Santa Sofia de Constantinopla i Santa Comba de Bande: art bizantí i prerromànic

Francés3,5 KB

Santa Sofia de Constantinopla: art bizantí de l'època de Justinià

Santa Sofia és un exemple de l'art bizantí de la segona meitat del segle VI (vers 532-537). La cúpula actual es va acabar l'any 568, a mitjans del segle VI, a Bizanci, l'actual Istanbul. Els arquitectes originals van ser Antemi de Tral·les i Isidor de Milet, i la cúpula actual és obra d'Isidor el Jove, nebot d'Isidor de Milet.

Context històric

Durant el segle IV, els emperadors romans d'Occident es van veure obligats a dividir l'imperi i crear l'Imperi romà d'Orient i l'Imperi romà d'Occident. Constantinoble va ser fundada l'any 324 sobre l'emplaçament de l'antiga Bizància, sota el mandat de l'emperador Teodosi. Aquesta ciutat, on confluïren els valors artístics de la cultura grega i l'oriental, es va convertir en la capital de l'Imperi romà d'Orient.

Al llarg del segle V, Constantinoble es va convertir en l'única hereva de la dignitat imperial romana i en capital cultural i model a seguir per a la producció artística. Al segle VI, sota el regnat de Justinià, Bizanci va assolir el seu màxim esplendor, convertint-se en una metròpolis amb un gran pes polític, econòmic, militar, religiós i cultural. Aquesta obra pertany al Segle d'Or de la cultura i l'art bizantins, que coincideix amb el regnat de Justinià (527-565).

Justificació artística

L'arquitectura bizantina va adaptar fins a inicis del segle VI el model paleocristià de planta basilical. Tanmateix, ja en l'època de Justinià, l'arquitectura es va anar diferenciant cada vegada més de l'època anterior, experimentant amb noves tècniques i elements constructius. Aquesta influència es fa evident en l'ús de grans cúpules que superen el tradicional estatisme, creant dues semicúpules, quatre grans arcs i quatre pendentius, tot recobert de mosaics.

És un edifici en el qual s'utilitzen elements derivats de la tradició arquitectònica romana, però posats al servei d'una concepció espacial menys pesada i més lluminosa.

Santa Comba de Bande: art prerromànic visigòtic

Santa Comba de Bande és un edifici d'art prerromànic visigòtic, reformat en els segles IX-X, situat a Ourense. El seu autor és desconegut, però es tracta d'un arquitecte influenciat pel passat romà i que coneixia també l'art bizantí.

Context històric

L'Imperi romà d'Occident va desaparèixer l'any 476, amb el darrer emperador romà, Ròmul Augústul. Després, amb les invasions dels pobles germànics, es van crear nous estats a l'Europa occidental. Al segle V, a la península Ibèrica, es van instal·lar els visigots, que després de vèncer els suevs l'any 585, van implantar el catolicisme en el III Concili de Toledo (589). La invasió musulmana de l'any 711 va acabar amb el regne visigot, i posteriorment es va iniciar la Reconquesta de la península Ibèrica.

Justificació arquitectònica

Aquesta església té planta de creu grega, allargada en la capçalera i als peus. A l'est es troba la capella major i a l'oest, el pòrtic. Entre els braços de la creu es disposaven quatre cambres, i a banda i banda del pòrtic, dues, cosa que donava lloc a una planta rectangular on sobresortia la capçalera. D'aquestes cambres només es conserva la situada al nord-est.

Destaca en alçada, coberta amb una volta d'aresta. Els seus murs estan constituïts amb grans blocs de pedra de formes regulars, ben treballats (perpiayns), tot i que disposats en forma d'aparell irregular, ja que eren pedres reutilitzades.

Descargar

PDF Word HTML