El Sexenni Democràtic (1868-1874): Revolució, Amadeu I i Primera República

El Regnat d’Isabel II (1833-1868)

Durant el regnat d’Isabel II (1833-1868) es produeix a Espanya el triomf i consolidació del liberalisme (1835 primer govern progressista, 1837 nova Constitució Liberal, 1839 victòria contra els carlins). Com a la majoria de països europeus s’implanta a Espanya un règim liberal burgès.

Característiques de l’Estat liberal espanyol

a) Inestabilitat

• La consolidació de la revolució liberal va ser complexa. Va constituir un període llarg on no només s’enfrontaren, políticament parlant, liberals i absolutistes sinó també els mateixos liberals entre si (moderats i progressistes).
• Els sectors absolutistes anaren perdent força progressivament, però van mantenir una presència social considerable.
• Les Guerres Carlines (1833-39; 1846-49; 1872-76) constituïren un darrer episodi dins la lluita d’aquests sectors per impedir la consolidació del règim liberal tal com ho plantejaven els liberals.
• Els canvis de govern entre liberals moderats i liberals progressistes es feien mitjançant pronunciaments. És a dir, alçaments militars que obligaven la reina a lliurar el poder a un determinat grup polític.

b) Grups polítics dominants: Moderats i Progressistes

La vida política es caracteritza per dos partits liberals (moderats i progressistes) que ocuparen successivament el poder.

• Els Moderats: Exercien habitualment el govern, eren els més conservadors i s’inscrivien dins l’anomenat liberalisme doctrinari. Defensaven una sobirania compartida entre Corona i Parlament, un sufragi censatari molt restringit (ciutadans amb un determinat patrimoni o renda), àmplies atribucions a la Corona (poder executiu), restriccions a les llibertats individuals, centralisme extrem, Estat confessional, etc. Tenien el suport de l’aristocràcia terratinent, alta burgesia, vella noblesa, alt clergat. El seu principal líder fou Narváez.
• Els Progressistes: Defensaven una sobirania nacional plena, un sufragi censatari més ample, menors atribucions per a la Corona, llibertats més àmplies, certa descentralització municipal, etc. Tenien el suport de la mitjana burgesia. El seu líder principal fou Espartero.

Avançat el regnat apareixeran altres opcions polítiques:

• D’un sector dels progressistes i fruit de les desavinences internes sorgiran els radicals que donaran lloc al futur Partit Demòcrata (1849) que defensaran un sufragi universal masculí (d’aquests en sorgiran els republicans).
• La Unió Liberal (dirigida per O’Donnell) que estava a mig camí entre moderats i progressistes.

La posició absolutista al règim liberal serà representada pels carlins. Es tracta d’un moviment social i polític de llarga durada, amb capacitat de mobilització popular. L'any 1833 s’alcen en contra de la regent Maria Cristina. El carlisme té una base popular agrària i també de l’oligarquia agrària o elits de ciutats intermèdies i geogràficament acotat (Navarra, Catalunya, País Basc i País Valencià).

En general, governen els moderats, el sufragi és censatari molt restringit, les llibertats són bastant limitades i la Corona té un paper polític molt ampli. El règim liberal espanyol fou marcadament centralista.

1. El triomf Liberal: Regències de Maria Cristina (1833-40) i Espartero (1840-43)

1.1 La Primera Guerra Carlina

No és tan sols un conflicte dinàstic (Carles M. Isidre o Isabel II) és també un conflicte ideològic. Enfrontament entre dos bàndols:

• Isabelí: Arrels: realistes i absolutisme intransigent. Ideologia: moviment contrarevolucionari, oposició a les reformes liberals, defensa de la monarquia absoluta, tradicionalisme catòlic, foralisme. Lema: “Déu, Pàtria, Furs, Rei”.
• Carlí: Arrels: liberals. Ideologia: reforma liberal limitada.

Desenvolupament de la guerra:

• Alçament de partides carlines per una extensa zona del territori espanyol, principalment al País Basc i Navarra. També per la zona nord de Catalunya, nord de Castelló, Baix Aragó i les comarques catalanes de l’Ebre.
• Guerrilles: grups armats que actuaven de forma autònoma.
• Dirigents: Zumalacárregui (nord) i Cabrera (llevant).
• Suport internacional: Carles (Rússia, Prússia, Àustria); Isabel (Anglaterra, França, Portugal).

