Sexenni Revolucionari i Restauració Borbònica a Espanya

El Sexenni Revolucionari (1868-1874)

La Gloriosa (1868)

Durant els anys 1866-67, hi ha una crisi de subsistència i una percepció de catàstrofe nacional. Aquestes crisis mobilitzen les classes populars, fet clau perquè la revolució no s'hagués produït sense la seva unió a la burgesia. Hi havia una voluntat de substituir els poderosos del moment, però sense la força de les classes populars això no hauria estat possible. La classe popular s'hi suma a causa del malestar general, la misèria i la precarietat. La mobilització de masses es produeix mitjançant la creació de les juntes populars, juntes locals d'àmbit revolucionari, que assumeixen el poder en primera instància.

La Revolució del 68, també coneguda com La Gloriosa, La Setembrina o la Revolució Democràtica, té com a conseqüències l'exili d'Isabel II i el primer intent d'establir un règim democràtic, amb un desig de canvi, d'eixamplar els drets i d'implementar una monarquia parlamentària. Acabarà esdevenint una República.

Pronunciament a Cadis

El pronunciament a Cadis, liderat per l'almirall Topete, al crit de "Viva España con honra", una exaltació patriòtica, dona inici a la revolució. Les juntes revolucionàries locals que s'aixequen arreu del territori hi donen suport. La revolució triomfa, i la primera mesura que s'aplica és la dissolució de les juntes i la creació d'un govern provisional. Aquest govern provisional buscarà un nou rei, Amadeu de Savoia, que governarà tres anys. Mentre anava a Madrid per avalar el seu càrrec, assassinen a Prim, el seu principal valedor.

Com a solució, els monàrquics, que eren la majoria, donaran suport a la República.

Aquesta experiència efímera acabarà amb el cop d'Estat del general Pavia el 3 de gener del 1874. S'inicia un nou règim provisional amb la dictadura del general Serrano, que tenia l'objectiu d'acabar amb la Revolta Cantonal.

Espanya abans del Sexenni

En l'àmbit econòmic, la caiguda financera del 1866, amb la caiguda de les accions ferroviàries, afecta la imatge dels dirigents. La bombolla especulativa del sector ferroviari arruïna els petits inversors.

Tot això es prepara en el Pacte d'Oostende, on participen figures com:

• Práxedes Mateo Sagasta, progressista i després conservador.
• Manuel Ruiz Zorrilla, progressista i després republicà insurreccional, cap de govern durant Amadeu I.
• Emilio Castelar, del Partit Demòcrata, últim president de la I República, i posteriorment al Partit Republicà Possibilista.
• Francesc Pi i Margall, republicà federal proper al socialisme de l'època, president durant 38 dies.

El Pacte d'Oostende, signat el 16 d'agost de 1866, té com a objectiu implantar un règim liberal i democràtic amb unes corts constituents. El problema és la indefinició quant al tipus de règim. Prim i Serrano seran els dos homes forts. L'exèrcit tindrà una importància cabdal en els canvis importants.

Tot comença amb un cop d'Estat a Cadis, protagonitzat per Topete, Prim i Serrano, contra Isabel II i els moderats de Narváez. El 28 de setembre, la batalla del Pont d'Alcolea, amb 1800 morts, suposa la derrota de l'exèrcit reial d'Isabel II.

Se celebren eleccions per sufragi universal.

La Primera República (1873-1874)

El febrer de 1873, Amadeu I abdica. Al març, aprofitant el buit de poder, els federals intransigents, encapçalats per Baldomer Lostau, proclamen l'Estat Català dins de la federació espanyola a Barcelona. El problema és que el republicanisme no té força. Aquesta operació està condemnada al fracàs. Estanislau Figueras promet la dissolució de l'exèrcit a Catalunya.

L'oposició republicana té suport en l'obrerisme organitzat, vinculats fins aleshores a partits polítics de la burgesia.

La República s'aprova l'11 de febrer de 1873. Després de l'abdicació d'Amadeu I, s'estableix la I República. Els monàrquics donen suport a aquest experiment a causa de la manca d'alternatives i la dificultat per arribar a un acord amb altres forces. Esperen que els republicans, una força menor, siguin manejables. Els carlins continuen en guerra. Els obrers encara estan debatent com organitzar-se, amb una divisió interna entre anarquisme i socialisme. El republicanisme manca de suport. La majoria parlamentària era monàrquica.

