Símbols, Estètica i Censura: De Plató a l'Art Cristià i l'Aura

Plató i la Regulació de l'Art a la Polis Ideal

Plató acceptaria o prohibiria una obra d’art a la polis depenent de la concepció de la justícia i del bé comú. Ell considerava que la societat ideal havia d’estar governada per filòsofs, els quals posseïen la saviesa i el coneixement necessaris per prendre decisions en benefici de tota la comunitat.

En aquest sentit, Plató advocava per una estricta regulació de les arts i la cultura a la polis, ja que creia que aquestes influenciaven directament la formació moral de la població. Suggereix que només es permeti la representació de virtuts i valors en les obres artístiques, evitant qualsevol forma de representació que pugui corrompre o desviar la gent de la recerca de la veritat i la justícia.

D’altra banda, Plató prohibiria una estàtua a la polis si la seva representació artística promogués valors negatius o immorals, com la violència, la decadència moral o l'afecció a passions descontrolades.

Iconografia Cristiana: Cristogrames i Símbols

Cristogrames: Identificació de Jesús

IHS (Cristograma)

En grec és l’abreviació del nom Jesús. I en llatí significa «amb aquest símbol venceràs» i «Jesús el salvador».

Chrismon (Cristograma)

No se sap si és d'origen exclusivament religiós, però passa a la història com a cristià perquè la «P» (ro en grec) i la «X» (ji), són les primeres lletres de Crist. També es veu com un símbol de sort perquè Agustí el va posar en el seu escut per guanyar les batalles. (Alfa (A) → El principi. Omega (Ω) → El final).

Ichthys (Cristograma)

Peix en grec és Ichthys. Era un símbol secret, ja que només el podien desxifrar aquells que ja sabien el seu significat (Jesucrist Fill de Déu el Salvador). Era com una mena de mapa per trobar Jesús.

Els Tetramorfs: Símbols dels Quatre Evangelistes

Aquestes figures representen Mateu, Lluc, Joan i Marc, els quatre evangelistes. La Bíblia els descriu com a éssers amb ales i cares d’animals diferents: un de lleó, un d’àguila, un de toro i un d’home.

• Lluc (Bou): Sacrificar un bou significa una absoluta confiança en els Déus, ja que sacrificar-ne un perjudica la comunitat pel fet que la seva funció és ajudar amb les feines. És considerat el més sagrat.
• Marc (Lleó): El seu evangeli emfatitza la majestat de Jesús (Lleó = Rei de la selva). També perquè el seu evangeli comença amb Joan el Baptista, descrit com una veu que parla en el desert. Aquesta veu es compara, per tant, amb el rugit del lleó.
• Mateu (Home): Mateu és l’home perquè el seu evangeli és el més humà de tots, el que fa més referència a la humanitat de Jesús. Inclou la genealogia completa de Jesús.
• Joan (Àguila): Comença amb teologia i no amb narració. Joan està veient el relat des de dalt (com l'àguila). A més, Joan escriu el llibre de l'Apocalipsi, veient més enllà, com l'àguila que suposadament té més vista.

Representacions Primerenques de Crist

Alexamenos Graffito (Imatge de Crist)

Representa una persona mirant una figura amb cap de ruc que està sent crucificada. La seva intenció és riure’s d'Alexandros, un cristià, implicant que ell «adorava» un Déu amb cap de ruc. La inscripció diu: «Alexandros adora el seu déu». Aquesta és considerada la primera imatge de referència a Jesús de la història.

Moskophoros (Imatge de Crist)

És el que porta el cabrit (la cria de la bèstia). Aquesta imatge no és originàriament cristiana, sinó que era una manera en què s'acostumava a representar Apol·lo. Els cristians van agafar aquest motiu grec i el van convertir en la figura del Bon Pastor. Per tant, aquí és evident que el cristianisme és un seguiment de l'art arcaic grecoromà.

Pantocràtor (Imatge de Crist)

És com es representava Jesús: «Aquell que té autoritat per sobre de tot». Aquesta icona és del segle VI i està pintada sobre fusta. Es conserva al monestir de Santa Caterina a la muntanya del Sinaí.

La representació és desigual perquè es vol representar la suma bondat, veritat i bellesa com a quelcom mortal, fal·lible i possiblement lleig. És difícil representar un Déu en una forma mortal. Una de les primeres solucions és intentar fer que hi hagi dues parts o dues maneres de representar aquesta figura, mostrant la diferència entre la naturalesa mortal i la divina en una mateixa persona.

Animals amb Significat Simbòlic Cristià

El Pelicà

El pelicà, per tal d’alimentar els seus pollets quan no tenia menjar, es clavava el bec al pit per alimentar-los amb la seva pròpia sang. Els autors cristians veuen en aquesta llegenda un significat d’Eucaristia i sacrifici.

L'Anyell

L'anyell, basat en llibres bíblics, s’entén com la criatura sacrificial perfecta perquè accedeix al sacrifici sense resistir-se.

El Paó

Es diu que la pell del paó reial no es podreix després de la mort. No decauria mai, essent incorruptible. De fet, se’l confon amb el Fènix. Aquest tipus de llegendes eren molt populars.

