Els sentits: desenvolupament sensorial en la infància

Francés16,59 KB

Els sentits. Desenvolupament sensorial

1. Els sentits

A través dels sentits coneixem l'entorn que ens envolta. Són cinc:

Tacte

El tacte permet percebre la forma, la mida i la rugositat dels objectes, així com la pressió, la temperatura o el dolor. Aquest sentit apareix disseminat per tot el cos, a la pell.

Gust

A través del sentit del gust es percep i es distingeix el sabor de les coses. L'òrgan receptor són les papil·les gustatives, que es troben principalment a la llengua i distingeixen els diferents sabors.

Olfacte

A través de l'olfacte percebem les olors. L'òrgan receptor de l'olfacte és l'epiteli olfactiu, que recobreix el terç superior del tabique nasal.

Audició

L'audició processa els sons de l'entorn i permet la comunicació i el desenvolupament del llenguatge. L'orella és l'òrgan encarregat de l'audició i de l'equilibri.

Vista

El sentit de la vista s'encarrega de descobrir què és i on és cada cosa. Processa el color, la forma, la distància, la posició i el moviment dels objectes gràcies a les radiacions electromagnètiques que aquests reflecteixen. Els receptors de la vista se situen als globus oculars.

2. L'evolució dels sentits

No tots els sentits presenten el mateix nivell de desenvolupament en el moment del naixement. La seva evolució tampoc és homogènia, ja que depèn de la maduració fisiològica dels òrgans i de l'estimulació ambiental.

1. Tacte

És el primer sentit que es desenvolupa en el nen. Apareix ja en la fase de gestació i la seva evolució és contínua, seguint uns passos determinats:

En néixer, el bebè posseeix sensibilitat tàctil per tot el cos, però sobretot a la zona de la boca. Als quatre mesos, el nen comença a usar les mans i a discriminar mides, pesos i textures; porta tot a la boca. Als dotze mesos és capaç de reconèixer objectes familiars explorant-los amb la mà i empra la boca de tant en tant. Als dos anys, el nen abandona el mètode bucal.

El sentit del tacte és molt important, ja que permet explorar l'entorn i reconèixer objectes, facilita la comunicació entre nen i adult, fortalix els vincles afectius i ajuda al desenvolupament cognitiu del nen.

2. Gust

Ja abans del naixement apareix el sentit del gust: a través del líquid amniòtic el fetus rep sabors del que menja la mare.

Des del naixement aquest sentit comença a desenvolupar-se i poden distingir, al principi, sabors bàsics i contrastos, i tenen preferència pel sabor dolç. Cap als quatre mesos comencen a discriminar sabors i a establir preferències gustatives. A partir dels dotze mesos augmenta la seva capacitat discriminativa i comencen a tolerar l'àcid i l'amarg.

El desenvolupament del gust es pot incrementar amb la introducció de nous aliments en la dieta dels nens, tot i que poden ser necessàries moltes experiències fins arribar a la precisió del sistema gustatiu de l'adult.

3. Olfacte

El sentit de l'olfacte del nounat és agut, però anirà desenvolupant-se encara més amb el pas del temps.

Just en néixer discriminen entre olors agradables i desagradables. Mostren una clara preferència per l'olor del pit matern i de la llet materna.

4. Oïda

L'oïda és un dels sentits més importants, ja que gran part de la informació de l'entorn ens arriba a través d'ella.

La capacitat auditiva apareix ja a l'úter i el nen reacciona davant d'estímuls, com exaltar-se davant de sons forts.

Els bebès mostren certa coordinació oculoauditiva i altres reaccions davant dels estímuls auditius, com canvis de ritme cardíac i de respiració.

Aquestes reaccions depenen del tipus d'estímul: atenen principalment la veu materna i escolten millor les freqüències baixes que les altes.

La capacitat de discriminar sons evoluciona amb el temps: durant el primer mes el nen és capaç de diferenciar veus diferents de la materna, com la del pare i altres persones properes. Entre els dos i els quatre mesos és capaç de seleccionar sons vocàlics. Als cinc mesos distingeix tons de veu i les emocions que transmeten. Als sis mesos millora la sensibilitat auditiva. Als nou mesos el nen assoleix un nivell pràcticament adult.

Coordinació oculoauditiva

La coordinació oculoauditiva és la capacitat de localitzar amb la mirada la font d'un so.

Durant el primer mes, els bebès intenten girar el cap cap al so, sovint s'equivoquen. Al segon mes aquest tipus de resposta desapareix temporalment. Als tres o quatre mesos torna a intentar localitzar la font del so girant el cap amb més intensitat i encert que durant el primer mes de vida. Als cinc mesos orienta la seva mirada cap a la font del so sense errors.

5. Vista

És el sentit més important per extreure informació del medi. Comença a desenvolupar-se en l'etapa embrionària, però en el moment del naixement està poc desenvolupat.

