Sistema Cardiovascular i Respiratori: Funcions i Adaptacions
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Biología
Escrito el en catalán con un tamaño de 26,7 KB
Funció del sistema cardiovascular
S'encarrega de transportar els nutrients que recull a l'intestí prim i l'oxigen procedent dels pulmons a totes les cèl·lules de l'organisme, alhora que rep els productes nocius procedents del metabolisme cel·lular i els transporta als òrgans d'excreció. També transporta hormones des de les glàndules endocrines fins als òrgans on actuen i col·labora en importants funcions de defensa immunitària i homeostàtica. Les principals funcions cardiovasculars són:
- Aportació de nutrients i oxigen a les cèl·lules.
- Eliminació de substàncies residuals i diòxid de carboni (produïdes pel funcionament cel·lular).
- Transport d'hormones des de les glàndules endocrines fins als seus receptors.
- Manteniment de la temperatura corporal.
- Ajuda a controlar el PH del nostre cos. Una aturada d'aquest sistema d'una durada de més de 5 minuts provocaria danys irreversibles.
Elements del sistema cardiovascular
- Cor: És l'òrgan encarregat d'impulsar la sang a través dels vasos sanguinis.
- Sang: Substància líquida que circula per dins dels vasos sanguinis.
- Vasos sanguinis (sistema vascular): Tubs per on circula la sang i que es distribueix per tot el cos formant un circuit tancat. Transporten la sang del cor als teixits i l'innerven en funció de la seva activitat.
Estructures
- Artèries: tubs que surten del cor.
- Venes: tubs que retornen al cor.
Cor
Òrgan muscular entre els pulmons a la cavitat toràcica. La seva situació és central amb una lleugera desviació cap a l'esquerra. Està format per tres capes: endocardi, que és la capa interna; miocardi o capa mitjana muscular, és de fibra estriada i contracció involuntària; pericardi, capa externa o fibrosa. Està constituït per dos sistemes de propulsió de sang independents formats, cada un d'ells, per una aurícula i un ventricle. A la meitat dreta hi circula sang venosa i a l'esquerra, oxigenada. Té 4 cavitats, les dues superiors es diuen aurícules i les dues inferiors es diuen ventricles. No hi ha comunicació entre les aurícules i els ventricles d'ambdós costats.
La sang arribarà al cor per les venes caves que desemboquen a l'aurícula dreta. Aquesta aurícula dreta també recull la sang de la vena coronària. La sang passa cap al ventricle dret a través de la vàlvula tricúspide. Del ventricle dret, la sang és expulsada del cor per l'artèria pulmonar a través de la vàlvula sigmoide. La sang arriba als pulmons on s'oxigena i tornarà cap al cor per la vena pulmonar, aquesta desemboca a l'aurícula esquerra. De l'aurícula esquerra passa la sang al ventricle esquerre. La sang és expulsada del cor a través de la vàlvula sigmoide cap a tot el cos per l'artèria aorta. Les artèries coronàries surten de l'aorta per irrigar el cos. Les comunicacions auriculo-ventriculars presenten un sistema de vàlvules que impedeix el rebuig de sang a les aurícules.
Circuits sanguinis
La sang realitza dos recorreguts.
- Circuit menor o pulmonar: on la sang arriba als pulmons per les artèries pulmonars. Als pulmons la sang allibera diòxid de carboni i capta oxigen, retornant aquesta sang oxigenada al cor per les venes pulmonars.
- Circuit major: on la sang expulsada del cor surt per l'artèria aorta, arribant a tot el cos i retorna al cor per les venes caves. L'artèria aorta es ramifica per tal de fer arribar la sang a tots els racons del cos. Les principals ramificacions són:
- Artèria caròtida: arriba al cap.
- Artèries: venes que recullen la sang que aporten tot un seguit de béns i els principals són: vena jugular que recull la sang del cap, vena subcava que recull la sang de l'extremitat superior, vena femoral que recull la sang de l'extremitat inferior.
