Salvador Dalí: Significat i Context de La Persistència de la Memòria

La Persistència de la Memòria

Fitxa Tècnica de l'Obra

• Autor: Salvador Dalí
• Cronologia: 1931
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 24 x 33 cm
• Estil: Surrealista
• Tema: Oníric, el pas del temps, la memòria
• Localització: MoMA (Nova York)

Context Històric, Cultural i Artístic

El començament del segle XX va quedar marcat per la crisi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que va comportar grans canvis polítics, econòmics i socials. Amb aquesta guerra van caure els grans imperis europeus de Rússia, Alemanya i Austrohongarès. Es va produir l’arribada d’idees marxistes al poder (Revolució Russa 1917), i els Estats Units van esdevenir una gran potència politicomilitar.

Després de la guerra, els Estats Units van viure una etapa d’optimisme polític i econòmic, els "feliços anys 20", que acabà en el crac de la Borsa de Nova York l’any 1929. Aquesta crisi va comportar problemes amb conseqüències com la Gran Depressió nord-americana o el sorgiment del nazisme a Europa. El nazisme va rearmar Alemanya i va provocar grans horrors, entre els quals destaquen l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Acabat el conflicte, el món es dividí en dos blocs: l’occidental, dominat pels Estats Units, i el soviètic, dominat per l’URSS. Aquesta nova situació va comportar la creació de dues grans estructures militars vinculades a cada grup d’aliances: en l’òrbita occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), el 1949, i, en l’òrbita soviètica, el Pacte de Varsòvia, el 1955.

Les Primeres Avantguardes Artístiques

Els grans centres artístics de la primera meitat del segle XX van estar relacionats directament amb l’aparició dels diversos "ismes" o tendències que van configurar les anomenades Primeres Avantguardes artístiques. França, i més concretament París –ciutat emblemàtica de l’art modern–, Alemanya, Àustria, Suïssa i Holanda i, més endavant, la gran metròpoli de Nova York es van convertir en els principals centres de creació artística.

Les Primeres Avantguardes van començar el 1905, data en la qual van aparèixer els dos primers moviments artístics, el Fauvisme i l’Expressionisme. Aquests nous llenguatges desafiaven les lleis de representació tradicionals. Després d’aquests, van sorgir altres llenguatges com el Cubisme (1907), el Futurisme (1909), l’Abstracció (1910), el Dadaisme (1916) i el Surrealisme (1924), que, coincidint en el temps, van continuar la ruptura dels sistemes de representació consolidats per la tradició fins aquell moment.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), que va comportar la disgregació de molts artistes europeus que van fugir cap a terres nord-americanes, marca el final de tot aquest procés de canvi i d’experimentació.

Estil de l'Obra: El Surrealisme i Salvador Dalí

El Moviment Surrealista

El terme Surrealisme designa l’art que, cap a la dècada de 1920, va beure de la iconoclàstia dadà, va recollir de la pintura metafísica les imatges inquietants produïdes durant el son, i hi va afegir l’automatisme, és a dir, el procés pel qual l’expressió lliure, ràpida i fluida, sense el control de la raó, esdevé el mètode d’execució d’obres.

L’aparició del Surrealisme es vincula al Primer Manifest Surrealista (1924), signat per l’escriptor André Breton, cap ideològic del grup i coneixedor directe de les teories de Freud relacionades amb la interpretació dels somnis, així com també de les tècniques de psicoanàlisi basades en l’associació lliure d’idees. Dins del Surrealisme s’hi distingeixen dos corrents:

• Corrent automatista: Reprodueix un univers de símbols, de vegades abstractes, sorgits de l’inconscient i de l’atzar i representats de manera ràpida i fluida. André Masson i Joan Miró, creador d’un cosmos simbòlic personal de gran originalitat i ric cromatisme, en van ser els representants principals.
• Corrent oníric: Atenent a les normes de la representació figurativa, recrea associacions estranyes i inquietants pròpies dels somnis. En aquest corrent s’inscriu l’obra de Salvador Dalí i René Magritte.

Altres components importants del grup surrealista foren el pintor Max Ernst, i els escultors Alberto Giacometti, Jean Arp i Henry Moore. Mereix un esment especial l’obra de Frida Kahlo, síntesi de Surrealisme i Realisme social.

