El Segle XIX a Catalunya: Marc Històric, Romanticisme i Renaixença Literària

Marc Històric i Cultural del Segle XIX

El 1812, la península va viure dos esdeveniments importants: l’arribada de les tropes napoleòniques i la proclamació, per part de les Corts de Cadis, d’una Constitució de caràcter liberal. Aquests fets van marcar l’inici d’una època d’inestabilitat política i social que va durar fins a la Restauració Borbònica el 1874. El conflicte entre la postura renovadora dels sectors liberals (representats per la burgesia i les classes populars) i l’immobilisme dels conservadors (aristocràcia, clergat i els carlins) va comportar constants canvis de govern i va frenar el procés d’industrialització que s’estava produint a gran part d’Europa i d’Amèrica. Només a Catalunya i al País Basc es va produir un desenvolupament significatiu.

El segle XIX va ser una època de progrés per a Catalunya, que es va convertir en una de les regions més avançades de la península. El desenvolupament de la indústria i del comerç, el reforçament de la burgesia catalana i el creixement de Barcelona són alguns dels factors que van determinar els canvis socials i culturals d’aquest període. Amb la industrialització van aparèixer la classe proletària i els consegüents moviments obrers, d’ideologia socialista i anarquista; la puixança econòmica, sumada a la influència de les idees romàntiques que venien d’Europa, va donar força al sentiment nacionalista i al ressorgiment de la cultura catalana. La Renaixença és la manifestació d’aquest desvetllament cultural.

El Romanticisme: Orígens i Característiques

El Romanticisme és un moviment literari que va aparèixer a Alemanya i a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII, i es va estendre per Europa durant els primers decennis del XIX. Fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la Revolució Industrial, va replantejar tots els esquemes vigents. La cultura va deixar de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l’activitat editorial va augmentar amb rapidesa, la premsa va assolir una gran difusió i, per tant, l’escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat o rendes familiars, va poder convertir-se en un veritable professional. Va abandonar els salons exquisits de l’aristocràcia i es va reunir, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzant tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes. Aquest nou escriptor va posar tot el seu èmfasi en un mot: la Llibertat.

Així, va adoptar posicions ideològiques que van quallar en dos corrents contradictoris i ben definits:

• Conservador, confessional i monàrquic: va tipificar el període anterior al 1830 i va projectar les seves inquietuds sobre el passat medieval.
• Liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari: va tipificar el període posterior a aquella data i en què l’artista projectava les seves inquietuds sobre el futur.

L’un i l’altre, però, es van oposar a la imitatio clàssica, i defensaven la imaginació creadora i l’originalitat; van incorporar, al concepte de bellesa, el del lleig (Hegel) i el grotesc (Hugo). Recordem la novel·la Nostra Senyora de París amb el personatge Quasimodo, o Frankenstein, de Mary Shelley. Van propugnar una forma suggerent de concebre la realitat: hipèrboles i antítesis plenes de violència, adjectivació «patètica» o «malenconiosa», exclamacions, frases acabades en punts suspensius, noves provatures estròfiques, canvis estròfics i mètrics dins una mateixa composició, així com la barreja de prosa i vers. En definitiva, el Romanticisme és un moviment estètic que va condicionar no només l’art, sinó la sensibilitat i l’actitud dels artistes durant aquests anys; una nova manera de concebre el món, que va donar preferència a la passió per damunt de la raó (tan valorada a la Il·lustració).