Regulació cardíaca
L'activitat cardíaca és regulada per dos sistemes de control:
Sistema cardíac de conducció
El múscul cardíac pot generar un senyal elèctric que permet que es contregui rítmicament sense estimulació neural. Sense estimulació neural ni hormonal, la FC se situa entre 60 i 80 batecs per minut, però en les persones que segueixen entrenaments de resistència pot disminuir. S'ha observat que amb períodes llargs d'entrenament de fons la FC pot baixar fins a 35 batecs per minut. Aquest sistema està format per un teixit muscular que es ramifica per tot el cor. Dos components d'aquest sistema de conducció són els nodes auriculo-ventriculars. Primer s'activa el node sinusal situat a la paret superior de l'aurícula dreta, aquest impuls avança per tot el cos contraient les aurícules, després al nòdul auriculo-ventricular on l'impuls es veurà retardat una dècima de segon i després l'impuls anirà al ventricle. Aquest retard que es dona al nòdul auriculo-ventricular permet que bateguin les aurícules una dècima de segon abans que els ventricles per fer passar la sang als ventricles abans de fer el batec ventricular.
Control nerviós i hormonal
Tot i que el cor es contreu automàticament, el seu ritme es pot veure alterat per aquests sistemes. La regulació nerviosa de la freqüència del cor es troba al bulb raquidi, del qual surten els nervis simpàtics (augmenten la FC) i parasimpàtics (disminueixen la FC). El sistema parasimpàtic predomina en situacions de repòs, mentre que el sistema simpàtic predomina en situacions d'estrès físic o emocional.
La regulació hormonal es fa gràcies a l'adrenalina, hormona produïda a la càpsula suprarenal. L'increment d'adrenalina provoca hipertensió i augment de la FC.
El cicle cardíac
En aquest espai de temps totes les cavitats del cor es relaxen (diàstole) i es contrauen (sístole). Durant la diàstole les cavitats s'omplen de sang i durant la sístole les cavitats expulsen el seu contingut. La fase diastòlica és més llarga que la fase sistòlica. Els sorolls que nosaltres notem a cada batec estan produïts pel tancament de les vàlvules. El primer soroll correspon al tancament de les vàlvules tricúspide i mitral, el segon correspon al tancament de les vàlvules sigmoides.
Tensió arterial
És la pressió que fa la sang contra les parets dels vasos sanguinis i generalment es refereix a la pressió de la sang a les artèries. El vas es dilata perquè és elàstic. La pressió condueix la sang pels vasos i és la responsable de mantenir el flux de sang continu per l'organisme. Quan el ventricle es contreu expulsa un petit volum de sang cap a les artèries, de tal forma que durant la sístole ventricular la pressió augmenta, però disminueix durant la diàstole ventricular. Així tenim que la pressió sistòlica (TAS) és la màxima i la pressió diastòlica (TAD) és la mínima. Són xifres normals de tensió arterial en repòs 120 de màxima i 80 de mínima, mesurant-se en mil·límetres d'hidrogen. A l'inici de la xarxa arterial la velocitat de circulació és alta, mentre que a nivell capil·lar la velocitat de circulació és baixa permetent l'intercanvi amb les cèl·lules. Quan la tensió arterial està crònicament per damunt del nivell normal parlem d'hipertensió. En molts casos es desconeixen les causes, però es poden controlar perdent pes, amb una dieta adequada, fent exercici, tot i que poden requerir una medicació adequada.
Artèries
Normalment són els vasos més grans, més musculars i més elàstics. S'allarguen pel cos excepte les artèries pulmonars, la resta són ramificacions de l'artèria aorta i porten sang oxigenada provinent del ventricle esquerre. Les artèries ocupen una posició profunda i estan formades per fibres elàstiques i fibres musculars llises. Aquestes fibres elàstiques fan que es transmeti el xoc sanguini a través d'una ona expansiva coneguda com a pols sanguini. El sistema nerviós central pot fer que es redueixi el diàmetre de les arterioles (vasoconstricció) o que s'incrementi el diàmetre (vasodilatació). Així es regularà l'aportació de sang als diferents òrgans. Durant la pràctica d'activitat física es necessitarà un volum extra de sang als músculs actius i per tant es produirà vasodilatació a les arterioles que aporten sang a aquests músculs. Amb l'edat disminueix la capacitat elàstica de les artèries i això fa que no absorbeixin la pressió de la sang que ve del cor i que augmenti la pressió arterial.
Capil·lars
Són vasos sanguinis molt fins, la seva paret és molt prima i està formada només per una capa de cèl·lules. Els capil·lars connecten les artèries amb les venes formant una xarxa que arriba a totes les cèl·lules del cos. Els intercanvis entre la sang i els teixits es realitzen a nivell dels capil·lars.
