Sainet, Renaixença i Barroc Valencià

El sainet valencià

El gènere més important del teatre popular valencià és el sainet: una peça teatral breu, còmica, satírica i costumista sobre personatges arquetípics de la societat valenciana. Està escrita en un llenguatge col·loquial, amb freqüents vulgarismes i castellanismes que provoquen l'humor fàcil. Els sainets estaven escrits en un valencià col·loquial, el «valencià d'espardenya» o «que ara es parla». Aquest model de llengua s'oposava al valencià més culte i formal que usaven els «poetes de guant».

És un gènere teatral que té els seus màxims exponents en els autors valencians Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante.

Josep Bernat i Baldoví

Les seues obres més conegudes són:

• El Virgo de Visanteta: obra d'un erotisme còmic, plena de jocs de paraules.
• L'agüelo pollastre

Eduard Escalante (València, 1834-1895)

És l'autor més important del sainet valencià.

Estil i Obres d'Escalante

Recrea les situacions quotidianes i els personatges humils dels barris de València. Entre els seus trets estilístics, hi ha el costum de fer parlar els personatges populars en el valencià col·loquial del carrer.

I, en canvi, fa parlar en un castellà ple d'espardenyades i incorreccions els qui volien aparentar ser d'una categoria social més alta.

Obres destacades:

• Bufar en caldo gelat: Sàtira de dos «coents» que volen aparentar ser més que els veïns. Són un conserge d'hisenda i la seua muller. Al final resulta que molt aparentar, però, en realitat, estan endeutats i no tenen on caure morts.
• L'escaleta del dimoni: Retrata els personatges que viuen en una escala de veïns de València. L'amo vol cobrar-los el lloguer i ells no fan més que buscar excuses per a no pagar. Obra divertidíssima amb diàlegs enginyosos.
• Les xiques de l'entresòl: Tres germanes fadrines comparteixen el lloguer i un entresol. Volen casar-se amb un home ric i hi van desfilant els pretendents.
• Tres forasters de Madrid: Escalante presenta un matrimoni que vol casar el seu fill. Un dia reben la visita d'uns amics de Madrid, que tenen una filla, i la dona intenta que el fill s'hi case.

La Renaixença Valenciana

Els «poetes de guant»

• Es caracteritzaven per la visió idealitzada que feien alguns autors com ara Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol del passat històric valencià.
• Feien servir un llenguatge molt culte i amb arcaismes.
• Tenen idees conservadores i plantegen una Renaixença no polititzada.

Els «poetes d'espardenya»

• A diferència dels altres, feien servir un registre més popular, col·loquial, farcit de castellanismes i vulgarismes.
• Eren progressistes i més ideologitzats.
• Hi destaquen autors com ara Eduard Escalante, Josep Bernat i Baldoví i Constantí Llombart.

Teodor Llorente i la Renaixença

Teodor Llorente va ser el poeta més important de la Renaixença valenciana. Fou traductor, fundador i director de Las Provincias, polític i, l'any 1878, va fundar juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta l'entitat cultural Lo Rat Penat.

El Barroc Valencià

Context Històric: Reforma i Contrareforma

L'Humanisme va afavorir una visió crítica dins del cristianisme que no tardà a enfrontar-se amb els sectors més conservadors. El teòleg alemany Martí Luter s'enfrontà a l'ortodòxia catòlica i va fornir d'un ideari religiós els rivals de la Casa d'Àustria, aliada amb el poder de Roma. El resultat va ser la Reforma protestant (1517), una escissió dins del cristianisme que va triomfar a Alemanya i Gran Bretanya. Com a reacció, l'Església Catòlica va començar la Contrareforma. El Concili de Trento (1545-1563) estableix quines són les línies que han de regir el cristianisme catòlic. Les guerres de religió sacsegen Europa, com també la vigilància constant del Tribunal de la Inquisició, que perseguirà amb duresa qualsevol dissidència religiosa.

Característiques del Barroc

L'època del Barroc abasta tot el segle XVII, fins a la primera part del segle XVIII. El segle comença amb un episodi dramàtic: el decret d'expulsió dels moriscos signat per Felip III l'any 1609. A nivell intel·lectual, el temps del Barroc implica una tornada al dogma i a l'omnipresència de la religió. Va donar nom a un estil arquitectònic, una estètica musical i a un marc temporal caracteritzats per importants esdeveniments en el camp de la ciència, la religió, la cultura i la política europea. L'art serà tot el contrari al model harmònic i de tornada als ideals clàssics: dens, fosc, complicat... Pel que fa a la literatura, els temes castellans del teatre dels Siglos de Oro penetren en els nostres autors.