El Sistema de la Restauració: de Cánovas a la pèrdua de Cuba

Causes del nou sistema polític: La Restauració

El fracàs de la monarquia d’Amadeu I, el descrèdit de la Primera República i l’esclat de la Tercera Guerra Carlina havien creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia borbònica. Per tal de facilitar la restauració, la reina Isabel II va abdicar l’any 1870 a favor del seu fill, Alfons. Aquest, des de l’acadèmia militar de Sandhurst (Anglaterra), va fer públic el Manifest de Sandhurst, en el qual manifestava la seva intenció d'ocupar el tron i es comprometia a exercir la monarquia d’una manera conciliadora i liberal.

El 1874, el pronunciament de Sagunt, un aixecament militar liderat per Martínez Campos, va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou monarca.

Un nou règim polític dissenyat per Cánovas del Castillo

La Restauració va ser impulsada per polítics conservadors amb una concepció comuna de l’Estat: la defensa de l’ordre social, de la propietat i de la monarquia com a garantia d’estabilitat. El nou règim polític es va fonamentar en una constitució moderada i en l'alternança de poder entre conservadors i liberals, coneguda com a torn dinàstic.

Cánovas del Castillo volia un nou model polític que superés els problemes endèmics del liberalisme precedent (la monarquia d’Isabel II). Els seus objectius eren eliminar:

• El caràcter partidista i excloent dels moderats.
• L'intervencionisme dels militars en la política.
• La proliferació d'enfrontaments civils.

Cal destacar que no es tractava d’un sistema democràtic, ja que inicialment no reconeixia el sufragi universal masculí. La primera mesura va ser convocar eleccions per a unes Corts Constituents amb sufragi universal (malgrat que Cánovas no n'era partidari), però posteriorment es va retornar al sufragi censatari.

La Constitució de 1876: Pilars del sistema

La Constitució de 1876 era de caràcter conservador i una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i per la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Inspirada en els valors de la monarquia, la religió i la propietat, el seu objectiu era permetre que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la. Les seves característiques principals eren:

1. Monarquia: Era una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política, que constituïa un poder moderador.
2. Sobirania compartida: S'establia la divisió de poders amb sobirania compartida entre les Corts i el rei.
3. Poders del rei: El monarca tenia amplis poders, com el dret de vet, el nomenament de ministres i la potestat de convocar, suspendre o dissoldre les Corts.
4. Corts bicamerals: Les Corts es dividien en el Senat i el Congrés dels Diputats. La meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici (nomenats directament), mentre que els diputats del Congrés eren elegits per sufragi.
5. Sufragi: Inicialment, el sufragi era censatari, limitat als principals contribuents (aproximadament el 3% de la població). El 1890, sota un govern liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí.
6. Drets i llibertats: Reconeixia una àmplia declaració de drets (impremta, expressió, associació i reunió), encara que els governs conservadors els aplicaven de manera més restrictiva que els liberals.
7. Religió: El catolicisme era la religió oficial de l’Estat, i l'Església tenia un paper destacat en l'educació.
8. Centralisme: El sistema tenia un caràcter centralista, amb ajuntaments i diputacions sota el control del govern.

La fi dels conflictes bèl·lics

L’estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlines i de la Guerra dels Deu Anys a Cuba.

La Tercera Guerra Carlina

• A Catalunya, les forces carlines van aconseguir algunes victòries a Alpens (1873), Castellfollit (1874), la Seu d’Urgell (1874), Igualada (1874), Manresa (1874), Olot (1874) i Vic (1874).
• Les forces carlines a Catalunya, Aragó i el País Valencià van ser derrotades el 1875. Al País Basc i Navarra, la derrota va arribar el 1876, any en què els seus líders van travessar la frontera cap a l’exili.
• Aquestes derrotes van provocar l’abolició del règim foral.
• L’any 1878 es va atorgar una certa autonomia fiscal al País Basc i Navarra.

La Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-1878)

Aquesta guerra va marcar el començament de la lluita per la independència cubana. Entre el 1868 i el 1878, els revolucionaris cubans, encara que no van aconseguir la secessió, sí que van tenir èxit en l'expansió de la idea de llibertat. La guerra buscava acabar amb el colonialisme espanyol, l'esclavitud i aconseguir l'alliberament nacional.

Cuba va ser un dels països que va decidir no independitzar-se al començament del segle XIX, en part per la por a una revolta d'esclaus, que eren majoritaris a l'illa. Es va considerar més segur mantenir-se fidel a la corona espanyola. Tanmateix, la resistència d'Espanya a concedir autonomia i la prohibició de formar part de les cambres espanyoles van alimentar el desig d'independència.

La guerra va acabar amb la signatura de la Pau de Zanjón, on els independentistes van haver d'acceptar les condicions imposades per Espanya, sense garantir cap dels objectius de la revolució. El conflicte va tenir un enorme cost per a Espanya, incrementant el deute públic. L'estratègia militar espanyola va ser atroç, utilitzant la tècnica de la terra cremada.

Malgrat les promeses de reforma, els canvis van ser ineficaços. La Constitució de 1876 es va aplicar a Cuba el 1881, però amb pocs efectes pràctics. Tot i que Cuba podia enviar representants a les Corts, aquests eren majoritàriament conservadors.

La Guerra Chiquita (1879-1880)

Aquest aixecament armat, que va durar menys d'un any, va ser una clara indicació que la Pau de Zanjón no havia resolt el conflicte. El descontentament amb les conseqüències polítiques i econòmiques de la Guerra dels Deu Anys va conduir a una nova revolució, que va fracassar per la manca de suport i d'armament. La manca d'una veritable reforma va donar lloc, 15 anys més tard, a la Guerra d'Independència de Cuba (o Guerra del 95), que finalment, amb la intervenció dels Estats Units, va portar a la independència de l'illa.

El bipartidisme i el torn pacífic

Els dos partits dinàstics, el Partit Conservador i el Partit Liberal, coincidien en allò fonamental: la defensa de la monarquia, de la Constitució, de la propietat privada i d’un Estat unitari i centralista. L’objectiu d’aquesta alternança era garantir l'estabilitat institucional. El resultat de les eleccions era pactat per tots dos partits, la qual cosa impedia que partits aliens al règim poguessin arribar al poder i evitava els cops d’estat.

El funcionament del torn dinàstic

Quan un govern experimentava desgast o es considerava necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d'un nou president, que era el líder de l'oposició. Aquest rebia el decret de dissolució de les Corts i convocava eleccions, que guanyava gràcies al frau electoral. Aquesta alternança pactada evitava que un dels partits monopolitzés el poder i que l'altre recorregués a l'exèrcit.

El desenvolupament del torn de partits

Entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: els conservadors van guanyar sis vegades i els liberals, quatre. La mort d’Alfons XII el 1885 va impulsar un acord entre conservadors i liberals, el Pacte d'El Pardo, amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina.

Durant el govern liberal llarg (1885-1890) es van aprovar lleis importants:

• Llei d'associacions.
• Llei del jurat, per a la celebració de judicis per jurat.
• Nou Codi Civil.
• Aprovació del sufragi universal masculí per a majors de 25 anys (1890).

Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic va durar més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la influència dels cacics, persones notables del medi rural, rics propietaris amb gran poder social i polític. L’adulteració del vot era una pràctica habitual, afavorida per un sistema electoral que donava més pes als districtes rurals, més fàcilment manipulables.

El frau electoral: Caciquisme i tupinades

• Caciquisme: Sistema en què, tot i existir institucions democràtiques formals, el poder real estava en mans dels cacics, que manipulaven els resultats electorals segons els seus interessos.
• Tupinada: Frau consistent a adulterar el resultat d'unes eleccions. Exemples inclouen falsificar el cens (incloent-hi persones mortes), manipular actes electorals, comprar vots o coaccionar l'electorat.

El mecanisme començava amb l'encasellat: el Ministeri de la Governació omplia les caselles dels districtes amb els noms dels candidats que havien de sortir elegits. El governador civil de cada província contactava amb els cacics locals per assegurar aquests resultats.

Les forces polítiques marginades del sistema

Els republicans

Amb suport de la petita burgesia i les classes populars urbanes, els republicans compartien quatre punts: la república com a forma d'Estat, reformes socials, fe en el progrés científic i educatiu, i la separació Església-Estat. Estaven dividits en diversos partits:

• Partit Republicà Possibilista: Dirigit per Emilio Castelar, era el més moderat i es va acabar integrant en el Partit Liberal.
• Partit Republicà Progressista: Liderat per Ruiz-Zorrilla, confiava en la insurrecció militar.
• Partit Republicà Centralista: Encapçalat per Nicolás Salmerón, va sorgir d'una escissió de l'anterior.
• Partit Republicà Federal: Dirigit per Francesc Pi i Margall, era el més nombrós i amb forta implantació a Catalunya.

Després d'anys de retraïment i intents insurreccionals fracassats, van formar coalicions com la Unión Republicana, que va aconseguir èxits electorals a les grans ciutats a partir de 1893.

El carlisme i els ultracatòlics

Derrotat el 1876, el carlisme només va mantenir força a les províncies forals. L’aliança de l’Església amb el règim de la Restauració i l'aparició dels nacionalismes basc i català van reduir les seves bases socials. Sota el lideratge de Vázquez de Mella, el partit es va modernitzar amb l'Acta de Loredan, mantenint el seu caràcter tradicionalista. A partir de 1890, es va reconstruir com un partit de masses sota el nom de Comunió Tradicionalista.

El socialisme: PSOE i UGT

La Llei d'associacions va permetre la legalització de les organitzacions obreres. El PSOE, dirigit per Pablo Iglesias, va créixer lentament. El 1886 es va començar a publicar el seu òrgan de premsa, El Socialista, i el 1888 es va fundar a Barcelona el sindicat Unión General de Trabajadores (UGT). El socialisme tenia més implantació a Madrid, Astúries i el País Basc que a Catalunya.

Els nacionalismes basc i català

A finals del segle XIX sorgeixen els dos grans moviments nacionalistes. El nacionalisme basc neix en el context de la pèrdua dels furs després de la guerra carlina. El 1895, Sabino Arana funda el Partit Nacionalista Basc (PNB). El catalanisme polític té el seu origen en moviments com el Centre Català, el Memorial de Greuges, la Unió Catalanista i les Bases de Manresa.

Era democràtic el sistema de la Restauració?

El règim de la Restauració no pot ser considerat democràtic. Era un règim polític fictici basat en:

• El caciquisme i la corrupció electoral (tupinades).
• Una Constitució que limitava la sobirania nacional.
• Un sistema de bipartidisme excloent.
• L'alternança de govern assegurada a través del frau electoral.
• Una abstenció generalitzada.

La crisi d'ultramar: Cuba i les Filipines

Des de 1824, Espanya només conservava les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Cuba era la principal possessió, amb importants interessos econòmics espanyols basats en el sucre, el cafè i el tabac. La política aranzelària espanyola convertia les illes en mercats captius.

El problema cubà: Causes de la insurrecció

El Conveni de Zanjón de 1878 prometia autonomia, l'abolició de l'esclavitud i representació parlamentària, però la majoria d'aquestes promeses es van incomplir. Només es va abolir l'esclavitud el 1888. El descontentament va créixer, i el 1893, José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà amb l'objectiu d'assolir la independència.

L'esclat de la guerra d'independència cubana

L'incompliment dels acords, un nou aranzel proteccionista el 1891 i el suport dels Estats Units van fer que el conflicte es reiniciés el 1895. Els EUA tenien forts interessos econòmics a l'illa i pressionaven Espanya.