Venes
S'apropen al cor formant una xarxa comparable a la de les artèries. Excepte les venes pulmonars, la resta porten sang amb CO2. La majoria de les venes són superficials. La sang venosa que es troba per sota del cor ha de lluitar contra el sistema de gravetat quan torna cap al cor. Els sistemes que facilitem aquest retorn venós són:
- Les vàlvules: A la paret interna de les venes hi trobem unes vàlvules que s'oposen al reflux de sang afavorint el retorn de la sang en direcció al cor.
- La contracció muscular esquelètica millora el sistema de retorn sanguini, al provocar l'aixafament.
La sang
- Transport d'oxigen, glucosa, hormones.
- Termoregulació, alliberament de calor. Durant l'activitat física es desvia part del volum sanguini cap a la pell per evitar l'excés de calor del cos.
- Coagulació, evitant la pèrdua excessiva de plasma i cèl·lules sanguínies quan es produeix una lesió.
Volum i composició
El volum total de sang al cos varia amb la grandària de l'individu i el nivell d'entrenament. Els volums de sang dels individus amb una constitució corporal mitjana i una activitat física normal oscil·la entre 5-6 litres en els homes, i les dones entre 4 i 5. La sang és un òrgan no sòlid del nostre organisme i està format per plasma i cèl·lules. Les cèl·lules sanguínies són:
- Glòbuls vermells (hematies, eritròcits): constitueixen el 99% del total de les cèl·lules sanguínies.
- Glòbuls blancs o leucòcits.
- Plaquetes o trombòcits.
El plasma està format en un 91% d'aigua i el 9% d'elements sòlids com proteïnes, sals minerals, àcids...).
El percentatge del volum total de la sang format per les cèl·lules sanguínies es denomina hematòcrit i és un valor que oscil·la entre el 40% i el 45%. El grau de viscositat de la sang depèn del nivell d'hematòcrit i el de la temperatura. La sang serà més espessa si s'incrementa l'hematòcrit o disminueix la temperatura, dificultant la circulació ja que la sang és més espessa (l'hematòcrit és el volum de cèl·lules que tenim a la sang).
Glòbuls vermells
Són cèl·lules rodones i còncaves en quantitats de 5.000.000 per mm3 de sang (5,4 milions en l'home i 4,8 en la dona). La seva principal funció és la de transportar oxigen. La disminució en el nombre d'hematies pot dificultar el transport d'oxigen a les cèl·lules i per tant el rendiment. El color rosat és degut a la seva presència d'una proteïna que conté ferro, l'hemoglobina, que és capaç d'unir-se amb l'oxigen quan la sang està als pulmons. L'hemoglobina s'uneix a l'oxigen i quan està a la resta del cos es trenca la unió alliberant l'oxigen que passarà a les cèl·lules. La vida mitjana d'un hematies és de 120 dies. Aquests es produeixen en el moll de l'os en un procés anomenat hematopoesi. En aquest procés és molt important el ferro per la creació d'hemoglobina i dels hematies.
Glòbuls blancs
Són cèl·lules que el cor té per defensar-se de bacteris i virus, tenen dos mecanismes de defensa: la fagocitosi (destrucció directa dels agents invasors) i la creació d'anticossos per destruir aquests agents. Tenim de 5.000 a 10.000 per mm3 de sang. Aquests es produeixen al moll de l'os i quan hi ha una inflamació o atac extern s'estimula la seva producció i són transportats ràpidament per la sang. La vida mitjana és d'unes 12 hores.
Resposta cardiovascular a l'exercici
Durant l'exercici es produeixen molts canvis cardiovasculars, amb l'objectiu de realitzar les tasques amb la màxima eficàcia. Aquests canvis es produiran en els següents paràmetres: freqüència cardíaca, volum sistòlic, despesa cardíaca, flux de la sang i sang.
- Freqüència cardíaca: És fàcil de mesurar i normalment es pren del radi o de la caròtida. En repòs la FC oscil·la entre 60-80 batecs per minut. Aquests valors disminueixen en les persones que hem seguit entrenaments de resistència (30-40 batecs per minut) i augmenten amb la temperatura i l'altitud. Quan es fa exercici la FC augmenta directament en proporció a la intensitat fins a arribar a la FC màxima. Quan s'assoleixen exercicis d'intensitat màxima, aquesta FC màxima es calcula amb la següent fórmula: FC màxima igual a 220 menys l'edat de la persona.
