Romanticisme i Renaixença: Literatura i Cultura Catalana al Segle XIX

Romanticisme

El romanticisme va ser una manifestació de l'art i de la vida que va originar-se en la literatura. Es produeix l'esfondrament de la noció clàssica de l'home i una revolta contra el gust clàssic francès a Europa.

Anava contra el racionalisme de la literatura francesa, que els joves alemanys consideraven artificiosa, limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble, on hi veien una naturalesa forta, espontània i jove.

És melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals. Mentre que el classicisme afirmava una noció positiva de la bellesa i la idea que la creació artística passa per la imitació i la cultura, el romanticisme rebutja l'estretor d'aquesta estètica i l'imperatiu de la imitació. Demostra amor a la llibertat de l'individu i cerca l'evasió.

La creativitat i l'originalitat són el més important. La importància del sentiment és més gran que la de la raó. L'obra és imperfecta, de cultura popular, mostra la crueltat de les guerres i s'inspira en la soledat, la malenconia i el dolor.

A casa nostra, el romanticisme va aparèixer tant en llengua castellana com en llengua catalana. El Diario de Barcelona va ser-ne un exemple. Entre 1800 i 1833, alguns editors com Alzine a Perpinyà, Cabrerizo a València i Bergnes de las Casas a Barcelona, van publicar els autors romàntics més importants: Chateaubriand, Lord Byron, Walter Scott, Manzoni, etc.

El 1859 es van fundar els Jocs Florals, una institució conservadora (estèticament i ideològicament) i alhora progressista (idiomàticament i, en certs aspectes, socialment). Gràcies als Jocs Florals es va promoure la cultura dins dels medis populars, sobretot rurals, i la situació va canviar radicalment.

• A partir de 1870, el Romanticisme va entrar en crisi i va haver de conviure, cada vegada de forma més vacil·lant i defensiva, amb altres actituds més noves i incisives.

Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, malgrat incorporar algunes de les noves propostes, entre 1830 i 1870, de primer d'una manera pura i, després, eclèctica, van exercir una influència única i decisiva.

Renaixença

La Renaixença va ser un moviment cultural i polític que va aparèixer al Principat a meitat del segle XIX. Va suposar una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma, i dos grans pilars ideològics en van ser la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional.

La restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona va ser clau, i en destaquen autors de l'últim terç del segle XIX com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili Vilanova o Narcís Oller. La Renaixença va impulsar revistes, editorials i associacions, entre d'altres.

Els poetes de guant es caracteritzen per la visió idealitzada que feien alguns autors com Teodor Llorente i Vicent V. Els poetes d'espardenya feien servir un registre més popular i col·loquial, amb una inclinació ideològica progressista i compromesa, com ara Eduard Escalante o Constantí Llombart.

Teodor Llorente

• Neix el 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. En uns inicis segueix la vocació del pare i als vint-i-dos anys es llicencia en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, i exerceix l'advocacia durant algun temps.
• Durant l'etapa universitària s'interessa pel conreu de la poesia i fa amistat amb el poeta Vicent Venceslau Querol.
• L'any 1878 és un dels fundadors, juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora.
• La seva obra poètica en català –que gairebé sempre anomena llemosí– està dominada pels tòpics jocfloralescos, els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Canta la bellesa d'una pàtria idealitzada a través de l'amor i del paisatge.

Eduard Escalante

• Neix a València el 1834. Se'l considera un autor teatral, principalment de sainets.
• Orfe de mare i abandonat pel seu pare, viu amb una família d'extracció social humil. De jove coneix alguns membres destacats de la cultura valenciana. Aviat combina el seu treball de pintor de ventalls amb el d'escriptor. Les seves primeres obres de teatre són dues peces sobre la vida de Sant Vicent Ferrer. Tot i que escriu un drama romàntic, es decanta per un gènere de caràcter més popular, el sainet.
• A partir de 1862 inicia una etapa d'èxits teatrals i acaba sent reconegut com un dels autors més destacats del teatre valencià d'aquest gènere dramàtic. La seva influència perdura fins a bona part del segle XX.
• Els seus sainets, humorístics, tenen com a protagonistes la classe mitjanabaixa valenciana que, en la seva pretensió d'ascensió social, canvia el valencià pel castellà ple de valencianismes. Alguns dels seus personatges arquetípics són presentats com a éssers ridículs i farsants.