Sarcòfag dels Esposos: una obra funerària etrusca

Sarcòfag dels Esposos

Aquesta obra arquitectònica anomenada Sarcòfag dels Esposos va ser feta per un autor desconegut, ja que no es signaven les obres i es va fer a l’any 520 a.C. Pel que fa a aquell moment, la civilització etrusca va desenvolupar-se a la península Itàlica, concretament el territori de l’actual Toscana, entre els segles X i II a.C. Per aquest motiu va haver un desenvolupament d’aquesta cultura a Itàlia. Els etruscos estaven influenciats per la tradició cultural i artística de les civilitzacions del Pròxim Orient i la Mediterrània.

L’art d’aquests va estar molt marcat per les creences religioses, encaminades a obeir la voluntat dels seus déus per tal de no caure en desgràcia. Donaven molta importància a la vida després de la mort, per aquesta raó, es tenia el costum de perpetuar la memòria del difunt i per això la tipologia més utilitzada per aquest poble eren els sarcòfags, entre d’altres.

Aquest sarcòfag fet de terracota policromada pertany a la tipologia de grup exempt, utilitza un estil etrusc i actualment, es troba al Museo Nazionale di Villa Giulia (Roma). És de temàtica funerària, ja que aquest tipus d’obres tenien la funció de guardar les cendres de la persona morta, que eren dipositades a la part posterior un cop acabat el ritual d’incineració, per tant, aquesta obra arquitectònica podem dir que és una urna funerària.

El poble etrusc tenia un gran respecte pels seus déus i una gran por a la mort. Per tal de contrarestar aquest temor, creien que el difunt no havia mort del tot, sinó que continuava viu dins del sepulcre. Per aquesta raó, les tombes etrusques solien reproduir les cases de les persones mortes, es decoraven les cambres mortuòries amb pintures al fresc que representaven escenes de cansa, banquets, genets, acròbates i animals i s’hi dipositaven manufactures i objectes quotidians destinats a acompanyar el difunt a l’altra vida.

També era deure de l’artista reproduir de la manera més fidel possible els trets corporals i facials de la persona morta, que era representada en una escena habitual i plàcida. Els sarcòfags només es podien fer per les famílies més adinerades (l’aristocràcia). Pel que fa a aquest sarcòfag es creu que és el d’un matrimoni. Els esposos hi són representats celebrant un banquet. L’esposa ocupa el primer terme, perquè la dona etrusca no estava marginada de la vida social, a diferència del que passava a les dones gregues i romanes, que es mantenien subordinades a l’home.

En la civilització etrusca, la dona participava activament en la vida pública i assistia a les festes, els banquets, els balls i els jocs gimnàstics. El sarcòfag dels esposos podem observar una tapa que té forma de kliné (llit); al damunt, sobre el jaç esculpit, hi ha les figures reclinades d’un home i d’una dona en actitud plàcida i amable. Es mostra a aquesta parella en el triclinium que era el lloc on menjaven estirats. Ell, darrere de la dona, es presenta fort i protector; duu el tors nu, va descalç i porta el cabell tirat enrere cenyit a la manera més característica del poble jònic. La dona, en primer terme, va vestida amb una llarga túnica grega (quitó), porta unes sabates acabades en punxa i es cobreix el cap amb una gorra frígia de la qual escapen unes llargues trenes.

Tot i que les mirades dels personatges no s’encreuen, la relació afectuosa entre ells es transmet a partir dels gestos de les mans. L’home recolza el braç dret sobre l’espatlla de la dona, mentre la mà esquerre queda estesa en actitud afable al seu davant, com esperant la mà de la dona. El treball de les dues figures és molt acurat a la part superior del cos, així com també els peus i les sabates; en les cames, en canvi, la simplicitat tècnica és molt notable.

Per últim, podem veure que la posició del cos és bastant irreal per la manera en com estan estirats, però això és així, ja que els etruscos no volien transmetre cap realisme sinó que volien ressaltar molt el que és el bust. Els rostres presenten un clar perfil geometritzant i hieràtic en la qual destaquen la forma ametllada dels ulls, la barbeta punxeguda i el somriure estereotipat. El rostre és molt semblant al koúroi grec i a kóre.

Les petites restes de policromia que encara conserven les figures, els coixins i els vestits d’aquest grup escultòric, fan pensar que el conjunt estigué pintat amb uns colors força vius. Els Sarcòfag dels esposos recull alguns dels aspectes estilístics que es poden relacionar amb el koúroi i les korai de l’escultura arcaica grega com són, per exemple: el tors nu del home, la dona anar vestida, els ulls ametllats, els pentinats geomètrics, el somriure forçat que mostren les dues figures i la seva posició hieràtica.

Podem veure que van prendre com a model el Koúros d’Anavysos. Igualment, les urnes funeràries estan inspirades en models jònics de l’Àsia Menor o d’Egina. Tot i això, cal advertir la voluntat de l’art etrusc per presentar cada rostre amb una evident voluntat individualitzadora, malgrat la utilització de certs estereotips facials. Aquesta voluntat realista absent en l’escultura grega del període arcaic i fins i tot del període clàssic, esdevé l’inici del gènere del retrat en l’escultura, i va tenir posteriorment una forta influència en l’escultura de la Roma clàssica, tan pel que fa als relleus històrics, com, sobretot, en els bustos de l’emperador.

Per últim, posteriorment va influenciar a altres sarcòfags com és el cas del de Tanunia Seianti Terracota fet entre el 150 i 140 a.C. Es troba al British Museum.