La I República es converteix en una sortida a la situació conjuntural. És un període marcat per:

• Aïllament internacional per evitar l'efecte contagi.
• Tres guerres civils: la Tercera Guerra Carlina, la Guerra dels Deu Anys de Cuba i les revoltes cantonals.
• Escàs suport de les Corts al projecte republicà.
• Escàs suport i participació de l'exèrcit, majoritàriament simpatitzant dels alfonsins.
• Crisi de la Hisenda espanyola, perpètua al segle XIX.

El cantonalisme és un moviment insurreccional que pretén dividir l'Estat en cantons. Es declaren a València, Múrcia i Andalusia, amb més força a Alcoi i Cartagena. Aquests territoris es declaren independents i autònoms, fins i tot declarant-se la guerra entre ells, com Granada i Jaén. El moviment cantonalista provoca la caiguda de Pi i Margall com a president i acaba amb una repressió militar.

Dins del republicanisme hi ha una divisió entre:

• Unitaris: Espanya com un ens unitari.
• Federalistes: Espanya com un ens singular, amb diferències regionals. Dins dels federalistes, hi ha benèvols i intransigents.

Presidents de la Primera República

• Estanislau Figueras: mandat efímer.
• Francesc Pi i Margall: 38 dies de presidència. Dimiteix per la pressió de les revoltes cantonalistes i la divisió del republicanisme.
• Nicolás Salmerón: substitueix Pi i Margall. No està d'acord amb signar les condemnes a mort de la repressió i dimiteix després de 51 dies.
• Emilio Castelar: ocupa la presidència des del desembre del 73 fins al gener del 74. Analista de relacions internacionals i escriptor, és el darrer president de la I República. Dimiteix quan perd una votació a les Corts, que acaba amb el cop d'Estat del general Pavia. El general Serrano ostentarà el poder i voldrà establir una dictadura conservadora.

Les Corts són contràries a les mesures polítiques de la I República, que va ser una aposta estratègica per a la formació del candidat al tron. És una república sense republicans.

Naixement de l'Obrerisme

El punt d'inflexió és la creació de l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) l'any 1864. A l'Estat espanyol arriben el bakuninisme i el marxisme. Giuseppe Fanelli, diputat republicà garibaldià, introdueix el bakuninisme a Barcelona. Els obrers busquen lleis que els emparin en l'àmbit laboral. Com que no ho aconsegueixen, es reuneixen i recapten diners (Caixes de Resistència) per fer front als problemes laborals.

La participació obrerista serà molt potent a Catalunya i València. Entre setembre i octubre del 1869 es duen a terme aixecaments republicans. El fracàs dels aixecaments els conduirà cap a l'abstencionisme polític i l'anarquisme.

L'any 1870, la Revolta de Quintes té una gran incidència a Barcelona, especialment a la Vila de Gràcia, a partir d'una lleva obligatòria. Durant la revolució creix l'organització de la FRE (Federació Regional Espanyola) de l'AIT, organitzada a partir d'associacions de base.

A la FRE trobarem bakuninistes i marxistes. La FRE és declarada il·legal pel govern de Sagasta l'any 1872 i passa a ser una organització clandestina. Sorgeix l'Acció Directa, amb atemptats contra la patronal i les forces de l'ordre. D'altra banda, el marxisme i una part dels bakuninistes optaran per mesures com les vagues per pressionar.

A partir d'aleshores, el moviment obrer ja no serà feble, estarà organitzat i anirà prenent força.

Es debat el model d'Estat per a Espanya. L'any 1871 es crea la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dissolta el 1888.

El cantonalisme, amb aixecaments federals el juliol de 1873 al sud de la península i al País Valencià, és promogut per la petita burgesia, que vol que Espanya funcioni com a cantons dins d'un estat federal. A Cartagena, l'Armada hi serà present fins al gener del 1874. A Alcoi, els obrers de la FRE participen en els aixecaments, considerant que una Espanya federal pot ser millor per als obrers que una Espanya centralista.

Emilio Castelar, autoritari en la política i conservador en l'àmbit social, controla per la força les insurreccions cantonals fins al 3 de gener de 1874. El cop d'Estat de Pavia dissol les Corts, Castelar dimiteix i es nomena Serrano com a Cap d'Estat. S'inicia una república dictatorial.

El desembre del 1874, el general Martínez Campos, a Sagunt, aparta Emilio Castelar i restaura la monarquia borbònica. Fi del període republicà, revolucionari i demòcrata. Com a denominador comú trobem els militars.