La gran insurrecció i la repressió

El Grito de Baire (1895) va donar inici a l'aixecament. El govern de Cánovas del Castillo va enviar primer el general Martínez Campos, que va fracassar en la seva estratègia de diàleg. Va ser substituït pel general Valeriano Weyler, que va aplicar una repressió brutal, organitzant les concentracions de camperols per aïllar els rebels, la qual cosa va provocar una gran mortaldat entre la població civil per fam i epidèmies. Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats, molts dels quals van morir per malalties tropicals i la manca de mitjans.

Després de l'assassinat de Cánovas el 1897, el nou govern liberal de Sagasta va intentar una estratègia de conciliació: va destituir Weyler i va decretar l'autonomia de Cuba, però ja era massa tard.

La insurrecció filipina

El 1896 va esclatar una rebel·lió a les Filipines, on la presència espanyola era més feble. L'independentisme, liderat per figures com José Rizal (fundador de la Lliga Filipina) i organitzacions com el Katipunan, buscava l'expulsió dels espanyols. La insurrecció va ser reprimida durament, amb l'execució de Rizal, però el conflicte es va mantenir latent.

La guerra contra els Estats Units i la pèrdua de colònies

Els EUA, decidits a intervenir, van aprofitar l'explosió del seu cuirassat Maine al port de l'Havana el febrer de 1898 per acusar Espanya i declarar-li la guerra. La premsa sensacionalista nord-americana va jugar un paper clau en la creació d'un clima bèl·lic.

L'enfrontament va començar l'abril de 1898. Espanya va subestimar el potencial militar dels EUA, que van destruir fàcilment la flota espanyola en els combats de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba.

El 10 de desembre de 1898 es va signar el Tractat de París, pel qual Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Les últimes colònies del Pacífic van ser venudes a Alemanya el 1899, posant fi a l'imperi colonial espanyol.

Les conseqüències de la crisi del 1898

La derrota va ser humiliant i va provocar una commoció moral col·lectiva, coneguda com el “desastre del 98”. Va originar un profund pessimisme, reflectit en la Generació del 98, un grup d'intel·lectuals que van cridar a una regeneració moral, social i cultural del país. Encara que els efectes econòmics a llarg termini van ser greus per la pèrdua dels mercats colonials, la repatriació de capitals va moderar l'impacte inicial. La crisi va posar en una situació delicada el sistema de la Restauració i va estimular el creixement dels moviments nacionalistes.

Catalunya i la Guerra de Cuba

Els interessos catalans a Cuba

Les relacions econòmiques entre Catalunya i Cuba eren molt intenses. Milers de catalans havien emigrat a l'illa, creant negocis i fortunes (els anomenats “indians”). El mercat cubà era privilegiat per a les exportacions catalanes, especialment les tèxtils, gràcies als aranzels proteccionistes.

Les diferents actituds davant la guerra

Les classes benestants i les entitats econòmiques catalanes van donar suport a la política del govern per defensar els seus interessos al mercat colonial. En canvi, les classes populars s'hi van oposar, amb actituds pacifistes i de rebuig a les “quintes” (el servei militar obligatori). Dins del catalanisme, tot i que inicialment van predominar els partidaris de la guerra, més tard es va criticar la gestió del govern i es va demanar una pau negociada.

Les conseqüències del 98 a Catalunya

1. Conseqüències econòmiques: Les exportacions catalanes es van reduir considerablement, i es va haver de fer front a l'endeutament públic de la guerra.
2. Conseqüències polítiques: L'augment d'impostos del govern de Silvela per pagar els deutes de la guerra va provocar la protesta dels comerciants de Barcelona en el que es coneix com el Tancament de Caixes (1899). La repressió del govern va augmentar la desafecció cap als partits dinàstics.
3. Conseqüències morals i ideològiques: La crisi va generar frustració i va evidenciar la incapacitat dels partits dinàstics. Sectors importants de la burgesia catalana van començar a donar suport a noves formacions catalanistes que reivindicaven l'autonomia i prometien una modernització de l'Estat. La crisi del 1898 va marcar l'inici de la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces en l'escena política.