Món rural i societat urbana a Espanya (primer terç del segle XX)

El món rural

Espanya: Lentenitud del procés industrialitzador degut a que el món rural mantingués una presència important en la vida econòmica i social durant el primer terç del segle XX. A Catalunya, a conseqüència d’una superior industrialització i del creixement urbà, la pagesia va tenir un pes menor i es va produir un descens de la població activa agrària, que al 1930 s’havia reduït al 27,2%. Malgrat la modernització de l’economia, la societat espanyola considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de prestigi social.

Els grans propietaris agraris eren la vella oligarquia, que no va desaparèixer amb el procés industrialitzador i va ampliar el seu patrimoni amb la compra de terres. La nova burgesia agrària, propietària de grans empreses i negocis del país, també va adquirir patrimoni rural amb la intenció de diversificar inversions i rendes.

A La Manxa, Andalusia i Extremadura l’oligarquia agrària controlava grans extensions de terreny i acostumava a tenir una actitud absentista: solia viure a les ciutats i només es preocupava de cobrar les rendes. A Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i el País Valencià hi predominaven les propietats petites i mitjanes.

En general, els propietaris agraris tenien una gran influència social i entre ells es reclutava part del personal polític (diputats a les Corts, senadors, alcaldes) i de l’administració pública (governadors civils).

La pagesia espanyola va patir una reducció considerable, tot i que encara representava un percentatge superior al de les societats europees més industrialitzades. Dins d’aquest grup social hi havia diferències notables segons la seva relació amb la possessió de la terra: propietaris (mitjans i petits), arrendataris (en condicions molt diverses) i jornalers, en gran massa (alguns eren temporers).

La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents en les diferents regions d’Espanya:

• A Galícia eren freqüents els subarrendaments dels propietaris (foros/subforos), cosa que dificultava la rendibilitat del minifundi.
• A Extremadura i Andalusia hi predominava el latifundisme, que comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries.
• A Catalunya els pagesos gaudien d’una propietat mitjana i d’uns contractes d’arrendament estables, cosa que afavoria la millora agrícola.

Un fenomen destacat d’aquest període són les cooperatives agràries catalanes, que tenien com a objectiu promoure l’associacionisme dels pagesos per facilitar l’emmagatzematge de vi i oli, a més de la comercialització als mercats urbans o a l’estranger.

La societat urbana

L’èxode rural i el creixement de les ciutats van augmentar el pes i la influència social de les classes urbanes (burgesia, classe mitjana i proletariat). Amb els nous hàbits i valors socials es va produir la irrupció de l’anomenada societat de masses.

A les grans urbs, l’estratificació social es percebia en la segregació per barris, en la diversitat d’associacions lúdiques i culturals i en pràctiques d’oci diferenciades.

A Espanya la burgesia industrial era relativament escassa i estava concentrada bàsicament en els sectors tèxtils catalans i els siderúrgics bascos. El desenvolupament econòmic del primer terç del segle XX va fer créixer la importància d’aquest grup i va consolidar una burgesia financera que va augmentar el seu pes amb la consolidació dels nous negocis.

Els grups socials vinculats a la indústria i a les finances es van integrar a les classes altes. Així, molts burgesos enriquits amb els beneficis extraordinaris obtinguts arran de la Gran Guerra es van anar fusionant progressivament amb la vella aristocràcia de sang.

El desenvolupament comercial, financer i administratiu va comportar l’aparició de les classes mitjanes, formades per persones que treballaven en el comerç, a l’administració o a la banca i també per aquells que exercien professions liberals (metges, advocats, professors).

A Catalunya destacava el pes de les classes mitjanes, major del que tenia en altres societats occidentals; aquest sector constituïa l’element principal de la societat industrial moderna. Els obrers industrials eren el gruix de les capes populars urbanes.