El Sistema de la Restauració i el Desastre de 1898

El sistema polític de la Restauració

L'artífex de la Restauració monàrquica fou Antonio Cánovas del Castillo (antic unionista). Aquest sistema es va formalitzar amb el Manifest de Sandhurst.

Les bases del sistema es fixaren en la nova Constitució de 1876, un text moderat que establia:

• Sobirania compartida (entre el Rei i les Corts).
• Dues cambres (Congrés i Senat).
• Confessionalitat catòlica de l'Estat.
• Molts drets només eren reconeguts teòricament, perquè després no van ser regulats.
• El sufragi va ser censatari (dret de vot per a grans propietaris i homes amb títols acadèmics) fins al 1890.
• La legalització de tots els partits no es va produir fins al 1881. Els sindicats eren tolerats durant els períodes de govern del Partit Liberal.

L'estabilitat del sistema

L'estabilitat del sistema es va basar en:

• L'alternança en el poder de dos nous partits dinàstics, el Conservador (Partit Conservador), liderat per Antonio Cánovas del Castillo, i el Liberal (Partit Liberal), liderat per Práxedes Mateo Sagasta. Aquest sistema es coneix com a torn pacífic o bipartidisme.
• La preeminència de la monarquia.
• La supremacia del poder civil sobre el militar (civilisme).
• La finalització de les guerres carlina, el 1876 (la Tercera Guerra Carlina va afectar pràcticament les mateixes àrees que la Segona), i cubana, el 1878.

La vida política i l'alternança en el poder

El bipartidisme es va mantenir especialment entre el període 1876-1917. Les seves característiques principals eren:

• Ambdós partits es nodrien de membres notables dels sectors econòmicament més poderosos (més terratinents entre els conservadors, més professionals entre els liberals) i coincidien ideològicament en allò fonamental: monarquia, propietat, centralisme, etc.
• S'alternaven regularment en el govern (el torn pacífic). Quan un partit es desgastava al poder, el rei cridava el cap de l'opositor i es convocaven eleccions. El frau electoral assegurava el triomf del partit convocant.

La falsedat democràtica del sistema

La falsedat democràtica del sistema és evident i es basava en:

• Manipulació del cens i de les actes electorals (tupinades).
• Compra de vots.
• Caciquisme: exercici de pressions de tota mena sobre els electors per part dels poderosos (cacics) de cada districte electoral seguint les directrius dels Governadors Civils (els districtes eren uninominals, d'un únic escó). Aquest mètode era especialment efectiu en el medi rural.

Tot i així, i malgrat l'apatia electoral, alguns candidats d'altres partits van obtenir escons en el Parlament.

La força dels partits Liberal i Conservador fou escassa a Catalunya malgrat les simpaties de l'empresariat envers la Restauració. La veu conservadora s'expressava a El Diari de Barcelona, i la liberal a La Vanguardia.

Alfons XII va morir el 1885, però les característiques del sistema es van mantenir en nomenar-se regent la seva dona, embarassada. Aquesta continuïtat es va formalitzar amb el Pacte del Pardo.

Les forces polítiques marginades del sistema

Les principals forces polítiques que quedaven fora del sistema de torns eren:

• Els Republicans: Fragmentats en diferents corrents, disposaven d'una àmplia base popular. El 1893 es creà una aliança republicana, que aplegava federals, centralistes i progressistes. El resultat de l'aliança serà la Unió Republicana.
• El Moviment Obrer: Format per socialistes i anarquistes.
• El Carlisme: Va mantenir certa presència. Atreia sectors incapaços d'adaptar-se als canvis de la nova societat: industrialització, urbanització, modernització i laïcització. El seu líder era Carles de Borbó.
• Els Nacionalismes: Els incipients nacionalismes basc i català.

La guerra d'ultramar i el Desastre del 98

Les reformes autonomistes compromeses a la Pau de Zanjón (1878) mai no es portaren totalment a la pràctica. L'aranzel de 1891 va reforçar el caràcter de Cuba com a mercat reservat per als productes espanyols, quan els cubans benestants ja tenien uns interessos econòmics més lligats als Estats Units (principal consumidor del seu sucre, cafè i tabac).

L'any 1892, José Martí fundà el Partit Revolucionari Cubà, i inicià una nova insurrecció el 1895, d'ampli suport a l'illa, amb cabdills com Antonio Maceo i Máximo Gómez.

No reeixiren ni la resposta militar espanyola (general Martínez Campos, primer, i un duríssim Weyler, després), ni l'estratègia conciliadora (autonomia política i econòmica) impulsada pels liberals a partir del 1897.

En paral·lel, a Filipines va començar una insurrecció el 1896, que fou contundentment sufocada en un primer moment.

La intervenció dels Estats Units

Els Estats Units van intervenir en favor d'ambdues causes utilitzant com a excusa l'explosió, atribuïda als espanyols però mai aclarida, del seu cuirassat Maine mentre estava ancorat al port de l'Havana. La marina espanyola no va tenir res a fer davant la moderna armada nord-americana.

El desembre de 1898 se signà la Pau de París, segons la qual Puerto Rico, Filipines i l'illa de Guam passaven a ser protectorats dels Estats Units, i Cuba accedia a una independència fictícia sota la tutela dels nord-americans.

La burgesia catalana va donar suport inicialment a la política de guerra per defensar els seus interessos. Les classes populars es mostraren antimilitaristes, amb un contundent rebuig del sistema de quintes. Els continus fracassos governamentals facilitaren un progressiu reforçament de les forces polítiques catalanistes.

Les conseqüències del Desastre del 98

El Desastre del 98 va abocar tot l'Estat espanyol —víctima d'una crisi política i econòmica permanent, de l'agitació social, de l'endarreriment i de la corrupció institucionalitzada— a una sensació de desmoralització col·lectiva. Els efectes econòmics, tanmateix, no van ser especialment greus.

Un grup d'intel·lectuals, la Generació del 98, va expressar aquest desencís en la seva obra.