Schopenhauer i Nietzsche: voluntat, art i superhome

Schopenhauer i la voluntat

Schopenhauer: rebutja la teoria idealista que afirma que tota la realitat consisteix en el desplegament de la raó absoluta. Ell sosté que l'eina intel·lectual més elevada és la intuïció, no pas l'enteniment o la raó. La intuïció és una saviesa directa, una captació profunda del cor de la realitat.

Per a ell, aquesta intuïció li mostra que la realitat més elevada d'ell mateix, la realitat fonamental de qualsevol home, és la voluntat de viure (l'absolut present en tota la realitat: en els éssers humans, en els animals, en els vegetals i fins i tot en el món inorgànic). Tot està al servei d'aquesta voluntat, inclosa la raó humana mateixa. La voluntat és una realitat fora de l'espai i del temps.

La vida consisteix en aquesta lluita constant que es repeteix des de fa mil·lenis; així constata que la voluntat de viure comporta mort, dolor i guerra eterna. Aquesta voluntat no és una realitat individual sinó un principi universal. Schopenhauer rebutja una sortida com el suïcidi i proposa camins d'alliberament del dolor. Un d'aquests camins pot ser l'art, però la via d'alliberament més elevada de totes és l'ascetisme, la renúncia radical de la voluntat de viure, el camí que, segons ell, predicaven els hindús i els budistes.

Apol·lo i Dionís

Apol·lo i Dionís: en la primera formulació de Nietzsche s'afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra dos principis que componen la realitat: l'esperit dionisíac (del déu Dionís), que conté els valors de la vida, i l'esperit apol·lí (del déu Apol·lo), que conté els valors de la raó.

Esperit dionisíac

Representa els valors de la vida (segons la tragèdia grega): és la imatge de la força instintiva i passional, del corrent vital efervescent. L'home dionisíac viu en plena harmonia amb la natura.

Esperit apol·lí

Representa els valors de la raó (en la tragèdia grega). Trobem el seu esperit en l'obra bella, equilibrada i perfecta. L'home apol·lini tendeix a adormir i enmascarar la realitat, ja que en ell predominen la mesura i la raó.

Art tràgic

L'art tràgic és una valent i sublim acceptació de la vida: un sí a la vida malgrat el dolor que aquesta comporta.

Quatre grans temes

La mort de Déu

La famosa expressió «Déu ha mort» significa molt més que l'afirmació d'un ateisme: és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes i de les idees immutables, la mort dels ideals que guiaven la vida humana. Déu representava tot el que és suprasensible, i amb la seva "mort" el món suprasensible perd tota la seva força. Els ideals ja no impulsen les vides de les persones; el sentit del món deixa de buscar-se fora del món.

Aparició del superhome

Quan Nietzsche anuncia que Déu ha mort, vol dir que el marc de valors transcendentals ha desaparegut. Aquest "assassinat" inaugura un temps nou: no hi ha ideals, normes ni valors erigits per damunt nostre. Davant la mort de Déu només s'obren dues posicions: la del darrer home (l'home que viu la fi de la civilització) i la del superhome (l'individu que afirma la vida i crea nous valors).

Nihilisme

El nihilisme és la negació absoluta: l'estat de l'home mancat d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de forces per transcendirse; és l'estat de l'home transformat en vegetal. La civilització occidental esdevé nihilista quan s'ha quedat sense valors, quan descobreix que els valors que tenia són falsos.

Gènesi del superhome

La gènesi del superhome passa per tres formes simbòliques. En el text original s'esmenta la primera d'aquestes formes:

• El camell: animal els geps del qual suporten càrregues feixugues; representa l'home capaç de dur el pes de la llei moral, el pes de la transcendència. Simbolitza l'esperit que s'inclina davant allò sublim de la llei moral. El camell es transformarà en lleó.