Els nounats poden veure alguna cosa però no poden interpretar-la, encara que sí reaccionen davant d'estímuls visuals. Encara no estan desenvolupades ni la visió binocular, ni l'agudesa visual, ni la percepció dels colors.

A partir del primer mes de vida, els nens són capaços de mirar objectes dins del seu camp visual i fins i tot poden seguir-ne el desplaçament.

Als dos mesos comencen a fixar la mirada, a reconèixer les característiques de la cara i a distingir rostres familiars. Entren en funcionament els receptors del color.

Als tres mesos apareixen clares millores: augmenta l'agudesa visual i la visió perifèrica, millora la coordinació oculoauditiva i la seva percepció dels colors és més precisa.

Al quart mes el seguiment visual és més gran i apareixen les tonalitats.

Al sisè mes la vista evoluciona gairebé totalment i desapareix l'estrabisme neonatal.

Al vuitè mes el sentit òptic assoleix els principals canvis maduratius.

L'agudesa visual arriba al seu apogeu a l'any d'edat. La coordinació visual amb el moviment dels peus s'assoleix aproximadament als 18 mesos. La sensibilitat davant les expressions emocionals de la cara augmenta fins als dos anys. L'atenció visual creix durant els primers 6 anys de vida.

  • Constància perceptiva visual: és la capacitat per la qual un individu pot percebre com a invariables les propietats intrínseques de les coses (color, forma, mida...), encara que variïn les condicions extrínseques (posició, llum, distància...). El seu desenvolupament és el següent:

    • La constància de mida apareix cap als 3 mesos i augmenta progressivament fins als 10 anys.

    • La constància de forma apareix als 3 o 4 mesos. Per a les formes irregulars és més tardana.

    • La constància de la lluminositat apareix a les set setmanes per als objectes grans.

    • La constància del color apareix de manera parcial als quatre mesos.

  • Percepció de la profunditat: és la capacitat de percebre de manera tridimensional el món i els objectes en què es troben. Està estretament lligada al desenvolupament de la visió binocular i apareix entre els 6 i 8 mesos de vida.

3. El procés sensorial: sensació i percepció

El procés sensorial es dóna quan es percep un estímul (energia física que impulsa els sentits). En aquest procés hi juguen un paper important la sensació i la percepció.

La sensació és un estat elemental del coneixement originat per l'estímul sobre els òrgans sensorials. A través de les sensacions s'ofereixen dades com la mida, el color, la textura, la temperatura, etc.

Hi ha diversos tipus de sensacions:

  1. Segons d'on provenen:

    • Interoceptives: procedeixen de l'interior de l'organisme, es localitzen a les vísceres. Donen lloc a la fam, la son, el dolor, etc.

    • Propioceptives: procedeixen dels músculs i les articulacions, i indiquen la posició del cos.

    • Exteroceptives: procedeixen de l'exterior de l'organisme. Poden ser per contacte (tacte i gust) o a distància (vista, oïda i olfacte).

  2. Segons el grau de complexitat:

    • Protopàtiques o primitives: són subjectives i estan relacionades amb les emocions de plaer i desplaer.

    • Epicrítiques o complexes: estan relacionades amb el món exterior. Són més objectives i resulten independents dels estats d'ànim.

La percepció és l'organització i la interpretació de l'estímul rebut a través de la sensació. Tota percepció es basa en tres components:

  1. Component sensorial: informació obtinguda pels òrgans dels sentits i enviada al cervell.

  2. Component cognitiu: és el significat que el cervell associa a la informació rebuda.

  3. Component emocional: és la sensació d'agrado o desagrado que provoca l'estímul.

La sensació i la percepció són processos complementaris que formen el procés sensorial. Fases del procés sensorial:

  1. Estimulació i excitació: també coneguda com a estimulació i transducció, comprèn la reacció davant d'un estímul. Cal tenir en compte dos factors:

    • La discriminació sensorial: l'organisme diferencia els estímuls en rellevants i irrellevants, ja que no pot captar tots els de l'entorn.

    • Els llindars sensorials: els receptors només capten els estímuls que estan dins d'un màxim i d'un mínim. Si estan per sobre o per sota, no es capten.

  2. Fase de transmissió: els senyals elèctrics generats pel òrgan fisiològic corresponent en resposta a l'estímul s'envien al cervell. La transmissió es produeix per mitjà de les connexions neuronals dels nervis.

  3. Fase de projecció i elaboració: la informació recollida pels òrgans dels sentits és analitzada pel cervell i s'elabora una resposta, que és qualsevol conducta provocada per un estímul. Aquesta resposta pot ser de diversos tipus: motora o no, conscient o inconscient, etc.

4. Les teories de la percepció

Teories ambientalistes: la psicologia associacionista

Són aquelles que accentuen el paper de l'ambient i de l'experiència en l'aprenentatge i el coneixement.

Es basen en la psicologia associacionista, que defensa que l'ésser humà veu el món sense cap tipus d'idea innata, i que és a través de les experiències com s'adquireix i es construeix el coneixement.