- Volum sistòlic: És la quantitat de sang que surt del ventricle esquerre durant la sístole ventricular. El volum sistòlic augmenta amb l'esforç creixent, però només fins a una intensitat entre el 40% i el 60%, després s'estabilitza. Quan el cos està en posició horitzontal (pron o supí), la sang retorna al cor amb més facilitat, i per això els valors del volum sistòlic en repòs són més alts en posició horitzontal que en posició erecta. Això fa que l'increment del volum sistòlic durant l'exercici màxim sigui tan gran en posició horitzontal com en posició erecta. Quan la persona està en posició erecta i fa exercici, el volum sistòlic pot duplicar els valors màxims en repòs. Curiosament el volum sistòlic més alt possible durant la realització d'exercicis en posició erecta és només lleugerament major que el valor en repòs en posició horitzontal.
- Despesa cardíaca: És el volum de sang que bombeja el cor en un minut (sang oxigenada). El valor en repòs de la despesa cardíaca és d'uns 5 litres per minut. Aquesta despesa augmenta en proporció directa a l'incrementar la intensitat de l'exercici, podem arribar a 20 o 40 litres per minut. Per a calcular aquest valor utilitzem la següent fórmula: DESPESA CARDÍACA (Q) = FC X VOLUM DE SANG.
- Flux sanguini: només entre un 15% i un 20% de la despesa cardíaca en repòs va als músculs, però durant la realització d'exercicis esgotadors els músculs reben entre el 80% i el 85% de la despesa cardíaca. Això juntament amb un increment de la despesa cardíaca, ja que durant l'exercici el cabal de sang que va als músculs pot augmentar fins a 20 vegades respecte al cabal en repòs. Quan el cos s'escalfa com a conseqüència de l'exercici o de temperatures elevades, per tant la sang va cap a la pell per eliminar la calor.
- La sang: La diferència entre l'oxigen que hi ha a les artèries i el que hi ha a les venes rep el nom de diferència arteriovenosa d'oxigen. Ens indica la quantitat d'oxigen que passa als teixits. Aquesta diferència augmenta progressivament amb ritmes creixents d'exercicis (disminueix el contingut venós d'oxigen). El volum de plasma es redueix durant l'exercici. Una part important de l'aigua del plasma es perd amb la suor. Augmenta l'hematòcrit, degut a la pèrdua de plasma. Això incrementa la capacitat de transportar oxigen. El PH de la sang es torna més àcid. Aquest fet ve donat per una major acumulació de lactat a la sang durant la realització d'exercicis.
Adaptacions cardiovasculars a l'entrenament
Conceptes relacionats amb el rendiment esportiu de l'individu:
- Resistència cardiorespiratòria: és la capacitat dels nostres cos per mantenir un exercici durant un temps prolongat. La resistència depèn de la capacitat de transportar oxigen als músculs. El ritme amb el qual els teixits corporals consumeixen oxigen es coneix com VO2 i es calcula amb la següent fórmula: VO2 = VS X FC X DIF. A-VO2.
- Es considera que el VO2 màxim és el millor indicador de la resistència cardiorespiratòria.
Càlcul del VO2 màxim
El volum màxim d'oxigen conegut com VO2 és el màxim transport d'oxigen que el nostre organisme pot transportar en un minut. És la manera més factible de mesurar la capacitat aeròbica d'un individu. Com major sigui el VO2, major serà la capacitat cardiovascular. Es tracta de córrer una distància en un temps de 12 minuts generalment. Es pren en mil·límetres, pes corporal (quilos) i temps en minuts, però si el multipliquem pel nostre pes corporal el resultat s'expressa amb litres.
Exemple: Una persona es pren el test i obté 51,01 mL/kg/min i ho multiplica pel seu pes corporal, 60 kg, i obtindrà 3060,6 mil·lilitres.
Els càlculs en el test de Cooper
Per calcular-lo la medicina utilitza l'espirometria, un estudi que mesura el consum d'oxigen. Els entrenadors utilitzen tests indirectes (test de camp).
Adaptacions cardiovasculars que s'observen en un individu entrenat
- Hipertròfia cardíaca: Augment del volum del cor i del gruix de la paret ventricular esquerra amb entrenaments de fons. S'han fet estudis que es redueix el volum del cor en persones que passen d'estar entrenades a desentrenades.
- Augment del VS en repòs després d'entrenaments aeròbics.
- Augment del volum sanguini amb entrenaments de resistència. Aquests increments estan provocats per:
- Augment del volum de plasma sanguini amb entrenament de fons.