Salvador Dalí: Vida i Mètode Paranoicocrític

André Breton va expulsar Dalí del grup surrealista l’any 1936 per raons ideològiques. Entre els anys 1940 i 1958 va residir a Nova York, on va tenir contactes amb el cineasta Walt Disney. A més, a la ciutat nord-americana, Dalí va realitzar un gran nombre de quadres de temàtica religiosa, malgrat que la popularitat i la fama les va aconseguir amb les seves actituds extravagants. La major part de la seva obra es pot veure en el Museu Gala-Dalí de Figueres, creat l’any 1974.

Salvador Dalí va ser un dels artistes més actius del moviment surrealista, al qual es va incorporar l’any 1929. Fascinat pel subconscient i pels mecanismes de la bogeria, el pintor català va aportar al moviment surrealista el que ell mateix va anomenar mètode paranoicocrític, que consisteix a associar imatges arbitràries amb la voluntat de plasmar el món irreal: el somni.

Amb aquest mètode, Dalí va fer obres tan conegudes com La Persistència de la Memòria, El Gran Masturbador o Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana, un segon abans de despertar-se, obres que van ser definides pel propi artista com "fotografies oníriques pintades a mà", és a dir, composicions desconcertants des del punt de vista racional, executades amb una excel·lent tècnica dibuixística. Una altra característica de la seva pintura va ser l’ús recurrent d’algunes imatges que han esdevingut imprescindibles a l’hora de caracteritzar l’univers iconogràfic dalinià. Entre d’altres, destaquen els rellotges tous, la figura humana a manera de calaixera amb els calaixos oberts, i animals com les formigues, els elefants amb llargues potes i les llagostes.

L’any 1940 Dalí es va traslladar als Estats Units, on hi va romandre fins al 1955, any en què va tornar a Catalunya. Durant aquests anys, a més de pintar nombrosos quadres religiosos, Dalí es va dedicar a autopromocionar-se i alimentar una imatge de personatge extravagant i original que l’acompanyà tota la vida.

Anàlisi Formal de La Persistència de la Memòria

Dalí pinta un paisatge atemporal i solitari amb una platja i uns penya-segats de fons. A l’esquerra de la composició, i en primer pla, apareix un tros de pedra rectangular sobre el qual es disposen dos rellotges: un de metàl·lic, sobre el qual hi ha un munt de formigues; i un altre que, doblegant-se al marge de la roca, presenta una inusual consistència tova.

Sobre la mateixa roca hi ha també una soca d’olivera completament seca, d’una branca de la qual penja un rellotge tou. Darrere seu, una plataforma, potser de fusta, pintada de color blau es connecta amb el fons marí. Finalment, al centre de la composició, un tercer rellotge tou s’emmotlla a un estrany rostre humà que sembla estar dormint.

El sentit irreal de la tela és reproduït pel pintor amb un dibuix molt meticulós de precisió sorprenent, gairebé fotogràfica, visible tant en la composició general dels elements com en els detalls, en els quals és evident la predilecció per la línia. La llum és projectada a través d’un focus no visible, situat fora de la tela, a la part superior dreta.

Els colors, aplicats per mitjà d’una pinzellada plana i precisa, tenen una gran brillantor. Cromàticament, hi predominen les tonalitats ocres i blaves.

Interpretació i Significat de l'Obra

La Persistència de la Memòria evoca l’etern problema del pas del temps utilitzant una escena completament irracional, procedent del món inconscient dels somnis. En aquest sentit, cal fixar-se en el rostre del centre de la pintura, una aproximació al perfil del mateix Dalí dormint, iconografia que ja havia utilitzat l’artista en altres quadres de la mateixa època, com El Gran Masturbador. Igualment, també apareixen altres elements iconogràfics recurrents en l’obra daliniana, com ara les formigues i les mosques, animals que alguns crítics han associat a la descomposició, estat que té una clara relació amb el pas inexorable del temps.

No obstant això, els rellotges són els veritables protagonistes de l’obra, i els que millor representen l’angoixa de controlar el temps. En relació amb aquest concepte hi ha la memòria, és a dir, la capacitat que permet a l’home fer que allò passat encara visqui: els records. Això pot ser el que representen els rellotges tous, mentre que el rellotge "dur" significaria el present, aquell temps encara no integrat en la memòria.

Les roques i la platja emmarquen l’escena i recorden el típic paisatge mediterrani de Cadaqués i Portlligat, on residia l’artista en aquells anys.