Procés d'adquisició d'idees:

  1. Els òrgans dels sentits capten una sensació, a través de l'experiència, del món que envolta l'individu.

  2. El senyal sensorial arriba al cervell, on deixa un rastre: la idea.

  3. Les idees s'associen per diversos processos (contigüitat en el temps i l'espai, semblança o contrast, repetició).

  4. L'associació d'idees permet la construcció de la noció de l'objecte.

Conclusions de la psicologia associacionista:

  • L'experiència juga un paper fonamental en el desenvolupament sensorial i perceptiu.

  • Els estímuls activen les combinacions de cèl·lules d'un sentit, cosa que permet la percepció de la totalitat de l'estímul.

  • Els receptors són sensibles a l'experiència des d'una edat molt primerenca.

  • Les associacions entre els diferents sentits s'estableixen a través de l'experiència i tenen una gran importància per al desenvolupament cognitiu.

Teories maduracionistes: la psicologia de la Gestalt

Es basen en la psicologia de la Gestalt. Segons aquestes teories, l'ésser humà ja neix amb certes estructures cerebrals i psíquiques per percebre i organitzar les dades que proporciona el món que l'envolta. Amb el temps aquestes estructures van "madurant" i perfeccionant la percepció i l'organització de les dades.

A. Lleis de la percepció: segons la Gestalt, aquestes lleis són:

  • Llei de la bona forma o pregnància: els elements s'organitzen en figures les més regulars, simples, simètriques, comprensibles i estables possibles. Tendim a unificar.

  • Llei de la proximitat: els elements tendeixen a agrupar-se amb els que es troben a menor distància, de manera que es perceben com un tot i no com a elements aïllats.

  • Llei de tancament: la ment tendeix, a través de la imaginació, a tancar o completar les figures que no ho estan. Això pot deure's a la llei figura-fons, a l'experiència o al record dels objectes percebuts.

  • Llei de la semblança: davant d'una varietat d'objectes tendim a agrupar els que tenen alguna qualitat en comú (forma, mida, etc.).

  • Llei de figura-fons: en organitzar una percepció sempre es distingeix una figura d'un fons. La primera serà el que està millor organitzat (formes geomètriques, objectes coneguts, etc.).

  • Llei de continuïtat: tendim a organitzar en una mateixa estructura les figures que semblen tenir continuïtat.

  • Llei de la predisposició perceptiva o de l'experiència: es percep allò que té relació amb les expectatives o les idees preconcebudes.

B. Principis importants per a aquesta teoria:

  • Constància de la percepció: la percepció d'un objecte està en relació amb la d'altres. L'ésser humà és capaç de percebre la mida real de l'objecte malgrat la distància a la qual es trobi.

  • Percepció de la profunditat: l'ésser humà és capaç de captar amb la vista la tridimensionalitat d'un objecte, la seva profunditat. Per als gestaltistes, això es produeix perquè les imatges tridimensionals són més simples que les bidimensionals i l'individu tendeix a la simplicitat en la percepció.

5. El desenvolupament perceptiu: intervenció i trastorns

Els nens encara han de "construir" els seus sistemes de percepció. L'educador infantil pot i ha d'acompanyar el nen en aquest procés.

5.1 Factors que afecten el desenvolupament perceptiu i la intervenció educativa

Hi ha una sèrie de factors que determinen el procés perceptiu:

  • La situació ambiental i l'estímul: l'educador ha de controlar l'entorn on es produeix l'estímul i prestar atenció als factors següents:

    • El medi i l'estímul han de ser adequats al sentit que es desitja estimular.

    • La intensitat de l'estímul ha d'estar dins dels llindars màxim i mínim.

    • Els estímuls han d'estar dins del camp de percepció dels nens i han de ser acords amb el desenvolupament sensorial de cada nen.

    • L'estímul ha de ser motivador i interessant, per captar l'atenció del nen i provocar-ne la resposta.

  • El desenvolupament fisiològic i psicològic del nen: les característiques fisiològiques i psicològiques del nen són fonamentals a l'hora de reaccionar davant de l'estimulació. Cal tenir en compte els factors següents:

    • Els sistemes sensorials van evolucionant a mesura que creix el nen.

    • El nivell de maduració del sistema nerviós, juntament amb el procés de mielinització de les neurones, determina la manera de percebre del nen.

    • La quantitat i la qualitat de les experiències viscudes propiciaran l'interès i el desenvolupament del nen.

    • Hi ha una relació entre el desenvolupament perceptiu i el desenvolupament emocional del nen. El seu estat emocional propiciarà o limitarà la percepció i aquesta, al seu torn, influirà en l'ànim del nen.

  • Les característiques de la pròpia intervenció: l'educador ha de complir uns requisits en la seva intervenció:

    • Estimular la percepció de tots els sentits.

    • Afavorir la capacitat del nen per discriminar els diferents estímuls sensorials.

    • Tenir en compte les característiques de les diferents sensacions, els seus tipus, les fases del procés perceptiu, etc.

Descargar

PDF Word HTML