- Augment del nombre de glòbuls vermells.
- Augment de la capacitat de transportar oxigen.
L'augment del plasma és més elevat que l'augment d'hematies. Això fa que la sang sigui més fluida disminuint l'hematòcrit.
- Pot aparèixer anèmia per manca de ferro. Amb l'activitat física hi ha pèrdues de ferro pel trencament dels glòbuls vermells.
- La tensió arterial en repòs acostuma a estar reduïda en persones que tenen la tensió elevada.
El sistema respiratori: Funció
És l'encarregat d'aportar a la sang l'oxigen necessari per a la vida dels òrgans i d'eliminar el diòxid de carboni resultat de l'oxidació metabòlica cel·lular. Aquest transport comprèn 4 processos:
- Ventilació pulmonar (respiració) i moviment de gasos cap a dins i cap a fora dels pulmons.
- Difusió pulmonar, intensitat de gasos entre pulmons i sang.
- Transports d'oxigen i diòxid de carboni per la sang.
- Intercanvi de capil·lars de gasos entre cèl·lules i sang.
Elements del sistema respiratori
Distingirem entre vies respiratòries i pulmons. Les vies respiratòries estan formades per les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea, els bronquis i els bronquíols.
- Fosses nasals: Comuniquen per la part anterior amb l'exterior i per la part posterior amb la faringe. Són unes cavitats irregulars, revestides d'una mucosa molt vascularitzada. L'aire inspirat, al passar per les fosses s'escalfa, s'humidifica i es purifica, desfent-se principalment de pols i microorganismes. És per això que s'aconsella inspirar també per la boca ja que permet que entri més aire.
- Faringe: És el punt on conflueixen la via respiratòria i la via digestiva.
- Laringe: És l'òrgan de l'expressió oral. Està situada sota el maxil·lar inferior i a dins es troben les cordes vocals. En la part anterior del coll trobarem un sortint anomenat nou. L'orifici superior s'anomena glotis i es pot obrir i tancar de forma automàtica impedint el pas dels aliments de la faringe cap a la laringe. Les cordes vocals són dos plecs musculars que poden obrir-se i tancar-se, permeten el pas de l'aire.
Tràquea
Tub gruixut i rígid que es manté obert gràcies a uns anells cartilaginosos. Per la part interna tenen un teixit epitelial amb molts cilis vibràtils i glàndules mucoses encarregades de retenir la pols i fer-la retrocedir fins a la faringe. La tràquea s'introdueix al tòrax.
Bronquis
Són dues ramificacions de la tràquea, una per cada pulmó.
Bronquíols
Són les successives ramificacions dels bronquis dins dels pulmons que acaben fins als alvèols. La superfície alveolar té una extensió de 70-100 m2. Els alvèols realitzen intercanvis de gasos entre els pulmons i la sang.
Pulmons
Són òrgans esponjosos i elàstics situats al tòrax. Els pulmons estan envoltats per una membrana anomenada pleura, que presenta dues capes, una enganxada a la paret toràcica i l'altra al pulmó. Entre mig de les dues membranes hi ha l'espai pleural on trobem una petita quantitat de líquid (líquid pleural) que és el responsable de què el moviment de les dues capes es realitzi al mateix temps.
Ventilació pulmonar
Procés pel qual entra i surt aire dels pulmons. La respiració té dues fases: la captació d'aire i l'expulsió d'aire. Durant la inspiració augmenta el volum de la caixa toràcica i en l'expiració disminueix el volum de la caixa toràcica augmentant la pressió.
Músculs inspiratoris
Són els encarregats d'augmentar la cavitat toràcica. Els principals són: el diafragma, que en contreure's guanya espai als intestins, i els intercostals externs, que fan que el diàmetre de la caixa toràcica augmenti.
Músculs espiratoris
Els principals músculs espiratoris són els abdominals, ja que quan es contrauen estiren la caixa toràcica cap avall reduint-se el diàmetre i després desplacen els intestins cap a dalt empenyent el diafragma. Els músculs intercostals interns ajuden en aquesta acció. Aquests músculs espiratoris pràcticament no actuen en situació de repòs. Actuen en situació d'esforç.
Volums i capacitats pulmonars
El mètode que ens permet registrar el volum d'aire que entra i surt dels pulmons s'anomena espirometria.
Volum pulmonar
- Volum de ventilació o volum corrent: és el volum d'aire inspirat en una respiració normal, 500 ml.