La Restauració Borbònica (1874-1902)

Després del cop d'Estat del general Pavia, s'inicia la Restauració. El Manifest de Sandhurst, signat l'1 de desembre de 1874 i publicat el 27 de desembre, compromet Alfons XII a una monarquia liberal parlamentària. La Corona voldrà desmarcar-se de l'anterior règim. El règim d'Alfons XII serà conservador i catòlic. Entre el nomenament de Martínez Campos i el d'Alfons XII, hi ha un interregne presidit per Serrano.

La nova monarquia espanyola vol replicar l'estil monàrquic europeu i que es guardin les formes constitucionals. La restauració de la monarquia és vista com una solució del liberalisme polític per assegurar el seu poder, i perquè la monarquia sigui útil pels interessos de l'Estat, amb l'educació de progrés, liberal i de l'Estat. El rei seguirà sent el cap de l'exèrcit. Se l'educa així per evitar que succeeixi el mateix que anteriorment.

Guerres de Cuba

• Primera Guerra de Cuba (1868-1878): conflicte cabdal que marcarà el futur d'Espanya i les colònies.
• Segona Guerra de Cuba, Guerra Chiquita (1879-1880).
• Tercera Guerra de Cuba, Guerra d'Independència o Guerra Necesaria (1895-1898).

Cánovas del Castillo

Cánovas del Castillo, conegut a Catalunya com "El Monstruo" per la dura repressió contra el moviment obrer, és l'arquitecte de la Restauració. Tot comença el 1875 amb les eleccions a Corts, que se celebren el gener del 1876, amb sufragi universal masculí. Voten 3.900.000 persones, el 24,1% de la població, un salt qualitatiu respecte a les anteriors.

Les eleccions les guanya el Partit Liberal Conservador de Cánovas amb 317 escons (85% del total). El Partit Constitucional de Sagasta obté 48 escons, el Partit Moderat 12 i el Partit Radical 5. Victòria clara de Cánovas.

Tanmateix, en aquestes eleccions ja es veuen els efectes de la Restauració: la manipulació electoral. Els Liberals Conservadors obtenen el 85% dels vots, amb una majoria absoluta. El cap del govern serà Cánovas del Castillo. Es restableixen les garanties constitucionals eliminades amb el cop d'Estat de Pavia el 1874.

Constitució de 1845

Aquesta constitució és més aviat una reforma de la de 1837, adaptada als interessos del moment. És una constitució molt moderada. La reina té moltes prerrogatives, és a dir, molt poder. Vota molt poca gent. Només hi ha dos canvis de govern per eleccions: el 1933 i les eleccions del Front Popular. Abans, no hi ha un canvi polític significatiu. Els canvis polítics només es produeixen per cops de força. El primer canvi de govern per sufragi és el 1933. El projecte moderat no és democràtic.

La Constitució de 1845 està recolzada per l'Església, que recupera privilegis i terres no venudes. Hi ha contactes amb el Vaticà i es restaura la influència de la religió. L'exèrcit s'utilitza per mantenir l'ordre al camp i a la ciutat. El partit moderat agafa el poder i no el deixa anar. Un petit percentatge de la població pot votar, i un altre pot ser escollit per votar i cobrar un sou.

És un sistema que no busca integrar totes les societats del projecte liberal, sinó que ha d'estar controlat per una minoria que no vol que la societat participi. Els que tenen el poder no volen compartir-lo. El poder monàrquic té una gran presència de l'exèrcit i exclou la societat.

Els opositors també es recolzen en l'exèrcit, provocant diversos cops d'estat i crisis al país. Aquesta etapa dura del 1845 al 1868. Aquest projecte vol construir el seu propi edifici, amb lleis molt moderades.

Constitució de 1837

És un moment complex, amb la sobirania nacional recollida al preàmbul, una aportació progressista, ja que el sector moderat volia sobirania compartida. Hi ha divisió de poders, però l'Església té menys influència. El poder executiu, la monarquia, pot nomenar el cap del govern i té la facultat de destituir-lo i canviar-lo. Està per sobre del govern i té influència en el poder legislatiu, dividit en dues cambres: el Congrés, amb sufragi censatari on només poden votar homes amb molta renda econòmica, i el Senat. Fan una separació de poders, però el sector moderat s'imposa. A més, recullen llibertats individuals i alguna col·lectiva, com la llibertat de premsa.

Tant liberals com moderats pacten aquesta constitució, però les diferències entre els liberals es van accentuar, i els dos bàndols es van separar definitivament el 1840.