Salvador Espriu: Biografia i Obra Literària

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu va néixer a Farners i va morir a Barcelona. Va viure la infantesa i la joventut entre Barcelona i Arenys de Mar, poble d’on provenia la seva família.

Home d’una gran cultura extraordinària, coneixedor de la Bíblia, de la cultura egípcia i de les cultures clàssiques, d’on va extreure un material literari, sobretot vinculat amb les diferents mitologies, que incorporà a la seva obra.

Espriu es declarà “mort cívicament” l’any de l’esclat de la Guerra Civil. Es va convertir en un símbol per la seva actitud ètica de denúncia de la dictadura franquista. Amb la mort de Rosselló Pòrcel va patir molt.

OBRA

Els aspectes principals que fan la seva poesia única i original són:

• Referències culturals i literàries (mitologia grega i antic Egipte, la Bíblia, literatura Barroca)
• Presència de mites de creació pròpia:
  • Sinera (Arenys), associat al món de la seva infantesa i per extensió, a la pàtria del poeta
  • Sepharad (que s'identifica amb Espanya)
• Mites històrics (Israel) Mites extrets de diverses mitologies (gregues i egípcies)
• Estil simbòlic i al·legòric:
  • Símbols construïts a partir d'imatges a la natura i del món de la infantesa de l'autor (pluja, vent, vol d'ocells)
  • Símbols provinents de conceptes creats pel poeta: el caminant i el mur, laberint i el temple,...

La mort

Espriu va viure obsessionat pel tema de la mort. La dolorosa experiència de la pèrdua successiva d’éssers estimats, la consciència que la vida és camí fatídic cap a la mort.

A les seves primeres narracions el tema ja hi apareix: els intents humans de no afrontar-se serenament aquesta realitat última que és la mort converteixen les persones en éssers grotescos.

Posteriorment, Espriu abandona la sàtira i ens mostra el tema de la mort de manera elegíaca. La consciència d’aquesta dolorosa realitat, la mort, és el camí més lúcid per assolir l’autèntica dignitat humana. Cementiri de Sinera, El caminant i el mur.

El compromís

El tema del compromís d’Espriu amb el seu poble, amb la pàtria destruïda, amb un somni de vida fet miques, apareix en tota la seva poesia. Però el llibre més paradigmàtic en aquest sentit, i també el més desconegut de l’autor, és La pell de brau.

Una pell de brau estesa és la forma que té la Península Ibèrica als mapes. Aquesta península, a La pell de brau, d’Espriu, rep el nom de Sepharad, que és com l’anomenaven els jueus que en varen ser expulsats el segle XV, els sefardites. Es converteix en símbol d’un paradís perdut i es projecta també cap al futur com a terra promesa de pau i llibertat.

Converteix aquest conjunt de poemes en un clam per la concòrdia, pel perdó, per la necessària igualtat entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil.

La divinitat

La idea de la divinitat de Salvador Espriu respon a la que un llibre de la Bíblia, el Llibre de Job, dóna del seu Déu: un déu que vigila però que no es deixa veure i que només se n’intueix la presència quan converteix l’home en víctima de la tragèdia.