San Carlo alle Quattro Fontane: Anàlisi i Context Barroc

Anàlisi de la San Carlo alle Quattro Fontane (Borromini)

A) Context Històric i Relació amb l'Època

Durant el segle XVI, dos fets principals van marcar el camí cap al segle XVII: la divisió de la fe catòlica a causa de la Reforma luterana, que va ser contrarestada per la Contrareforma, liderada per Ignasi de Loyola; i l'intent dels grans estats moderns d'aconseguir l'hegemonia.

Al segle XVII, el poder papal i el poder reial van ser les dues grans forces dominants. L'Església, davant la pèrdua de territoris protestants, va buscar reafirmar la seva autoritat sobre els pobles catòlics, utilitzant l'art com a eina de persuasió. Aquest art es caracteritzava per una iconografia senzilla, però amb una gran teatralitat i luxe, destinada a impressionar i convèncer. L'Església catòlica va ser el principal client d'aquest art, a diferència de l'Església protestant, que rebutjava les imatges.

Pel que fa al poder reial, els reis absolutistes exigien obediència cega dels seus súbdits, i l'art era utilitzat per enlluernar i mantenir el control. L'absolutisme va establir les corts i l'administració a les ciutats, transformant-les significativament.

Borromini va ser el gran rival de Bernini. Tots dos van coincidir en diverses obres a Sant Pere del Vaticà, on van conèixer l'obra de Maderno. Bernini va començar a treballar per a ordres religioses importants, mentre que Borromini va treballar per a ordres que predicaven l'austeritat.

Els seus caràcters eren molt diferents: Bernini era segur de si mateix, mentre que Borromini era una persona turmentada, angoixada i insatisfeta, que finalment es va suïcidar.

B) Estil Artístic i Elements Clau

San Carlo alle Quattro Fontane, obra barroca, va ser construïda en dues etapes: l'església i el claustre entre 1638 i 1641, i la façana entre 1665 i 1667. Els edificis religiosos de Borromini destaquen per la tensió formal i l'originalitat. Es pot observar la influència de Maderno en l'església de Santa Agnès, on la seva arquitectura busca la màxima concentració espacial, evita les masses, aguditza els perfils i utilitza els efectes de la perspectiva per reduir l'espai. Aquesta tendència s'accentua en esglésies com Sant Ivo o la que ens ocupa. La producció de Borromini està marcada per una forta angoixa, ja que creia que les seves obres no estaven a l'alçada del que volia expressar.

L'estil de Borromini, molt diferent al de Bernini, es basa en el joc de la corba, la contracorba, l'el·lipsi i els espais còncaus i convexos portats a la màxima expressió per reflectir el moviment. Els interiors i les façanes semblen lluitar per alliberar-se de les normes. San Carlo alle Quattro Fontane és, alhora, la seva primera (església i claustre) i la seva darrera obra (façana). S'hi fusionen diverses tradicions de manera coherent, suggerent i revolucionària. L'ondulació espacial recorda a la Piazza d'Oro de la Vila Adriana; la planta és una síntesi entre una de creu grega i de cos central, i una de planta longitudinal jesuítica; Serlio va influenciar-lo en la cúpula oval i la seva forma d'il·luminar l'obra; l'ordre gegantí de la façana recorda Miquel Àngel i el seu projecte del Palau del Capitoli.

En resum, l'estil de Borromini utilitza els elements clàssics d'una manera molt lliure, persegueix la màxima concentració, remarca els perfils, juga amb les convexitats i concavitats i utilitza la perspectiva per reduir l'espai. Es creu que va rebre influència de l'emperador Adrià (s. II d. C.), ja que Borromini ha estat vist com un continuador de l'arquitectura romana, basada en el maó vist. Tenia preferència per materials dúctils i mal·leables, com el maó estucat, que li permet crear jocs més plàstics que la pedra i el marbre, i és més barat.

En l'obra, els eixos longitudinal i transversal són exempts, fent que les enormes columnes que envolten l'església tinguin una funció de càrrega. La construcció fou plantejada perquè tot participés en un únic impuls amb tendència ascensional; l'alçat de la planta dóna lloc a un entaulament en forma de cornisa corba i al seu damunt trobem un cos format per arcs de mig punt i petxines que sostenen la cúpula el·lipsoïdal. El sistema de construcció és arquitravat i voltat. La façana es divideix en dos nivells independents però relacionats. Als dos pisos trobem un ordre de columnes gegants que conviu amb un de columnes menors, completat amb una mena d'entaulament horitzontal i amb obertures en forma de nínxol. Al primer nivell hi ha la porta d'accés amb una estàtua de Sant Carles Borromeu, coronada per les ales d'uns querubins, en una fornícula. L'estàtua es correspon amb el medalló sostingut per àngels. La cornisa es repeteix en la planta superior, on culmina amb la imitació d'un frontó. L'alçada i la proximitat de les columnes creen una sensació de moviment ascendent, que és potenciat per tots els elements arquitectònics de la façana i l'estructura d'aquesta, concebuda a partir d'entrades i sortides còncaus i convexos. L'exuberant fantasia la trobem en els capitells corintis amb volutes torçades cap enfora.

A l'interior, la planta en forma d'oval és coronada per un espai on tots els elements es compenetren i donen dramatisme al conjunt. Setze columnes suporten l'entaulament amb forma de cornisa i "modelen" el mur, conferint-li un ritme propi i jugant alhora amb l'efecte de crear un espai més restringit del que és realment. La cúpula, oval, està formada per cassetons geomètrics i coronada per una llanterna. Els cassetons disminueixen seguint la perspectiva per donar sensació de més alçada. Sobre un fons daurat, hi és representat l'Esperit Sant. Les finestres situades sobre la biga mestra, semiocultes per la decoració i que contribueixen a crear l'efecte que la cúpula és suspesa sobre l'espai de l'església són, juntament amb la llanterna, l'únic focus de llum natural.

C) Significat i Funció de l'Obra

San Carlo fou el primer projecte exclusiu de Borromini. L'encàrrec consistia en un conjunt format per convent, església i claustre. Borromini, enfront de Bernini, mostrava una tècnica angoixada, turmentada i insatisfeta. A cada obra augmentava l'elegància, la intensitat del ritme i la tensió interna. Per això, la seva darrera obra es veu com la culminació del seu estil. Fou contemporània de la columnata de Bernini, considerada l'obra més global i unitària del barroc, i ha passat a la història com la més fragmentària, discontínua i monumental. Representa la fusió d'arquitectura i escultura; l'ull no pot descansar perquè no queda paret lliure. Representa perfectament la crisi de la confiança renaixentista i l'aposta pel sentiment que propugnà la Contrareforma.

Quant a la funció, l'obra pertany a l'ordre dels Trinitaris i la decoració pictòrica i escultòrica està dedicada a Sant Carles Borromeu, el seu fundador. Borromini fou el preferit de les ordres religioses en encarregar els seus edificis de culte.