Sindicats i partits obrers a Espanya: anarquisme, socialisme, agrarisme i feminisme (segles XIX-XX)
Sindicats i partits obrers
1. Federació Regional Espanyola de l'AIT: A Londres es va fundar l'Associació Internacional de Treballadors (la Primera Internacional) i el 1870 a Barcelona es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE), d'ideologia anarquista. La FRE va tenir un gran desenvolupament, cosa que va generar por entre els empresaris i va provocar la prohibició de les seves activitats, però va seguir funcionant en la clandestinitat fins al 1881.
2. Les organitzacions anarquistes: Es caracteritzen per la seva divisió ideològica:
- A finals del segle XIX, els anarquistes es mantenien molt actius, però sense tendir a formar una organització. Tanmateix, es va constituir la CNT.
- La CNT va arribar a ser la primera associació de treballadors a principis del segle XX gràcies al seu suport social entre el proletariat. Es va negar a participar en el joc polític, però a partir de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, aquestes organitzacions van ser censurades i els sectors més radicals van formar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la clandestinitat.
- Els més extremistes van defensar l'ús de la propaganda pel fet, destacant la Mano Negra.
3. Les organitzacions socialistes marxistes: El seu ànima fou Pablo Iglesias Posse.
- El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): Va ser fundat il·legalment el 1879 per socialistes madrilenys. Tenia un periòdic (El Socialista) i va celebrar el seu primer congrés el 1888.
- La Unió General de Treballadors (UGT): Constituïda com a federació de sindicats socialistes el 1888.
A partir de 1890, el PSOE es va presentar a les eleccions i, el 1909, els socialistes van formar una aliança amb el republicanisme que va permetre a Pablo Iglesias ser el primer diputat obrer. A l'arrel de l'èxit de la revolució soviètica es va produir un debat sobre seguir o no el model soviètic, cosa que va impulsar el naixement del Partit Comunista d'Espanya.
4. Les societats obreres catòliques: Davant l'avenç de l'anarquisme, l'Església, de vegades fent de patró, va intentar contrarestar-lo creant associacions semblants però des d'un punt de vista cristià.
La conflictivitat agrària
1. Les sublevacions andaluses: La desamortització dels béns de l'Església i dels municipis va donar pas als latifundis, que van perjudicar els camperols. Això, sumat a la misèria dels salaris, va provocar una conflictivitat social que va adquirir un alt grau de violència.
2. L'agrarisme gallec: A Galícia, els problemes eren causats per la durada dels foros, cosa que va donar lloc a protestes per accedir a la propietat de les terres que cultivaven (agrarisme).
- 1907: Hi ha una preocupació pel món camperol (Solidaridad Gallega) i es lluita contra el caciquisme i la supressió dels foros, que van desaparèixer el 1912.
- 1910: Es va fundar Acción Galega (associació agrarista), liderada per Basilio Álvarez, el programa de la qual incloïa la redempció dels foros i l'eliminació del caciquisme.
- 1926: Es va aprovar un decret que establia la redempció dels foros. El capital per pagar-la provenia dels diners enviats pels emigrants o de la venda del bestiar boví.
3. La conflictivitat urbana: els motins de consum: L'increment dels preus dels productes de primera necessitat va produir freqüents protestes en forma de motins espontanis que, a partir del segle XX, van adquirir la forma de vaga general organitzada pels sindicats.
4. La resposta patronal i de l'Estat: L'actitud de l'Estat va variar segons els governants. La postura inicial era de negativa a les peticions, però a partir del segle XX es va reconèixer una sèrie de drets dels treballadors.
El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials que, el 1903, es va convertir en l'Institut de Reformes Socials, el qual servia per conèixer la situació socioprofessional del país i per assessorar el Govern. El 1908 es va crear l'Institut Nacional de Previsió i el 1919 es van reconèixer els drets de vaga i la reducció de la jornada laboral a un màxim de 8 hores.
La reivindicació femenina
1. Treballar per: Els escassos salaris dels homes no eren suficients per abastir la família, per la qual cosa les dones també havien de treballar, però eren discriminades.
2. La condició femenina: A l'Espanya liberal, la idea predominant era que la dona era un ésser inferior que havia d'estar sotmesa a l'home.
3. Discriminació jurídica: La legislació liberal discriminava la dona. Destaca la pensadora ferrolana Concepción Arenal.
4. Discriminació política: Les dones no tenien dret a vot i el moviment sufragista va lluitar per aconseguir-lo. El 1918 es va fundar l'Associació Nacional de Dones Espanyoles. Les dones van poder presentar-se a les eleccions a partir del 1931 i votar a partir del 1933.
5. Discriminació laboral i salarial: El salari de les dones durant tot el període liberal era inferior al dels homes, i la jornada laboral més llarga.
6. Associacions i reivindicacions laborals: Homes i dones van coincidir en les reivindicacions generals i en la millora de les condicions de treball. Gràcies als salaris de les dones, les famílies van poder suportar les llargues vagues de finals del segle XIX i principis del segle XX.