La Sang: Composició, Funcions i Tipus de Cèl·lules

Què és la sang i la seva funció?

La sang és un líquid que transporta oxigen, nutrients i substàncies de rebuig pel cos a través dels vasos sanguinis gràcies al cor. També transporta hormones i enzims, regula la temperatura corporal i el pH, i participa en la coagulació i la defensa de l'organisme.

Composició de la sang

La sang no és només un líquid, sinó que està formada per una part líquida anomenada plasma i per cèl·lules sanguínies en suspensió.

Plasma sanguini: La part líquida

El plasma representa el 55% del volum sanguini i està format per un 90% d’aigua i un 10% de soluts, entre els quals es troben proteïnes plasmàtiques, nutrients (glucosa, aminoàcids), residus metabòlics (urea, CO₂), hormones i altres substàncies reguladores.

Les proteïnes plasmàtiques més importants són:

• Albúmines (55%): Mantenen la pressió osmòtica de la sang.
• Globulines (38%): Inclouen els anticossos (gammaglobulines), fonamentals per a la defensa immunitària.
• Fibrinogen (7%): Participa en la coagulació sanguínia.

Aquestes proteïnes es produeixen principalment al fetge, excepte les gammaglobulines, que són sintetitzades per les cèl·lules plasmàtiques.

Cèl·lules sanguínies: Elements cel·lulars

El 45% restant de la sang està format per cèl·lules sanguínies, també conegudes com a elements cel·lulars:

• Glòbuls vermells (hematies o eritròcits): Transporten oxigen i diòxid de carboni gràcies a l’hemoglobina.
• Glòbuls blancs (leucòcits): Defensen el cos contra infeccions i formen menys de l’1% del volum sanguini.
• Plaquetes (trombòcits): Participen en la coagulació de la sang i també representen menys de l’1% del volum sanguini.

Volum sanguini i Hematòcrit

El volum total de sang en una persona depèn de l’edat, el sexe i la quantitat de greix corporal. En un home adult d’uns 70 kg, el volum aproximat és de 5 litres.

Com menys greix corporal tingui una persona, més sang tindrà per kg de pes.

L’hematòcrit és el percentatge de glòbuls vermells en la sang total. En els homes sol ser del 45%, mentre que en les dones és del 42%. Quan aquest percentatge és massa baix, es produeix anèmia, i quan és massa alt (com en persones que viuen en llocs d’alta altitud), es parla de policitèmia fisiològica.

Els components de la sang es poden separar per centrifugació, permetent així analitzar el plasma i els elements cel·lulars per separat.

Formació de cèl·lules sanguínies (Hematopoesi)

Eritropoesi: Formació de glòbuls vermells

Els eritròcits es formen a la medul·la òssia roja dels ossos plans, com l’estèrnum, la pelvis i les costelles. El procés comença amb els hemocitoblasts, unes cèl·lules mare que es diferencien en eritròcits madurs en un període d’uns quatre dies.

La producció de glòbuls vermells està regulada per l’eritropoietina (EPO), una hormona que s’activa quan disminueix la concentració d’oxigen a la sang, estimulant així la medul·la òssia per generar més hematies. Aquest procés és fonamental per mantenir l’equilibri i garantir un transport eficient d’oxigen als teixits.

Cada minut es formen i es destrueixen 100 milions d’eritròcits, i la seva vida mitjana és d’uns 115-120 dies. Quan envelleixen o es danyen, són fagocitats pels macròfags, que s’encarreguen de degradar-los. El ferro de l’hemoglobina es reutilitza per formar nous glòbuls vermells, mentre que la bilirrubina resultant del procés es transporta al fetge per ser eliminada a través de la bilis.

Per garantir la correcta formació dels eritròcits, el cos necessita un aport adequat de vitamina B12, ferro, aminoàcids, coure i cobalt, nutrients essencials que actuen com a matèria primera i catalitzadors en el procés de producció d’hematies.

Glòbuls vermells: Característiques

Té una forma de disc bicòncau i no té nucli. El seu citoplasma conté hemoglobina, responsable del color vermell. Realitza la seva funció de transportar l’oxigen i diòxid de carboni. El glòbul vermell madur normal té un diàmetre d’unes 7 µm.

Abans de la maduració, el nucli és extret i la cèl·lula s'enfonsa per les dues cares, resultant en la forma de disc bicòncau. Característiques: no presenta ribosomes, mitocondris ni altres orgànuls; en realitat, el principal component és l’hemoglobina, que conforma més d'una tercera part del seu volum cel·lular. Això permet que les vores de la cèl·lula es puguin moure de dins cap en fora, suportant deformitats i canvis de forma sense lesionar-se quan passa per capil·lars molt fins. Aquesta capacitat és necessària per a quan travessen el sistema capil·lar, i influeix sobre la velocitat de la sang en la microcirculació. Presenten un paper important en el transport d’oxigen i de diòxid de carboni gràcies a l’hemoglobina.

Tancats dins de cada glòbul hi ha uns 200-300 milions de molècules d’hemoglobina, que constitueixen aproximadament el 95% del seu pes sec. Cada molècula d’hemoglobina està formada per quatre cadenes, cadascuna anomenada globina, que estan unides a un pigment vermell anomenat grup hemo. Cada grup hemo conté un àtom de ferro (Fe). Per tant, una molècula d’hemoglobina conté quatre àtoms de ferro. Això permet que, al mateix temps, la molècula d’hemoglobina s’uneixi a quatre molècules d’oxigen per formar l’oxihemoglobina (reacció reversible) i transportar l’oxigen. L’hemoglobina també pot unir-se al diòxid de carboni formant la carbaminohemoglobina, també reversible.