Bèsties Fantàstiques i la seva Interpretació

Unicorn

És una imatge de Jesús. Només es pot caçar amb un esquer especial: una verge, una puríssima. Només una donzella virginal pot fer que l’unicorn es calmi i s’adormi a les seves cames. En aquell moment és quan el pots capturar. L'hort tancat és una imatge de Maria.

Drac i Basilisc

Isidor de Sevilla parla sobre el basilisc, una mica menys que un rei (algú que creu que té autoritat). Intenten robar-li l’autoritat al Pantocràtor (Satanàs). Algunes llegendes diuen que aquest basilisc fa pudor, i que fins i tot altres rèptils quan l’oloren fugen. Això té a veure amb el contrast de la bellesa divina amb el mal (Satanàs). L’altre mite és que quan veus el basilisc et converteixes en pedra.

Cinocèfal (Cynocephali)

És un monstre, però porta una creu a la mà. El cristianisme és una religió urbana que neix com una fusió de tradicions hel·lèniques i jueves. El cinocèfal és un monstre, la mateixa monstruositat que no ser cristià.

La Llum Divina: Les Clarites en l'Arquitectura Romànica

Les clarites (obertures o finestres) en el segle XI van adquirir valor i simbolisme en el context de l’arquitectura romànica. L’ús de les clarites, és a dir, la incorporació de finestres més grans i panells, tenia un significat simbòlic i representava una millora dels avenços tècnics per les habilitats que requeria.

En primer lloc, representava una obertura cap a la llum divina i la il·luminació espiritual. Les finestres més grans permetien l’entrada de més llum natural, i això s’interpretava com una metàfora de la presència de Déu i la il·luminació de les ànimes.

A més a més, les clarites simbolitzen un canvi en la percepció del que és terrenal i sagrat. L’arquitectura romànica anterior buscava crear un ambient obscur i misteriós per emfatitzar la reverència. Però amb les clarites, es va buscar crear una mena de connexió entre el que és humà i el que és diví.

La llum que entrava no només il·luminava l'espai físic sinó, com s'ha dit abans, també il·luminava l’ànima humana i es considerava un símbol de gràcia divina.

Més endavant, en el Gòtic, hi ha un canvi de paradigma que implica que la llum està a fora, és una metàfora de la presència divina. Això es deu, en part, al fet que la revolució franciscana planteja que la creació en si mateixa és bella i bona.

El Concepte del Sublim en l'Estètica

El concepte sublim es refereix a una qualitat o experiència que evoca una sensació de grandesa, transcendència i admiració molt intensa. Aquesta experiència supera els límits del que és bell convencional i desperta emocions poderoses en l’espectador.

El sublim es relaciona amb la capacitat d’una creació artística d’impactar emocionalment i provocar una resposta visceral a qui la contempla. Va més enllà de l'apreciació de la bellesa, ja que inclou elements d’admiració, temor i sorpresa.

Es pot manifestar de diferents maneres en l'art. Pot estar present en la representació de fenòmens naturals extrems com cataclismes, terratrèmols, volcans, etc. A més a més, pot aparèixer en la representació de situacions dramàtiques humanes que desafiïn els límits de la comprensió i la capacitat de resposta emocional.

L’experiència del sublim implica una barreja d’emocions contradictòries com el temor i la fascinació, la incomoditat i l'atracció. Genera un sentiment d’estar davant d’una cosa més poderosa que un mateix, que supera la nostra capacitat de comprensió i control.

En el text de Balzac, L'obra mestra desconeguda, podem observar el concepte sublim en el pintor Frenhofer, el qual busca impregnar la majestuositat i l’ideal de la bellesa en la seva obra d’art. Però s’enfronta a la dificultat d’impregnar una cosa tan sublim que arriba a ser pràcticament impossible i, en conseqüència, el pintor se suïcida.

L'Aura i la Reproducció Tècnica de l'Obra d'Art

Tota obra d’art original pertany a un espai-temps determinat. Aquest és el que ens permet entendre i traçar la tradició. Fins i tot, quan traiem el temple del seu espai-temps natural i l’incorporem a l’espai del museu, el temple conserva una cosa que ens permet veure en ell una espècie d’aura, la presència. Aquí no només tens el context de l’objecte, sinó que té dues presències: la d’un temple que ha estat construït sota unes condicions específiques i la del museu en si (amb finalitats dissemblants).

La presència de la construcció arrossega l’aura del lloc i el temps a un altre lloc. Tota obra d’art s’ha produït en unes condicions constructives específiques.

Benjamin entén que l’aura és una part de l’obra d’art que revela l’espai-temps d’aquesta. El que passa amb la reproducció tècnica de l’obra d’art és que la pertinença a l’espai-temps es difumina. Benjamin ens ensenya a entendre un criteri d’autenticitat i originalitat nou, ja que, fins ara, ho vinculàvem a un autor. Ell diu que l’autenticitat i originalitat d’una obra no només és d’autoria, sinó del lloc de pertinença.

Quan tens la capacitat de reproduir un objecte estètic fora de les condicions espai-temporals, hi ha hagut una pèrdua de l’aura original. Hi ha una espècie de transmissió d’aura que allibera la capacitat de reproduir més, però aquestes reproduccions mancaran de l’aura de la primera obra. (Els artistes intenten agafar els objectes fets en sèrie per extreure'ls de la seva funció o ús habitual.)