Romanticisme i Renaixença: Verdaguer i la Literatura Catalana

El Romanticisme: Orígens i Característiques

El Romanticisme comença a Anglaterra i Alemanya a finals del segle XVIII. S'estén per països europeus al segle XIX. Apareix en una època marcada per transformacions: la Revolució Francesa (llibertat, progrés, igualtat) i la Revolució Industrial (fàbriques, migracions del camp a la ciutat, burgesia industrial...). Aquests canvis polítics, econòmics i socials provoquen un canvi profund en la manera d'entendre el món. En l'art, aquest canvi és revolucionari i els seus efectes arriben fins a l'actualitat.

Moviments Clàssics i Innovadors

Alternen moviments clàssics (Renaixement, Neoclassicisme, Realisme i Noucentrisme) i innovadors (Barroc, Romanticisme, Modernisme, Avantguardisme). Els moviments clàssics prenen com a models la bellesa clàssica; l'artista ha de seguir i imitar aquests models. Es basen en l'ordre, l'equilibri i la serenitat. Els moviments innovadors, en canvi, defensen el trencament de les regles i van a la recerca de nous camins en totes les manifestacions artístiques.

L'Estètica Romàntica

El Romanticisme és un moviment innovador que basa la seva estètica en l'exaltació de l'equilibri individual i la capacitat de transmetre emocions a través de l'art. L'artista mostra el seu món interior: personalitat exclusiva, estat d'ànim, visió de la realitat.

Molts artistes de diferents èpoques han basat l'estètica en l'aplicació de normes o la imitació d'obres més antigues. L'artista romàntic, però, es basa en: imaginació, espontaneïtat, llibertat per crear una obra única i original. S'endinsa en mons exòtics, paisatges al·legòrics, etc.

El Romanticisme i l'Edat Mitjana

El moviment romàntic s'interessa pel món medieval, interpretat com a origen dels pobles europeus i dipòsit extraordinari d'elements per poder escriure la història llegendària i exaltar el sentiment nacional. Els romàntics també veien els seus principis de llibertat i espontaneïtat en l'art popular. Als segles XVIII i XIX, la literatura popular és recollida i estudiada per primera vegada.

La Renaixença: Recuperació de la Llengua i Cultura Catalanes

Entre els segles XVI i XVIII, la creació literària en català va ser escassa. La societat catalana va participar en pocs moviments literaris d'abast europeu (Renaixement, Barroc, Neoclassicisme). Al segle XIX, però, es produeix una recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari. Aquesta recuperació s'anomena Renaixença. Els seus orígens cal buscar-los en la transformació social i econòmica provocada per la industrialització de Catalunya i la influència del Romanticisme.

Objectius Culturals de la Renaixença

• a) Promoure l'activitat literària: recuperar l'ús de la llengua catalana.
• b) Crear una literatura pròpia: apropar-la als moviments literaris europeus.
• c) Crear institucions catalanistes: favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.

Fets Clau de la Renaixença (1833-1890)

1. 1833: Publicació de "La Pàtria", poema de Bonaventura Carles Aribau, que marca l'inici de la Renaixença. Aribau exalta la pàtria, el passat històric i la llengua. Va obtenir gran ressonància literària, cultural i política, esdevenint manifest i símbol de la Renaixença.
2. 1859: Jocs Florals: concurs de poesia per estimular la poesia en català. Lema: pàtria, fe, amor. Calia escriure sobre algun d'aquests temes. PREMIS: Englantina d'or (poema patriòtic), Viola d'or i argent (poema religiós), Flor Natural (millor poema d'amor). Qui guanyava els tres premis era nomenat Mestre en Gai Saber.
3. 1877: Publicació de "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer, el primer poema èpic de la literatura catalana.

Jacint Verdaguer: Vida i Obra

Jacint Verdaguer neix a Folgueroles el 1845. Als 10 anys entra al seminari de Vic, on rep formació en humanitats, filosofia i teologia. Als 20 anys guanya dos guardons dels Jocs Florals de Barcelona. El 1874 embarca com a capellà en un vapor de la Companyia Transatlàntica. Del 1879 al 1893 és capellà de família al palau del Marquès de Comillas, dedicant-se a la creació literària. Als 40 anys pateix una forta crisi espiritual i es dedica a fer exorcismes i obres de caritat, fins a contreure deutes importants. El 1893 el van internar al santuari d'Osona, considerant-lo boig. Va morir de tuberculosi el 1902. "Mossèn Cinto" va rebre el dol popular.

Creador de la Llengua Literària Moderna

Des de petit, Verdaguer recollia i transcrivia llegendes i rondalles populars. Les explicava a la gent i, de gran, va crear un estil propi que combinava elements populars i cultes, aconseguint el reconeixement de la gent senzilla i dels intel·lectuals. Va trobar en la sensibilitat romàntica els elements adequats per al seu temperament idealista, apassionat i rebel. Les seves obres tenen com a protagonistes la natura, els mites i símbols, la imaginació, la nostàlgia del passat... Verdaguer és la gran figura del Romanticisme català.

Poesia Èpica

Va crear els dos poemes èpics més importants de la literatura catalana: "L'Atlàntida" (1877) i "Canigó" (1885). Aquests poemes narren les proeses d'un heroi que s'enfronta a accions i fenòmens de caràcter extraordinari (incendis, morts tràgiques...).

• L'Atlàntida: Història de l'enfonsament d'un continent llegendari que hauria existit a l'Atlàntic. El protagonista, Hèrcules, s'enfronta als atlants i als hespèrides, i mor veient com desapareix el gran continent.
• Canigó: Origen mític i llegendari de Catalunya. Se situa prop de l'any 1000 al Pirineu. Narra els amors del cavaller Gentil, encisat per la fada Flordeneu. Hi apareixen personatges històrics (Guifré el Pilós, l'abat Oliba), llegendaris (el cavaller Gentil, fill del comte Tallaferro) i fantàstics (Flordeneu, reina de les fades del Canigó).

Poesia Lírica

Verdaguer va ser sacerdot de vida mística i creativa. Sentia una gran estimació envers el seu país i un gran interès per la literatura popular (elogiava Catalunya). La seva obra lírica té un caràcter religiós i patriòtic ("Pàtria", "Flors de Calvari").

Llegendes i Rondalles

Després d'escoltar llegendes i rondalles en molts pobles de Catalunya, Verdaguer va renovar aquests gèneres i en va escriure noves versions, com "Lo Mariner de Sant Pau". Altres les va escriure en vers, com "Lo Comte Arnau".