Simplicitat segons Hume

Hume, filòsof anglès nascut al s.XVIII, i sostenia un Empirisme radical.
Diu que el coneixement està format per continguts mentals com l'experiència i els anomena a diferència de Locke com a percepcions.
Aquestes les divideix en les impressions, que són el que captem i percebem de manera intensa i viva, i les idees, que són còpies o imatges de les impressions que hem percebut. En diferencia les simples, que són evocacions que corresponen a impressions simples anteriors, i les complexes, que poden provenir de còpies d'impressions complexes o d'associacions que la ment estableix entre idees diferents.

Les idees les podem associar de 3 maneres diferents que  permet a la nostre imaginació lligar idees amb altres i crear idees complexes a través de la uníó de simples. Podem associar-les segons la semblança, ja que 2 idees s'associen si s'assemblen i les associem amb el nom del que s'assemblen com per ex neu/blanc.
Segons la contigüitat, on si ens donen una idea seguida d'una altre l'associem (taula/cadira) i segons la relació causa i efecte, on les idees es succeeixen (foc/calor).

Segons el ppi de còpia, Hume afirmava que totes les nostres idees provenen d'impressions prèvies

Un cop establert l'origen de les idees, va passar a estudia quina és la validesa que tenen els nostres coneixements i creences.
Aquestes s'expressen a través de proposicions, i no totes són iguals. Trobem les relacions d'idees, que expressen la connexió que existeix entre idees diferents i sempre són veritables. Considerava que la lògica i les matemàtiques tracten sobre les relacions d'idees..
Les qüestions del fet són afirmacions sobre el món i la vida i no són proposicions necessàries pq la seva negació no implica contradicció lògica. Les ciències naturals tracten de qüestions de fet, que han de ser justificades per exp.  Per a saber si són certes hem de recórrer a l'experiència.

La diferència entre les relacions d'idees i qüestions del fet es troba en que en les relacions d'idees no cal recórrer a l'experiència.

A partir dels seus ppis empiristes, va fer una crítica de la idea de la causalitat, entesa com a connexió necessària entre dos fenòmens com són la causa i l'efecte. On la causa és la responsable que de manera inevitable es produeixi l'efecte. Les proposicions amb les quals expressem les connexions casuals són qüestions de fet, que no afirmen veritats necessàries sinó que situacions contingents i que cal recórrer a l'experiència per saber si és veritat o fals. Quan la mateixa experiència és repetida moltes vegades, crea en nosaltres el que anomenem un hàbit.
Segons Hume, entre la causa i l'efecte no existeix una connexió necessària, sinó que aquesta relació és una sensació que ve de l'hàbit generat en nosaltres per la repetició de moltes experiències semblants.

Les lleis causals de la ciència són regles pràctiques que tenen gran utilitat i no ens poden mostrar la veritat absoluta i definitiva

La crítica a la metafísica, que és la substància? Gairebé tots els filòsofs de la època defineixen la substància com allò que existeix per si mateix de manera independent. 

Segons Hume, el fet de creure que existeixen substàncies exteriors i independents de nosaltres és només una suposició útil i no una certesa indubtable, només existeixen les propietats sensibles, i el món sensible és una creença de sentit comú.

LA IDENTITAT INDIVIDUAL

Sóm capaços de trobar el jo quan aboquem l'atenció cap al nostre interior i explorem la nostre subjectivitat individual? És possible identificar la impressió de la qual procedeix aquella idea de la identitat personal?

El que trobem en el nostre interior és una successió que no acaba mai de pensaments, estats d'ànim i emocions que estan en constant canvi. El jo és fix i no en tenim cap impressió d'aquest. Si estem convençuts de mantenir una mateixa identitat individual al llarg del temps, és gràcies a la memòria, que ens permet identificar-nos amb la persona que vam ser al passat.

A diferència de Descartes, Hume creia que l'existència del jo individual no és una veritat indubtable, sinó que només una creença útil.

Se li presenta el problema de Déu, ja que Hume era ateu.

Les úniques veritats realment necessàries són les relacions d'idees. L'existència de Déu és confosa per l'argument ontològic, no és una relació d'idees sinó que una qüestió de fet. De Déu no tenim experiència empírica i per tant no és possible demostrar la seva existència a partir del concepte de causalitat.

L'ESCEPTICISME DE Hume

Un fenòmen escèptic, parlem d'una filosofia fenomenista pq només podem tenir la seguretat dels fenòmens que capten els nostres sentits i es tracta d'una posició escèptica pq no és possible conèixer amb certesa les suposades veritats metafísiques que hi pot haver rere dels fenòmens. No dubtava en cap moment del valor i utilitat de la ciència, l'únic que pretenia demostrar-nos amb el seu anàlisi filósòfic era que les afirmacions dels científics no són veritats absolutes.
Les lleis de la ciència són només creences probables en les quals és raonable confiar