El sistema democràtic i l'organització territorial a Espanya

El sistema democràtic espanyol

1.1. Espanya, un Estat democràtic

Espanya és un Estat democràtic fonamentat en el constitucionalisme i en el parlamentarisme. L'Estat espanyol s'organitza com una monarquia parlamentària que es regeix pels principis de llibertat i d'igualtat i que reconeix la participació ciutadana (aquesta, reconeguda essencialment per mitjà del sufragi universal) com la base dels seus principis democràtics.

Una democràcia constitucional

La mort del general Francisco Franco l'any 1975 va significar la fi d'un règim dictatorial i va obrir a Espanya un període de transició política que va dur finalment a la implantació d'un Estat social i democràtic de dret, plasmat en la Constitució del 1978.

La Constitució és la llei fonamental de l'Estat: recull les normes que regulen el govern d'Espanya i garanteix els drets individuals i col·lectius de tots els espanyols.

La Constitució espanyola estableix que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, cosa que significa que el poder és en mans de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes més grans de 18 anys, fins i tot d'aquells que resideixen fora del país però conserven la nacionalitat espanyola.

Una democràcia parlamentària

Espanya és una monarquia parlamentària, cosa que significa que el cap de l'Estat és el Rei, però el Parlament és d'on emanen tant les lleis com el Govern; això vol dir que el Rei regna, però no governa. El Rei és el símbol de l'Estat i el representa dins del país i en les relacions internacionals, modera el funcionament de les institucions de l'Estat i s'ha d'atenir en tot a les normes que estableix la Constitució espanyola.

1.2. La pràctica democràtica a Espanya

En la democràcia espanyola la manera més habitual de participació democràtica és per mitjà de les eleccions de representants polítics en les diverses institucions de l'administració pública d'àmbit europeu, estatal, autonòmic i municipal. Tots els ciutadans i totes les ciutadanes espanyols més grans de 18 anys tenen dret a elegir els seus governants i a ser elegits. A més, cada individu pot emetre un sol vot, que té el mateix valor i pes decisiu, independentment de qui vota. Per aquesta raó, unes eleccions expressen la llibertat i la igualtat de totes les persones d'un territori.

1.3. La divisió de poders

Un dels principis bàsics de la democràcia espanyola reconegut a la Constitució del 1978 és la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) per assegurar que cap poder no podrà abusar de les seves competències.

El poder legislatiu

A Espanya el Parlament, que fa la funció legislativa, rep el nom de Corts Generals. Aquestes estan integrades per dues cambres:

El Congrés dels Diputats (Cambra Baixa)

Representa el poble espanyol i té el poder de legislar, és a dir, de discutir, aprovar i derogar les lleis que regeixen la vida del conjunt del país. També discuteix i aprova els pressupostos generals de l'Estat. El Congrés dels Diputats el formen un total de 350 membres, que són elegits per sufragi universal cada quatre anys. Després que s'han convocat les eleccions, els partits polítics, les coalicions i les agrupacions d'electors s'hi poden presentar per disputar-se un nombre determinat d'escons. Cada una de les províncies espanyoles es constitueix en circumscripció electoral amb dret a un mínim inicial de dos escons, mentre que a les ciutats de Ceuta i Melilla els en correspon un a cada una; els 248 diputats que resten per completar el Congrés es distribueixen entre totes les províncies proporcionalment a la població. Segons la llei orgànica vigent, després del recompte dels vots, s'adjudiquen els escons a cada partit en funció del nombre de paperetes obtingudes en una proporció que afavoreix els partits que han rebut més vots i perjudica els partits poc votats (llei D'Hondt). Si el partit més votat no aconsegueix majoria absoluta de diputats (la meitat més un del total), sol pactar amb altres grups o partits o bé decideix governar en minoria.

El Senat (Cambra Alta)

Té com a funció principal revisar les propostes legislatives que, prèviament, han passat pel Congrés dels Diputats.

El poder executiu

El Govern, format pel president i els ministres, és el poder executiu. S'ocupa de dirigir la política de l'Estat, d'administrar-ne els recursos, d'establir la defensa nacional i les relacions exteriors, a més d'executar lleis i promulgar decrets.

L'executiu ha de retre compte de la seva actuació davant el Congrés dels Diputats, que el controla i el regula en nom del poble espanyol. El Congrés li pot demanar explicacions mitjançant interpel·lacions i preguntes que pot fer qualsevol dels seus membres. Fins i tot pot provocar una moció de censura retirant la confiança al Govern. Aquest procediment l'ha d'adoptar la majoria absoluta dels diputats, i ha d'incloure un candidat a la Presidència del Govern. Es diferencia d'una moció de confiança en el fet que aquesta la presenta el mateix President del Govern, que també pot dissoldre les Corts, com també pot convocar noves eleccions.

El poder judicial

La Constitució espanyola, partint del principi de la divisió de poders, a més dels poders legislatiu i executiu, disposa d'un tercer poder, que és el judicial.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ)

És el màxim òrgan de govern de jutges i magistrats. El formen el president, que també presideix el Tribunal Suprem, nomenat pel Rei a proposta del CGPJ, i vint membres (anomenats vocals), designats per les Corts per a un període de cinc anys.

És un òrgan constitucional, col·legiat i autònom, integrat per jutges i altres juristes de competència reconeguda la funció principal del qual consisteix a garantir la independència dels jutges en l'exercici de la funció judicial (jutjar i fer executar el que s'ha jutjat) respecte als altres poders de l'Estat. La gestió dels recursos materials i personals del sistema judicial correspon al poder executiu, principalment al Ministeri de Justícia o a les comunitats autònomes que han assumit les competències en aquesta matèria.

