Semblances i diferències entre democràcia i marxisme-leninisme

Semblances amb el marxisme-leninisme

Noció de classe dirigent: El plantejament d’aquesta teoria és molt típic del marxisme-leninisme, de manera que hi ha una gran semblança en la idea que existeix una classe dirigent. Aquesta classe, formada per homes (i dones) intel·lectuals i revolucionaris, pren el poder mitjançant revolucions populars que els hi proporcionen la força necessària per seguir exercint el poder i conduint les masses (la població), ja que aquestes, segons la teoria, no disposarien dels recursos o del coneixement per imaginar o preveure solucions per si mateixes. Per això la teoria democràtica liberal i el marxisme-leninisme presenten moltes semblances ideològiques. (Segons l’escriptor, aquest és el motiu pel qual, al llarg del temps, la gent ha pogut passar d’una posició a una altra sense notar el canvi.)

Noció de classe dirigent

En una democràcia amb un funcionament adequat hi ha diferents tipus de ciutadans:

Tipus de ciutadans

• 1. Els amos de la societat: grup molt reduït que controla la societat.
• 2. La classe especialitzada: treballen per als amos de la societat; assumeixen un paper actiu en el govern i l'administració. Està formada per persones que analitzen, prenen decisions, controlen i dirigeixen processos en els àmbits ideològics, econòmics i polítics. És una elit molt reduïda de la població que, en general, decideix què fer amb l’altra part de la població, és a dir, la gran majoria que Lippman anomenava el «ramat desconcertat».
• 3. El ramat desconcertat: classe passiva → espectadors; s’alliberen de càrregues polítiques i només s’encarreguen d’escollir els seus representants.

Els intel·lectuals són contractats per l’elit per «vendre la moto» al poble. Formen part de la classe especialitzada sense tenir el mateix poder que l’elit, però tenen un paper important en l’adoctrinament de la població.

Diferències entre una democràcia i un estat totalitari

En una democràcia es diferencien dues funcions principals:

• La classe especialitzada executa les funcions administratives: pensa, analitza, entén i planifica els interessos comuns.
• El ramat desconcertat, segons Lippman, actua majoritàriament com a espectador en lloc de participar de manera activa. Tanmateix, perquè es pugui parlar de democràcia, la classe passiva també té una altra funció: de tant en tant pot alliberar la seva càrrega sobre un membre de la classe especialitzada, és a dir, pot escollir un líder. Això és el que diferencia una democràcia d’un estat totalitari.

Un cop la població ha delegat la seva càrrega a un membre de la classe especialitzada, s’espera que es mantingui com a espectadora i no com a participant actiu.

Idea de fons

La idea de fons sosté que la gent seria massa incapaç per comprendre temes complexos i que, a més, es guia per les emocions i no per la raó. La classe especialitzada afirma que els interessos comuns esquiven l’opinió pública: només una classe d’homes i dones responsables i intel·ligents poden comprendre i resoldre aquests tipus de problemes. Si els individus intentessin participar en la gestió dels assumptes que els afecten, només provocarien problemes i, per tant, seria immoral permetre’ls participar. Per això cal «domesticar» i controlar el ramat: fabricar consens (una revolució en l’art de la democràcia).

Per aconseguir-ho, cal controlar per separat els mitjans de comunicació, les escoles i la cultura popular. No es parla gaire de com obtenen autoritat; la manera d’obtenir-la és, sovint, servint aquells que tenen el poder real, els amos de la societat. Si els membres de la classe especialitzada poden dir «jo sóc útil per als vostres interessos» i la gent s’ho creu, poden formar part d’aquest grup. Llavors han de callar i ser adoctrinats per les creences i valors que interessen al poder real i establir una relació directa amb l’Estat. Si poden fer aquest paper, entren a formar part d’aquest grup reduït. La resta de la societat, el ramat, s’ha de mantenir distreta perquè no crei conflictes i continuï exercint la seva funció d’espectador, alliberant la seva càrrega de tant en tant sobre algun dels líders que poden escollir.

Exemple de consens i propaganda — 1937, vaga a Pensilvània

Als Estats Units (EUA) es va crear la indústria de les relacions públiques amb l’objectiu de controlar l’opinió pública, ja que aquesta és vista com el factor més perillós per a les corporacions.

Després de la Primera Guerra Mundial i, novament, als anys 30, van sorgir dos grans problemes: una gran depressió i una classe obrera cada cop més nombrosa que s’organitzava. Els treballadors van aconseguir la seva primera victòria legislativa amb el dret d’organitzar-se de manera independent. Això implicava problemes per a la classe especialitzada perquè demostrava que el ramat desconcertat podia obtenir victòries legislatives i organitzar-se per si mateixos. Si molts individus amb recursos limitats s’unien per intervenir en l’àmbit polític podien convertir-se en participants actius.

