1. Indústria pesant: Siderúrgia → metall, cimenteres… (béns de producció).
• Indústries que necessiten una gran quantitat de matèria primera amb l’objectiu de transformar-la en un producte semielaborat.

• 2. Indústria semi lleugera: Indústria dels béns d’equip, béns de producció.

• 3. Indústria lleugera: Indústria de béns de consum. No necessita grans instal·lacions, ha d’estar pròxima als mercats de distribució, necessita poca matèria primera.

4.4 Classificació de la indústria segons el grau de desenvolupament tecnològic:

• 1. Indústria punta: Informàtica, electrònica i telecomunicacions → en expansió. Indústria que produeix béns d’equip per tal que les indústries de béns de consum puguin produir. Per tant, és un tipus d’indústria lleugera. Es caracteritza per:

• a. Tenir una tecnologia avançada.
• b. Poc volum de matèries primeres.
• c. Necessitar molta inversió → capital per la recerca i el desenvolupament.
• d. Acostumen a ser grans empreses.
• e. Estan situades als països rics → a prop de centres d’investigació, recerca i universitats.

• 2. Indústria madura: Indústria base o de béns de producció. Tenen una productivitat estancada i un ús de la tecnologia desfasada. Trobem la indústria pesant.

El sector secundari a la UE:

5.1 Introducció: Té un impacte del 22% del PIB de la UE → dona ocupació a 17,4% de treballadors. En el cas de Catalunya dona al 17,7% i a Espanya el 14,1%.

- Els sectors industrials més importants són: la metal·lúrgia, siderúrgia, béns d’equip, maquinària, electrònics, químics, agroalimentaris…

- S'enfronta a reptes com ara:

1. Globalització → afecta perquè pot haver-hi una deslocalització i una falta d’inversió, per tant, una falta de capital, ja que es poden traslladar les empreses a la Xina amb gent local que treballa molt, cobra poc i no causa problemes.
2. Canvis tecnològics → ha de reinvertir gran part dels beneficis en el desenvolupament tecnològic per no perdre competitivitat i quedar-se desfasats.

5.2 Principals problemes del sector secundari a la UE:

• Hi ha una gran desacceleració de la productivitat.
• Competència amb els països emergents pel que fa a indústria tradicional i d’innovació tecnològica d’informació i de comunicació → tot això provoca deslocalització.

Propostes d’actuació per part de la UE contra la deslocalització:

1. Millorar la competitivitat → implantant una economia proteccionista a través d’impostos que venen de fora i donant ajudes al sector industrial europeu.
2. Energia i medi ambient → fer indústries que utilitzin energies netes i amb menys impacte pel medi ambient.
3. Invertir en la propietat intel·lectual (patents).
4. Invertir en recerca i desenvolupament a universitats, centres d’investigació…
5. Garantir l’accés als mercats internacionals per poder col·locar-hi el nostre producte.

El sector secundari a Espanya:

- La participació industrial ara a Espanya del sector secundari és baixa (16,4% del PIB). Els anys 70 el PIB era de 39% pel que fa al sector secundari. Això es deu al fet que els anys 86 la UE va demanar una reconversió de la indústria pesada a Espanya perquè sinó es negava a invertir, per això moltes empreses van tancar i el % de PIB va baixar tant. Per tant, es va produir una terciarització (turisme) → es va donar més importància al sector terciari.

6.1 Característiques del model industrial espanyol:

Importància del teixit industrial previ (base). Nuclis industrials → apareixen eixos industrials que uneixen els nuclis. Ajuntant les indústries base amb els nuclis industrials, van aparèixer les grans àrees metropolitanes industrials. També apareixen els serveis estratègics com ara els financers, recerca universitats… que s’estableixen a l’àrea metropolitana. Tot això atrau indústries auxiliars → si hi ha molts treballadors, necessitarem serveis. Per tant, augmenta la construcció, la restauració, la publicitat…

- Actualment, l’activitat industrial s’està separant cap al voltant de les ciutats del territori multiplicant els polígons industrials.

6.2 Àrees econòmiques:

- Sempre hi ha hagut tres àrees econòmiques.

- Nord industrial (P.B., Astúries, Cantàbria…) → basada en la indústria pesant i minera. Posteriorment, van tancar perquè era més barat importar els materials de la Xina.

- Nuclis urbans amb molt dinamisme econòmic (capitals autònomes o provincials) → Madrid, Barcelona, Saragossa, València.

- El món rural (a Espanya és important l'agroindústria).

- Avui en dia, el primer punt pateix una reconversió industrial perquè la Comunitat Econòmica Europea hi va exigir per poder entrar. Una de les exigències va ser la no-intervenció de l’Estat en la indústria i, per tant, la indústria pesant i minera tanca, provocant que llocs com Castella Lleó… es buidés. Només Tarragona i València s’adapten a aquesta reconversió.