El Defensor del Poble

El Defensor del Poble és una institució designada per les Corts que té com a missió protegir i defensar els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans davant l'activitat de l'Administració Pública. A més, controla que la dita Administració serveixi els interessos generals amb objectivitat i amb submissió plena a la llei i al dret.

L'organització territorial de l'Estat espanyol

L'Estat espanyol s'organitza territorialment en comunitats autònomes, en províncies i en municipis. A més, algunes comunitats mantenen una divisió en comarques. Totes aquestes entitats tenen autonomia per poder gestionar els interessos respectius, fruit de la delegació de sobirania que els donen les Corts Generals per mitjà dels estatuts i de les lleis que especifiquen les competències de cada una d'aquestes entitats.

2.1. Les comunitats autònomes

La Constitució del 1978 va reconèixer que Espanya era un Estat unitari no centralista i va obrir la possibilitat que les nacionalitats i les regions espanyoles disposessin d'un principi d'autonomia.

Els Estatuts d'Autonomia

Entre l'any 1979 (en què es van aprovar els primers Estatuts d'Autonomia per al País Basc i Catalunya) i el 1983 es van constituir 17 comunitats autònomes a Espanya, set de les quals les forma una sola província. El 1995 les ciutats de Ceuta i de Melilla es van constituir en ciutats autònomes, però no tenen poder legislatiu.

Cada comunitat està regida per un Estatut en què s'estableix la denominació de la comunitat, la delimitació del territori, les característiques del Parlament, del Govern i de l'Administració pública, i també fixa les competències que assumeix i la procedència del seu finançament. Entre el 2006 i el 2011 es van revisar i es van actualitzar d'una manera significativa alguns estatuts autonòmics. Segons el que preveuen la Constitució i els estatuts, les Corts deleguen a les comunitats autònomes una part de la seva sobirania, cosa que s'expressa en una sèrie de competències transferides. En aquest sentit, les comunitats tenen unes competències plenes, com l'organització de les institucions d'autogovern, la sanitat i l'educació, i unes altres de compartides amb l'Estat, com l'administració de justícia, la legislació laboral i la gestió d'infraestructures viàries.

Les institucions autonòmiques

Les institucions d'autogovern, que tenen tant poder legislatiu com executiu, les integren:

• El Parlament, en què s'aproven les lleis i els pressupostos i es controla l'acció política del govern autonòmic.
• El President autonòmic, que representa la comunitat autònoma i forma i dirigeix el Govern. És elegit pel Parlament entre els seus membres i nomenat pel Rei.
• El Govern, format pel president i pels consellers, executa i fa complir les lleis aprovades per l'Assemblea o Parlament.
• El Tribunal Superior de Justícia és l'òrgan més important de l'estructura judicial en l'àmbit de la comunitat autònoma.

L'organització política i territorial de Catalunya

Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el restabliment de la Generalitat el 1977 i l'Estatut del 1979 nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les Autonomies.

3.1. L'establiment de l'autonomia política: l'Estatut del 2006

L'any 2003 el Parlament de Catalunya va impulsar la reforma de l'Estatut d'Autonomia per tal d'adaptar-lo a les noves necessitats del moment present. Després d'un llarg debat al Congrés dels Diputats, el 18 de juny del 2006 l'Estatut va ser aprovat en referèndum popular.

El nou Estatut, vigent des del 9 d'agost de 2006, defineix Catalunya "com a nació", s'amplien algunes competències de la Generalitat i s'estableixen uns nous principis de finançament autonòmic. El Tribunal Constitucional espanyol considera que una part de l'articulat de l'Estatut no s'atenia al marc de la Constitució espanyola. Aquest fet encetà nombroses mobilitzacions ciutadanes així com iniciatives d'alguns partits polítics, tot plegat, evidenciant el descontent de part de la ciutadania.

3.2. Les institucions de l'autogovern: la Generalitat

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya defineix les institucions polítiques en què es basa l'autogovern de Catalunya. Descriu els seus poders i competències i estableix les seves relacions amb l'Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern, i integra el Parlament, el President i el Consell Executiu o Govern. El preàmbul de l'Estatut de Catalunya aprovat el 2006 diu: "El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat, que fou creada el 1359 a les Corts de Cervera, i en un ordenament jurídic específic aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les constitucions i altres drets de Catalunya.

El Parlament, que exerceix la funció legislativa, és l'encarregat d'aprovar els pressupostos de la Generalitat, i de controlar i impulsar l'activitat política i de govern.

El President de la Generalitat, que és elegit pel Parlament entre els seus membres i nomenat pel rei, exerceix funcions representatives i governatives: d'una banda, és la representació més alta de la Generalitat i l'ordinària de l'Estat a Catalunya; a més, li correspon mantenir relacions amb les altres institucions de l'Estat i amb la resta de les comunitats autònomes. De l'altra, és també el cap responsable del Consell Executiu, de forma que estableix les directrius generals de l'acció de govern i coordina el seu programa legislatiu.

La Generalitat també està constituïda per altres cossos, com el Consell Consultiu, la Sindicatura de Comptes i la Sindicatura de Greuges, que defensa els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que la Generalitat de Catalunya té tres tipus de competències: les exclusives, en les quals la Generalitat disposa de tota la capacitat de decisió; les concurrents, en què l'Estat i la Generalitat disposen de les mateixes funcions, i les compartides, en què l'Estat i la Generalitat disposen de diferents tipus de poder.