Per contrarestar-ho, el poder empresarial va utilitzar la indústria de les relacions públiques per frenar aquestes «desviacions democràtiques». Van aconseguir que els sindicats tinguessin menys poder per actuar i prendre decisions.

La primera prova d’aquestes tècniques es va produir el 1937 amb una vaga important a Pensilvània. Els empresaris van posar en pràctica una tècnica molt eficaç per desmuntar les organitzacions obreres: tenien diners i control dels mitjans de comunicació per difondre el missatge. Van utilitzar tècniques de propaganda per fer que la població es posicionés contra els vaguistes, presentant-los com a destructius, perjudicials per al conjunt de la societat i contraris als interessos comuns, com si els interessos d’un empresari i d’un netejador fossin els mateixos. Van enviar missatges centrats en la unitat, l’harmonia i l’orgull nacional, i van presentar els qui feien vaga com a qui trenquen això tot.

Els conceptes buits

La tècnica per frenar les vagues consistia a mobilitzar l'opinió pública amb conceptes buits de contingut, per exemple: «orgull de ser americà», «l’harmonia», etc. Qui podria estar en contra d’això? Ningú, només algú que fos neci.

La clau és que els eslògans de les relacions públiques realment no signifiquen res. Es tracta de llançar missatges amb eslògans contra els quals ningú no es pot posicionar; per exemple, la consigna en castellà «Apoyad a nuestras tropas» ningú no pot rebutjar-la, però en realitat no significa res. En canvi, la pregunta «¿Apoya usted nuestra política?» obriria un debat sobre temes importants. No es pretén que la gent es plantegi aquestes qüestions, sinó que doni suport a eslògans buits que impedeixin discutir qüestions rellevants. Així aconsegueixen que la població es limiti a declarar que recolza les seves tropes, en lloc de plantejar-se qüestions importants; d’aquesta manera, ells guanyen.

La por, una forma per controlar la gent

Seguint la idea de la democràcia, el ramat desconcertat és considerat un problema i ha de romandre distret perquè no creï conflictes. Una manera d’aconseguir-ho és mitjançant la televisió: futbol, sèries, etc., i de tant en tant proporcionant eslògans buits que fan creure a la gent que participa de manera activa en la societat. Per mantenir el ramat controlat, cal que estigui immers en un sentiment de por constant cap allò que els pot destruir; així no pensen per si mateixos i obeeixen.

Els EUA: l’únic país industrialitzat sense sanitat pública

Segons el text, l’última victòria legislativa de treballadors va ser al 1935 (esmentada en relació amb la vaga a Pensilvània). Després de la Primera Guerra Mundial, molts elements van quedar degradats: els sindicats van entrar en decadència i la classe obrera vinculada a aquests també. Tot va quedar afectat i la societat es va transformar en una societat industrialitzada dominada pels criteris empresarials. Era, segons el relat, l’única societat industrial que no tenia sanitat pública i no hi havia cap tipus d’interès o compromís per elevar els estàndards de supervivència dels segments de la població més vulnerables.

Crisi de la democràcia als anys 60

El ramat desconcertat mai acaba d’estar controlat; és una lluita permanent. Es considerava que la democràcia estava entrant en crisi perquè la població començava a organitzar-se i a intentar participar en la vida política. Els grups elitistes coincideixen en la necessitat de frenar el renaixement democràtic dels anys seixanta i implantar un nou sistema on els recursos es destinin a les classes privilegiades.

Actualment la crisi de la democràcia segueix vigent:

• No ha portat beneficis → àmbit polític
• Si ha donat beneficis → a l’opinió pública

Síndrome de Vietnam (1970)

Es descriuen inhibicions malaltisses respecte de l’ús de la força militar. Molta gent experimentava rebuig a la violència perquè no entenien per què s’havia d’actuar al món amb tortura o matances. Si es vol tenir una societat que recolzi l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, cal inculcar valors que promoguin la violència en lloc de recolzar les inhibicions contra l’ús de la força.

La cultura dissident

La cultura dissident va sobreviure i ha experimentat canvis notables des dels anys 60. Van sorgir moviments populars com el feminisme, els moviments ecologistes, els grups antinuclears, etc., amb un efecte civilitzador. Més tard es van expandir els moviments de solidaritat — quelcom nou i important per a tota la dissidència mundial. Aquests moviments no només protestaven, sinó que estaven implicats en totes aquelles persones que patien per algun motiu.