Períodes:

• 1833-35: Alçaments de partides carlines, instal·lació d’una cort alternativa amb seu a Navarra. Zumalacárregui va ocupar algunes ciutats, però va fracassar en el setge de Bilbao on va morir. A la zona de llevant els carlins estaven més desorganitzats. A Catalunya, dirigits per Cabrera, es localitzaven al Prepirineu i les Terres de l'Ebre (alt Maestrat i Baix Aragó).
• 1836-40: La guerra es va decantar pel bàndol liberal amb la victòria d’Espartero a la batalla de Luchana, que va posar fi al setge de Bilbao. Els carlins van intentar ampliar la seva àrea d’influència realitzant l’expedició de 1837, que va fracassar en intentar ocupar la capital. A Mallorca es va produir la revolta carlina de Manacor (la Llorençada, 1835).

Divisió ideològica del carlisme (transaccionistes i intransigents).

• Conveni de Bergara (1839): Signat per Espartero i el general Maroto, segons el qual es mantindrien els furs bascos.
• A la zona del Maestrat, amb el domini dels intransigents dirigits pel general Cabrera, els carlins van resistir un any més.

1.2. Regència de Maria Cristina

La regent s’alià amb la facció més moderada dels liberals per assegurar el tron a la seva filla Isabel.

• Primer govern: Cea Bermúdez (absolutista moderat), proposava tímides reformes administratives.
• Decepció liberal. Substitució de Cea Bermúdez per Martínez de la Rosa (liberal moderat, “doceañista”) → cercava possible unió entre absolutistes moderats i liberals moderats.
• Estatut Reial: Carta atorgada (conjunt de regles per convocar unes corts lleugerament adaptades als nous temps).
• Descontent liberal: reformes insuficients. Insurreccions progressistes i revoltes urbanes.
• Setembre de 1835: Maria Cristina encarrega formar govern a un progressista: Govern progressista → Mendizábal:
  • Reorganització exèrcit.
  • Programa de reformes.
  • Desamortització eclesiàstica.
  • Nova Constitució 1837 (reforma moderada de la de 1812): reforçament del poder de la corona, Corts bicamerals. El sufragi és censatari.
• Triomf moderat a les eleccions de 1837, poder condicionat pel poder militar. Rivalitats entre Narváez (moderat) i Espartero (progressista).

1.3 Regència Espartero

• 1840: pronunciament progressista → Maria Cristina renuncia i s’exilia → Regència Espartero.
• Espartero té poca capacitat de govern: govern autoritari i personalista.
• Política lliurecanvista (aranzels baixos) → protesta industrials catalans → 1842 bombardeigs a Barcelona.
• Descontentament general per la seva gestió → pronunciament 1843 amb col·laboració dels moderats (Narváez) i progressistes (enfrontats a Espartero) → Les Corts declaren major d’edat Isabel II amb 13 anys.

2 La Dècada Moderada (1844-1854)

Període de domini moderat (quasi fins a 1868). Caiguda d’Espartero → Moderats al poder amb suport de la Corona.

• Eleccions de 1844: dificultat pels progressistes, molta abstenció. Majoria dels moderats.
• Cap de govern: Narváez (autoritari, centralista i repressiu).
• Predomini de la burgesia terratinent (senyors + propietaris rurals). Objectiu: consolidar un nou ordre social i el liberalisme conservador.
• 1845: Constitució → Va suposar un cert retrocés respecte a la de 1837:
  • Negació de la sobirania nacional = compartida rei –Corts.
  • Retalla drets fonamentals.
  • Sistema bicameral: Congrés (sufragi censatari) i Senat (nomenat per la Corona).
  • Poder de la Corona: nomenar ministres, dissoldre Corts.
  • Exclusivitat religió catòlica.
• Altres lleis molt restrictives: 1845 Llei municipal (la designació de batlles la farà la Corona); 1846 Llei que restringeix enormement el sufragi.
• Poder dels Governadors Civils.
• 1844: Creació de la Guàrdia Civil per vetllar per l’ordre públic.
• Concordat amb el Vaticà 1851 → ensenyament religiós.
• Sistema d’instrucció pública i sistema mètric decimal.

Aquestes mesures accentuen el centralisme amb la uniformització administrativa i reforçament dels aparells de l’Estat.

