Serralades i depressions de la península Ibèrica

Serralades Bètiques

Serralada Penibètica

Es situa prop de la costa i està formada per materials de l'antic massís hercinià (Beticorifeny), elevat durant el moviment alpí. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m, Mulhacén amb 3.482 m, el més alt de la península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias. Predominen les silícies.

Serralada Subbètica

S'estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el mar i torna a sortir a les illes Balears. Hi trobem calcàries dures i margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.

Depressions

Entre les dues serralades apareixen un seguit de depressions (foies: terreny pla i extens, omplert d'al·luvions i envoltat de muntanyes) com la de Baza, Guadix, Granada i Antequera, omplertes amb sediments terciaris i quaternaris que proporcionen un paisatge de badlands (terreny sedimentari sense cobertura vegetal) a causa de l'aridesa del clima.

Depressions de l'Ebre i del Guadalquivir

Ocupades pel mar i posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de grans llacs), que formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un relleu tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen millor l'erosió, i en aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses.

Depressió de l'Ebre

(930 km, 426 m³/s): encaixada entre els Pirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes. El seu origen està vinculat a la formació dels Pirineus. El massís inicial es va enfonsar sota el mar, tancant-se posteriorment i formant un gran llac, on es van sedimentar (període terciari) materials procedents dels rius com conglomerats, gresos i margues, i sediments lacustres (guixos, calcàries i sals). Els materials més durs de la superfície formen malls - roca alta i escarpada - i moles - turons escarpats al capdamunt i amb cim pla. La seva desembocadura en forma de delta és una de les més importants de tota la costa (320 km²).

La sedimentació que hem comentat ha permès que la Depressió de l'Ebre sigui una zona molt apta per a l'agricultura. Tanmateix, l'erosió provocada per la xarxa hidrogràfica de l'Ebre va provocar al llarg del Quaternari l'aparició de relleus tabulars, terrasses fluvials i badlands.

Depressió del Guadalquivir

Originalment associada a les Serralades Bètiques es va consolidar al període terciari. S'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Amb una altitud mitjana de 150 a 250 m, forma una plana triangular de 657 km de longitud per 200 km d'amplada. Inicialment estava oberta a la costa, per convertir-se en un llac que va ser omplert per materials argilosos, que avui són camps fèrtils on sobresurten algunes taules (terreny elevat i pla, de gran extensió, envoltat de valls i barrancs) de calcària. Destaquen els aiguamolls i les zones pantanoses que envolten tota la depressió travessada pel Guadalquivir, amb àmplies zones d'horta, zones de conreu d'arròs, franges de dunes, algunes amb més de 90 m d'alçada, sent el més important el parc nacional de Doñana.