La sang de l’home sol contenir més hemoglobina que la de la dona: 14-16 g/100 ml enfront de 12-14 g/100 ml. Si un adult té menys de 10 g/100 ml, se li diagnostica anèmia. L’anèmia es classifica segons la mida i el contingut d’hemoglobina dels glòbuls vermells.

Trombopoesi: Formació de plaquetes

Les plaquetes presenten una important funció en l’hemostàsia i coagulació sanguínia. Tot i estar relacionades, ambdues funcions són processos diferents. L’hemostàsia es refereix a l’aturada del flux sanguini i pot ser el resultat final de diferents mecanismes de defensa del cos. Uns segons després de la lesió d’un capil·lar, les plaquetes s’adhereixen al recobriment lesionat del vas i entre si, formant un tap plaquetari que facilita l’aturada de l'hemorràgia. Certes prostaglandines i els tromboxans tenen un paper en l’hemostàsia i en la formació de coàguls. Quan s’alliberen, aquestes substàncies actuen sobre el flux sanguini local (mitjançant vasoconstricció) i sobre l’agregació plaquetària en el punt de lesió. Si la lesió és gran, es posa en marxa el mecanisme de coagulació per facilitar l’hemostàsia.

Formació de plaquetes

Les plaquetes es formen a la medul·la òssia vermella, pulmons i, en menor mesura, a la melsa, per fragmentació de cèl·lules molt grans (40 a 100 micres), anomenades megacariòcits. Aquestes cèl·lules es caracteritzen pels seus nuclis grans i multilobulats.

La vida de les plaquetes és curta, uns 9 dies de mitjana.

Leucopoesi: Formació de glòbuls blancs

La cèl·lula mare hematopoètica (hemocitoblast) no només és precursora dels eritròcits, sinó també dels leucòcits i de les plaquetes de la sang.

Granulòcits i monòcits s'originen a la medul·la òssia vermella (teixit mieloide), així com alguns limfòcits. La majoria dels limfòcits es formen en teixits limfàtics (ganglis, melsa, tim, etc.).

Tot i que es troben limfòcits a la medul·la òssia, la majoria es formen en teixits limfàtics i hi arriben a través de la circulació.

Teixit mieloide i teixit limfàtic constitueixen els teixits hematopoètics, responsables de l’hematopoesi (formació de cèl·lules sanguínies).

Glòbuls blancs: Tipus i funcions

Neutròfils

Aquests grànuls són petits i nombrosos i els seus nuclis tenen de dos a cinc lòbuls. Els neutròfils representen aproximadament el 65% del total de leucòcits en una mostra de sang normal. Són molt mòbils i fagòcits molt actius, que poden migrar fora dels vasos sanguinis cap als teixits (diapèdesi).

Els grànuls citoplasmàtics contenen lisosomes amb potents enzims digestius capaços de destruir bacteris. Les infeccions bacterianes que desencadenen una resposta inflamatòria causen l’alliberament de substàncies químiques per les cèl·lules danyades, que atrauen neutròfils i altres leucòcits fagocítics al lloc de la infecció. La quimiotaxi positiva ajuda a concentrar cèl·lules fagocítiques en els focus d’infecció.

Eosinòfils

El seu nucli sol presentar dos lòbuls. Representen el 2-5% dels leucòcits circulants. Són nombrosos en teixits com el recobriment dels aparells respiratori i digestiu. Tot i ser fagòcits dèbils, poden ingerir complexos antigen-anticòs i substàncies inflamatòries. Les seves funcions principals són la defensa contra paràsits (cucs) i la modulació de reaccions al·lèrgiques.

Basòfils

Són grans però poc nombrosos, i els seus grànuls citoplasmàtics es tenyeixen intensament amb els colorants bàsics. Són els leucòcits menys nombrosos, representant només el 0,5-1% del total de leucòcits. Són mòbils i poden realitzar diapèdesi. El seu nucli sol tenir forma de S. Els grànuls citoplasmàtics contenen histamina (mediador inflamatori) i heparina (anticoagulant).

Limfòcits

Són els leucòcits més petits, amb un diàmetre d’entre 6 i 8 µm. Presenten nuclis grans i esfèrics, envoltats per una petita quantitat de citoplasma, que es tenyeix de blau clar. Són els leucòcits més nombrosos, representant aproximadament el 25% del total de leucòcits. Hi ha dos tipus principals:

• Limfòcits T: ataquen directament cèl·lules infectades o cancerígenes.
• Limfòcits B: produeixen anticossos contra antígens específics.

Tenen un paper fonamental en la immunitat adaptativa.

Monòcits

Són els leucòcits més grans. Els seus nuclis tenen forma de ronyó o mongeta i estan envoltats per una gran quantitat de citoplasma blau-gris característic.

Són mòbils i molt fagocítics, capaços de fagocitar bacteris grans i cèl·lules infectades per virus.

Trastorns sanguinis comuns

Leucopènia i Leucèmia

Parlem de leucopènia quan hi ha un nombre excessivament baix de leucòcits (menys de 5000/mm³). La sida, per exemple, produeix una elevada leucopènia.

El terme leucèmia s’aplica a un grup d’afeccions malignes, caracteritzat per la transformació de les cèl·lules mare, que substitueixen les cèl·lules normals i provoquen leucocitosi (nombre excessiu de leucòcits) i anèmia. Les cèl·lules leucèmiques abandonen la medul·la òssia i s’infiltren en el fetge, la melsa, el SNC i altres parts del cos.

Taula resum de Leucòcits