• La política conservadora dels moderats, el context internacional amb les revolucions de 1848, els canvis socials i el tímid desenvolupament econòmic generà conflictes socials. La vida política no es desenvolupa a les Corts sinó al voltant de la Corona → creació de “camarillas” → grups de pressió.
• Aparició de nous corrents polítics fora del liberalisme: 1846-49 → “guerra dels matiners” (segona Guerra Carlina); Aparició del Partit Demòcrata (1849).
• Els governs moderats accentuen el caràcter autoritari del sistema polític. Bravo Murillo intenta sense èxit impulsar una nova Constitució encara més conservadora que la de 1845. Els moderats comencen a patir divisions internes.
• La pèrdua de popularitat dels moderats determinà l’anomenada Revolució de 1854 amb els pronunciaments dels generals (Dulce, O’Donnell i Ros de Olano) conegut com la Vicalvarada, els quals publiquen el Manifest de Manzanares en el qual s’exigeix una ampliació de llibertats → alçament a Madrid, Barcelona i Saragossa.
• Isabel II crida a Espartero perquè formàs govern i aquest nomena a O’Donnell ministre de Guerra.

3 El Bienni Progressista (1854-1856)

El període comprés entre 1854-56 governen els progressistes encapçalats per Espartero, amb la col·laboració d’O’Donnell (fundarà la Unió Liberal), que ocuparà la cartera de Guerra.

• Mesures per impulsar la modernització de l’economia espanyola:
  • Desamortització de Madoz (1855): afecta terres de l’estat i els municipis.
  • Llei de Ferrocarrils (1855): expansió d’aquest mitjà de transport oferint condicions excel·lents pels inversors.
• Reinstauració de la Constitució de 1837 i s’elabora la de 1856, coneguda com la nonada perquè no arriba a entrar en vigor.
• Diferències entre Espartero i O’Donnell.
• Increment de la conflictivitat social a Catalunya (Barcelona: primera vaga general de la història d’Espanya).
• Juliol de 1856: O’Donnell amb el suport dels moderats força la destitució d’Espartero i dissol les Corts.

4 El retorn al Moderantisme i la Unió Liberal (1856-1868)

Entre 1856 i 1868 s’alternen en el poder els unionistes (Unió Liberal: el partit d’O’Donnell) i els moderats, mentre que els progressistes tendeixen cada vegada més a situar-se fora del sistema polític, en part a causa de l’actitud de la reina, que es decanta cada vegada més pels moderats.

Període d’expansió econòmica: línies de ferrocarril, construcció de carreteres, creixement de la indústria tèxtil catalana, etc.

• 1856-63: Etapa d’una certa estabilitat política → retorn al conservadorisme. Retorn a la Constitució de 1845.
• Intervencions colonials → resultats mediocres → Mèxic, Marroc (incorporació d’Ifni), Cochinxina.
• A partir de 1863 augment del descontent popular → amplis sectors d’opinió veuen la necessitat de posar fi al regnat d’Isabel II.

Factors que expliquen la crisi del règim isabelí:

• Crisi econòmica: A partir de 1864 forta recessió econòmica, enfonsament de bancs, crisi indústria cotonera catalana (Guerra de Secessió nord-americana) amb la disminució dràstica d’importació de cotó, males collites (1866-68).
• Pèrdua de prestigi d’Isabel II: Escàs suport polític, sistema cada cop més autoritari → repressió contra intel·lectuals.
• Conspiracions contra la Corona → progressistes i sectors de la Unió Liberal.
• Intents de revolta reprimits amb duresa → 1866 intent insurreccional del general progressista Prim → forta repressió (afusellament de 68 sergents, caporals...).
• Pacte d’Ostende (1866): Els demòcrates i els progressistes es comprometen a lluitar per l’establiment d’un règim democràtic a partir d’un programa que inclouria l’enderrocament d’Isabel II i la formació d’una assemblea constituent elegida per sufragi universal directe que decidirà la forma d’Estat: monarquia o república.
• 1867: els unionistes donen suport al Pacte d’Ostende.
• Setembre 1868: té lloc la Revolució amb l’enfonsament de la monarquia i l’inici del Sexenni Democràtic.

El Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874)

El Sexenni abasta un període que va fins al 1874. És el primer intent d’establir per primer cop un règim democràtic a Espanya. El fracàs d’aquest procés donà pas a la Restauració borbònica.

1. La Revolució de Setembre de 1868 i el Govern Provisional (1868-1870)

Causes que condueixen a la Revolució:

• Crisi del sistema polític existent: clarament corrupte, despòtic i incapaç de resoldre els problemes del país. També cal assenyalar el desprestigi i la impopularitat de la reina, que va lligar el seu destí amb el mateix règim.
• Impopularitat del moderantisme (Pacte d’Ostende): L'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats.
• Crisi econòmica: Inversions ferroviàries, davallada de cotitzacions i deute públic, carestia del blat... fallida bancària i empresarial, una crisi agrària que tindrà com a conseqüència carestia i desabastiment, i el greu endeutament estatal.

La Revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa, s’iniciarà amb un alçament militar a Cadis a càrrec de l’almirall Topete, Prim i Serrano. S’estén ràpidament per la península i triomfa sense problemes. Fou publicat el manifest “¡Viva España con honra!”, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid, la revolta rebrà suport popular.

El govern i la corona es van trobar completament aïllats. Després que les tropes fidels a la reina van ser derrotades a la batalla d’Alcolea (Còrdova), el govern va dimitir i Isabel II marxa a l’exili.

A moltes localitats van aparèixer Juntes Revolucionàries que assumiran el poder de forma provisional amb un programa revolucionari avançat. Les juntes revolucionàries ocuparen momentàniament el buit de poder fins que el recentment constituït govern provisional posava la revolució en mans dels progressistes més moderats.

El govern provisional, presidit per Serrano i integrat per demòcrates i progressistes i amb el suport de l’exèrcit, va ordenar la dissolució de les Juntes. El govern provisional convoca eleccions a corts constituents → s’establí el sufragi universal masculí per majors de 25 anys segons s’havia acordat al pacte d’Ostende. Aquests comicis tindran moltes novetats:

• Sufragi universal masculí → els partits polítics s’hauran d’adreçar al conjunt de la població, originar debats, publicacions, reunions...
• Principals forces que hi participen:
  • Carlins: renuncien de forma temporal a la insurrecció.
  • Moderats: molt desorganitzats. Pretenen el retorn de la reina al tron.
  • Coalició monàrquicodemocràtica (progressistes, unionistes, demòcrates...) → partidaris d’una monarquia constitucional i democràtica amb afirmació clara de la sobirania nacional.
  • Republicans: escissió del Partit Demòcrata apareguda després de la Revolució. Avançats socialment i defensaven reivindicacions populars plantejades a les Juntes Revolucionàries.

Aquests comicis van ser molt nets però s’ha de destacar la manca de cultura política i experiència participativa. Els republicans van assolir bons resultats a les zones litorals i nuclis urbans desenvolupats econòmicament.

Elaboració de la Constitució de 1869

Característiques:

• Marcadament democràtica (molt avançada).
• Sobirania nacional i separació de poders.
• Forma d’estat: monarquia constitucional i democràtica (rei regna però no governa, titular del poder executiu).
• Corts: bicamerals, poder legislatiu.
• Sufragi universal masculí (directe al congrés i indirecte al senat).
• Descentralització administrativa.
• Drets individuals: llibertat d’expressió i associació, culte, inviolabilitat del domicili...

S’aprova la constitució i Prim serà cap de govern, Serrano exercirà de regent ja que la constitució definia que l’estat era una monarquia i no es tenia rei.

Aviat sorgiran problemes polítics, socials i econòmics (descontent popular, situació de Cuba, oposició republicana).

La constitució establia que la forma de govern seria monàrquica i calia cercar un rei, ja que es rebutjava la possibilitat d’un Borbó. Fou elegit Amadeu de Savoia, fill de Víctor Manuel II d’Itàlia, artífex de la unificació.

2 El Regnat d’Amadeu de Savoia (1871-1873)

El regnat d’Amadeu de Savoia s’inicià amb una extrema fleblesa i importants conflictes sociopolítics (no debades el general Prim, un dels seus principals valedors, fou assassinat dies abans de la proclamació) → suport polític escàs.

L’únic grup polític que li dona suport són els progressistes (el seu poder es cada cop més feble i havien trencat la seva coalició amb els demòcrates).

→ Oposició de tota la resta d’opcions polítiques:

• Els antics moderats i unionistes es decantaren per Alfons de Borbó, fill d’Isabel II (alfonsins).
• Els republicans aspiraven a la proclamació immediata de la República.
• Els carlins iniciaren el 1872 una nova insurrecció en defensa de Carles VII, el seu candidat al tron, que duraria gairebé quatre anys i es va estendre pel País Basc, Catalunya i el País Valencià. Els carlins seran un focus constant de problemes.

El nou rei no va tenir ni tan sols el suport de sectors tradicionalment monàrquics com l’Església (problemes de Víctor Manuel II i els problemes amb els Estats Pontificis). L’abstenció política fou molt alta en els dos comicis celebrats.

Entre l’any 1871-72 hi haurà una alta inestabilitat política:

• Problema de Cuba.
• Divisió dels progressistes entre constitucionalistes i radicals.

Aquesta situació d’inestabilitat i el conflicte d’un nou capità general de la regió militar del País Basc provocarà l’abdicació d’Amadeu de Savoia i l’11 de febrer el congrés i el Senat proclamaren la República (258 vots a favor i 32 en contra).