- Volum de reserva inspiratòria: és el volum d'aire addicional que es pot inspirar a més del volum de ventilació pulmonar, uns 3000 ml.
- Volum de reserva espiratòria: és el volum d'aire que es pot expulsar realitzant una espiració forçada al final d'una espiració normal, 1100 ml.
- Volum residual: és el volum d'aire que queda als pulmons després d'una espiració forçada, 1200 ml.
Capacitats pulmonars
Resultat de les combinacions entre volums pulmonars:
- Capacitat inspiratòria: equival al volum de ventilació pulmonar més el volum de reserva inspiratòria, uns 3.500 ml.
- Capacitat funcional residual: és el resultat de la reserva espiratòria més el volum residual, 2.300 ml d'aire que queda als pulmons després d'una respiració normal.
- Capacitat vital: és la suma del volum de reserva inspiratòria, el volum de ventilació pulmonar i el volum de reserva espiratòria. És el volum màxim d'aire que es pot expulsar dels pulmons després d'omplir-los al màxim i realitzar una espiració màxima, 4.600 ml.
- Capacitat pulmonar total: és el volum màxim de dilatació dels pulmons amb el major esforç inspiratori possible. Equival a la capacitat vital més el volum residual, uns 5.800 ml.
Difusió pulmonar
És l'intercanvi de gasos que es realitza als pulmons, entre els alvèols i la sang. La concentració de gasos en l'aire inspirat és diferent. Mentre l'aire inspirat conté el 79% de nitrogen, el 21% d'oxigen i només un 0,03% de diòxid de carboni, l'aire espirat conté un 79% de nitrogen, un 16% d'oxigen i un 5% de diòxid de carboni.
Exercici físic en altitud
La pressió de l'oxigen a l'aire atmosfèric disminueix a mesura que augmenta l'altitud. Això dificulta l'entrada d'oxigen als teixits provocant hiperventilació (aportant oxigen i eliminant CO2) i taquicàrdia (aportant oxigen).
Quan es fa exercici en altitud aquesta disminució en el subministrament d'oxigen es fa més evident ja que s'utilitzen més grups musculars. Això fa que el rendiment aeròbic estigui limitat quan es realitza exercici físic en altitud.
Regulació de la respiració
La respiració és regulada per determinades cèl·lules del tronc encefàlic i de la medul·la espinal que formen part del SNC. Aquests centres reguladors són controlats per centres cerebrals superiors. En repòs, l'estímul d'aquest centre dona lloc a una inspiració cada quatre segons. La freqüència respiratòria en repòs, per tant, és de 12 a 15 cicles per minut. En cas de detectar-se un augment en les concentracions de CO2 sanguínies es produeix un efecte excitador sobre el centre respiratori, estimulant l'augment de la freqüència respiratòria.
Ventilació pulmonar durant l'exercici
En repòs els pulmons ventilen uns 6 litres per minut (500 ml X 12 respostes = 6 litres). En exercicis de respiració prolongada es pot arribar fins a 80-100 l/m. En exercicis de poca durada i gran intensitat (400 m) es pot arribar a (40-160) l/m. Quan es fa exercici, l'aparell respiratori respon amb un increment del volum de ventilació pulmonar per minut (quantitat d'aire mobilitzat en 1 minut) que es produeix pel volum corrent (quantitat d'aire que entra i surt en una respiració normal) i la freqüència respiratòria. Aquest increment està directament relacionat amb l'augment de la intensitat de l'exercici, encara que, arribat a un punt, es trenca aquest equilibri augmentant més el volum de ventilació per minut que la intensitat d'exercici. A partir d'aquest punt es produeix una caiguda del volum corrent amb un augment del volum de ventilació pulmonar per minut de fins a 180-200 litres/minut, produït a expenses de l'augment de la freqüència respiratòria que pot arribar a nivells de 50-60 cicles per minut. Hi ha autors que relacionen el llindar anaeròbic amb aquest increment de la ventilació per motius més relacionats amb la necessitat d'eliminació de CO2, que amb l'increment de demanda directa d'O2.
El llindar anaeròbic és el moment en què es passa a un metabolisme més anaeròbic, reflecteix el punt en el qual s'acumula el lactat sanguini per damunt dels nivells de repòs durant una prova d'esforç progressiu.
Volum de ventilació pulmonar X minut = volum corrent X freqüència respiratòria.