Característiques i Temàtica del Romanticisme

• Revolta contra la mentalitat conservadora: L’esperit romàntic sorgeix com un enfrontament a les idees de la Il·lustració (la Raó); defensa la llibertat creadora i el món irracional, de les passions humanes.
• Culte al jo: El Romanticisme és un estat anímic: la insatisfacció amb el present defineix l’artista romàntic. Desemboca en dues actituds contraposades: l’entusiasme (quan l’individu es llança a la recerca d’un ideal) i la decepció (quan allò que el defineix és la malenconia). Allò que interessa d’una persona és el seu esperit o estat anímic.
• Lirisme: La manera que tenen d’expressar-se és a través d’un llenguatge apassionat i exaltat, mitjançant invocacions i exclamacions.
• Llibertat de regles: Se supera el sotmetiment de la literatura a les normes clàssiques; per això el teatre ja no està sotmès a les regles de les tres unitats (temps, lloc, acció), es trenquen les fronteres entre gèneres i es fa ús de la polimetria en poesia.
• Finalitat de l’obra: Commoure i no alliçonar. La temàtica s’ha d’entendre d’acord amb el context en què va aparèixer el moviment. Com hem dit, es tractava d’uns temps de conflictes a Europa, fruit també de la recent Revolució Francesa i l’inici de la Revolució Industrial, la qual va crear amb rapidesa uns canvis de valors i de costums en la societat.
• Natura: El paisatge esdevé refugi d’ànimes sensibles. La natura esdevé un mirall de l’ànima: segons l’estat anímic de l’artista, un mateix paisatge pot ser plàcid o inquietant. L’artista tendeix a abocar els seus sentiments als espais que descriu, emprant la personificació. Si ho unim amb el «mal de segle», s’entén com un paisatge romàntic, vist a través de la malenconia, que es nodreix de foscor, runes i esdevé marc idoni per a la reflexió sobre la condició humana, víctima de l’amor, la mort, el pas del temps i la solitud.
• Nacionalisme: La consciència nacional es desvetlla en paral·lel a estudis sobre la història del passat. Es duen a terme la unificació d’Alemanya i d’Itàlia, i a Catalunya apareix la Renaixença (redreçament de la llengua i establiment de les bases del catalanisme polític).
• Mal de segle: La malenconia defineix l’estat anímic dels romàntics. Se senten inadaptats en una societat que consideren falsa i corrupta, se’n senten exclosos i desenvolupen una forta nostàlgia del passat. Això els mena a aspirar a l’absolut, la qual cosa els empeny a les ànsies de morir per aconseguir una tranquil·litat que no poden assolir d’una altra manera.
• Nostàlgia del passat: El desig de fugida els porta a l’admiració per l’Edat Mitjana. Les cultures primitives i exòtiques (Espanya, Amèrica, Orient...) esdevenen uns referents per fer aquest viatge literari. L’artista romàntic és un antiheroi, no pot lluitar contra el seu destí; és en la dissort i en la maledicció de la seva solitud d’on extreu la seva grandesa.
• Sofriment del poble: Consideraven injusta i vergonyosa la misèria en què vivien amplis sectors de la societat. Seguint la teoria del Bon Salvatge de Rousseau, van idealitzar aquesta condició de misèria que abocava persones a condicions socials poc dignes (robatoris, prostitució, etc.). Consideraven que l’home era bo per natura, però era la societat la responsable de la seva corrupció.
• El jo: Font d’inspiració dels romàntics (la seva inspiració és el món interior de l’individu, la seva sensibilitat, les seves passions). Rebutgen les normes clàssiques de creació artística per centrar-se en la realitat interior. En la narrativa s’incorpora la primera persona.

El Romanticisme a Catalunya: Etapes Clau

En terres catalanes, el canvi social i literari va aparèixer cap al tombant dels segles XVIII-XIX, alhora, en llengua castellana i en llengua catalana. El Diario de Barcelona, per exemple, va publicar en castellà textos originals. En destaquem una sèrie d’etapes:

• 1824: Edició de la revista El Europeo per López Soler i B. Carles Aribau. Va suposar la primera eclosió dels ideals romàntics a la península. Recull un ideari conservador, defensor de l’amor a la tradició i el culte a l’Edat Mitjana. Hi trobem una influència de W. Scott.
• 1830: Ramon López-Soler va publicar Los bandos de Castilla i la va fer precedir d’un pròleg que ja és el veritable manifest del Romanticisme i de la novel·la històrica.
• 1833: Retorn dels intel·lectuals que s’havien exiliat a Europa com a conseqüència de la Dècada Absolutista de Ferran VII (1823-1833). Es tracta d’un Romanticisme més liberal, influït per V. Hugo i que defensa certa idea de socialisme en política. Representat per El Vapor i, més tard, per El Propagador de la Libertad.
• 1840-1850: Les idees liberals conviuen amb el Romanticisme de caire més conservador. En destaquem Joaquim Rubió i Ors, un dels defensors de les possibilitats literàries del català. La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, inserida a El Vapor el 1833, va ser el primer poema romàntic en llengua catalana i, alhora, per la identificació que fa de «pàtria» i «llengua», un precursor del poderós moviment de la Renaixença.
• Entre 1844 i 1859, gairebé tots els escriptors van escriure en llengua castellana; els qui ho van fer en llengua catalana van actuar de forma dispersa i descontextualitzada.
• A partir de 1870, el Romanticisme va entrar en crisi i va haver de conviure, cada cop de forma més vacil·lant i defensiva, amb d’altres actituds més noves i incisives. Tanmateix, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, malgrat incorporar algunes de les noves propostes, són les dues figures més importants del moviment.