3. La Primera República

El suport a la República no era un suport real ja que gran part dels diputats eren partidaris d’una monarquia, volien un retorn dels borbons. La República neix amb greus problemes, no tindrà els recolzaments polítics necessaris i una indefinició en els continguts.

No és un període uniforme: la república és indefinida, federal, intents de república cantonal, fórmula d’ordre i finalment és un sistema autoritari. Divisió dels republicans entre unitaris i federalistes. Els federalistes van constituir juntes revolucionàries per desplaçar l’Administració local monàrquica. A Andalusia els aixecaments amb ocupacions de terres van escampar-se i les reivindicacions que exigien el repartiment de terres van ser també freqüents. A Catalunya, els obrers federals i els internacionalistes van exigir de la nova República una orientació clarament social, i a Barcelona es va intentar fins i tot proclamar l’estat Català dins la República Federal espanyola.

Diferències entre els sectors republicans:

• Centralisme: els unitaris de Castelar.
• Federalisme: Pi i Margall.
• Els sectors populars reclamaven mesures radicals.

Oposició al règim

Oposició molt dura i negava la seva legitimitat:

• Monàrquics alfonsins (Cánovas del Castillo).
• Els republicans intransigents (adopten la via insurreccional = alçaments cantonals). A Andalusia, el moviment cantonalista reunia federalistes i internacionalistes, fet que li va donar no sol un sentit autonomista, sinó també un caràcter de revolució social.
• Carlins: Al llarg de la vida de la república el carlisme va tenir una innegable força, dominaren Guipúscoa i una gran part de Biscaia. Carles VII va entrar a Navarra i va establir la seva cort a Estella. Les partides carlines s’escamparen per nombrosos indrets de la Península.

Diversos presidents:

1. Estanislau Figueres (febrer- juny 1873) → tensions a Catalunya i Andalusia. Va ser proclamat president d’una república que no comptava amb ampli recolzament social i naixia amb greus problemes.
2. Presidència de Pi i Margall (juny- juliol 1873) → principal teòric del federalisme. Les Corts van discutir una Constitució republicana federal. S’establia una àmplia relació de drets, així com la separació total entre l’Església i l’Estat. S’adoptà un model d’Estat descentralitzat amb l’existència de 15 estats més Cuba i Puerto Rico. Als tres poders tradicionals (legislatiu, executiu i judicial) s’afegia un quart anomenat “relacional”, que tenia com a objectiu mantenir l’equilibri entre els estats de la Federació. El parlament era integrat per un Congrés i un Senat que era una cambra de representació territorial. La constitució no es va arribar a aprovar, perquè el mes de juliol va esclatar una violenta insurrecció espontània en el Llevant i Andalusia (el moviment cantonalista).
3. Presidència de Salmerón (juliol-setembre 1873) → viratge conservador de la República. Va ser l’encarregat de reprimir el moviment cantonalista mitjançant la força de l’exèrcit comandat per militars clarament monàrquics. L’exèrcit va aconseguir dominar la situació, llevat de Cartagena. Però amb desacord amb el restabliment de la pena de mort, Salmerón presentà la dimissió.
4. Presidència de Castelar → inestabilitat continua, se suspenen les sessions parlamentàries. Castelar governà autoritàriament, il·legalitzà el federalisme, va suspendre les sessions parlamentàries i donà suport als sectors conservadors i als caps militars per tal de mantenir l’ordre públic. La possibilitat de què, amb la reobertura de les Corts, els federals recuperessin la presidència forçà un cop militar el 3 de gener de 1874. El general Pavia entrà amb la Guàrdia Civil al Parlament per donar pas a la formació d’un govern presidit per Serrano, que va dissoldre el parlament i amb el suport de l’exèrcit i del partit alfonsí governà de manera autoritària al llarg de l’any 74 (Cop d’estat del general Pavia).
5. Presidència de Serrano (gener-desembre de 1874) → va governar sota un règim que havia esdevingut una dictadura personal.

Espanya va seguir essent oficialment una república, però en realitat hem de parlar d'una república presidencialista, amb un Govern Provisional, per decidir el futur polític del país. L'alternativa de restaurar els Borbons en el poder va anar guanyant adeptes. El cop d'Estat de Martínez Campos, el desembre de 1874, va facilitar la vinguda d'Alfons XII, fill d'Isabel II, per a ser coronat rei d'Espanya. La facilitat amb què és substituïda evidencia la manca de suports que tenia.