Significat i Simbolisme en l'Art: Una Anàlisi Visual

Enviado por Chuletator online y clasificado en Plástica y Educación Artística

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,22 KB

Significat Temàtic i Simbòlic

Significat Temàtic

El significat temàtic d’una imatge figurativa és únic i universal, ja que es basa en la semblança entre la imatge i l’aspecte visual de la realitat representada. Per això, és fàcil de reconèixer.

Significat Simbòlic

El significat simbòlic pot ser múltiple, ja que l’aporta l’espectador d’acord amb les convencions i tradicions del seu entorn social i cultural.

Així doncs, la interpretació del significat d’una obra d’art va més enllà de la descripció del que s’hi representa.

Significat Simbòlic d'una Vanitas

Aquest tipus de pintures barroques, anomenades Vanitas, pretenien expressar la poca importància de la vida material. Per expressar aquesta idea, el pintor feia servir símbols del repertori socialment establert en aquell moment.

Els elements mostrats en les Vanitas representen el pas del temps, la mort i la futilitat de la vida i els plaers mundans. Usualment, es troben cranis humans en aquestes obres. A més, se solen representar altres elements que signifiquin decadència, com ara flors marcides, espelmes consumides o rellotges de sorra.

Elements i el seu Significat

  • El crani: simbolitza la mort; en aquest cas, la col·locació és inestable, a punt de caure.
  • L’espelma i el rellotge de sorra: simbolitzen el pas del temps, que la vida s’acaba i ens arriba la mort, com s’apaga l’espelma o s’acaba la sorra del rellotge.
  • L’instrument de corda amb arc: simbolitza el final dels plaers de l’oïda.
  • Les fulles de llorer i els cargols marins: són símbols de la resurrecció i esperança.
  • Els llibres: indiquen que un coneixement excessiu tampoc beneficia l’esperit, perquè el coneixement de poc serveix davant la mort. Poden anar acompanyats d’ulleres i altres objectes lligats a la lectura.
  • Les flors marcides i la fruita passada: són símbols de la mort, l’envelliment, la brevetat de la vida i de la manera repentina com es pot acabar. La certesa que la mort arribarà i que les coses materials són efímeres.
  • Els objectes de vidre: fan referència a la fragilitat de la vida.

La Llum en la Imatge

Les imatges no només són visibles gràcies a la llum, sinó que aquesta constitueix un potentíssim instrument per dotar-les de connotació, és a dir, significats expressius.

Tipus de Llum

Llum Dura

Es caracteritza per crear ombres molt marcades i perfils nítids a través de fonts lluminoses directes (sol, bombetes, flaix...). El resultat d'aplicar aquest tipus de llum ha donat l'estil del clarobscur. Una llum dura és més expressiva pels forts contrastos que presenta. Pot afegir cert dramatisme a l’escena.

Llum Suau

Es caracteritza per no presentar contrastos, sinó una il·luminació general on els límits de les ombres es difuminen, aconseguida a través de la dispersió de la llum en superfícies reflectants (raigs de sol dispersats per núvols, boira...). El resultat d'aplicar aquest tipus de llum ha donat l'estil de la llum tonal. Una llum suau és més descriptiva. Això vol dir que la llum s'utilitza simplement per visualitzar l'escena representada, sense que es vulgui afegir cap altre significat.

Direcció de la Llum

  • Frontal: il·lumina tot el que hi ha davant i, per tant, elimina les ombres (excepte unes bandes estretes que gairebé no donen sensació de volum). Es suavitza la textura. El resultat és pla, sense volum.
  • Lateral: il·lumina un costat deixant l'altre en penombra, sense detall, aconseguint així una il·lusió de volum. Textura remarcada.
  • Zenital: il·luminació que ve de dalt. És una llum poc afavoridora sobre el rostre, ja que augmenten les "ulleres" i s'exageren les arrugues facials. S'utilitza per opinar amb la llum, quan es pretén que aquesta doni al personatge una aparença aplastada, deprimida.
  • Contrapicada (frontal inferior): il·luminació que prové de sota, distorsiona els trets facials allargant les ombres cap amunt. Creació de sensacions fantasmals amenaçadores.
  • Contrallum: il·luminació provinent de darrere que destaca la silueta, la forma global del personatge. Al voltant d'aquest es genera una espècie d'aureola que el destaca del fons. S'utilitza per magnificar el personatge sense mostrar la seva expressió.

Harmonia i Contrast

Harmonia: Es poden crear composicions harmòniques amb tons d’una mateixa gamma o de colors que es troben molt a prop en el cercle cromàtic. Sovint, quan observem combinacions de colors harmòniques diem que són agradables, que lliguen, i que es perceben equilibrades i relaxants.

Contrast: La relació entre colors que no tenen res en comú i que, per tant, són molt diferents s’anomena contrast. Les combinacions amb colors contrastats es perceben estridents i cridaneres.

  • Contrast de to: és el contrast que s’obté amb els tons que es troben molt distanciats en el cercle cromàtic.
  • Contrast de lluminositat: és el contrast entre un color lluminós i un de fosc. El contrast màxim de lluminositat és entre el blanc i el negre.
  • Contrast de saturació: és el contrast entre un to pur, saturat, i colors creats amb aquest mateix color barrejat amb blanc, negre o gris.

L'Època Blava de Picasso

Picasso va tenir moltes etapes pictòriques, de les quals cal destacar l'època blava per la seva monocromia o utilització predominant dels tons blaus, època que es va desenvolupar entre 1901 i 1905, vivint entre París i Barcelona. Els temes tractats en aquesta època són grups socials de marginats i desvalguts. Els colors que utilitza en aquesta etapa són la gamma dels blaus, entre ells: violacis, verds blaus, grocs verdosos i grisos. La seva investigació no és només cromàtica, també ho és psicològica (patiment, tristesa, solitud, aïllament) i sociològica (pobresa, marginació).

Entradas relacionadas: