Romanticisme i Renaixença: Literatura Catalana s. XIX

El Romanticisme

El Romanticisme fou un moviment artístic i cultural nascut a Alemanya, amb autors com els germans Schlegel. Els romàntics creien en la bondat natural de la persona i tenien una consciència històrica de l'evolució humana en el si d'un col·lectiu social: la pàtria. L'historicisme romàntic, que de primer es manifesta amb un esperit optimista i progressista, s'ha convertit en pessimista i conservador. Tot i que el romanticisme defensa valors com la llibertat i la subjectivitat, és difícil de definir perquè sovint és ambigu i mostra dualitats contradictòries: són liberals o conservadors?

Els romàntics trencaren amb les normes de la poètica clàssica, que entenia la literatura com a imitació de la realitat. En general, els romàntics rebutjaren les idees que provenien del segle XVIII, el predomini de la raó, de les normes i la ciència.

La llengua al segle XIX

Els escriptors s'agruparen al voltant de dues posicions distintes:

• Els cultistes: representats per Teodor Llorente, eren partidaris d'un model de llengua arcaïtzant i acadèmic, basat en els clàssics medievals i en la tradició literària.
• Els populistes: representats per Constantí Llombard, són partidaris del "valencià que ara es parla". Pertanyien a classes més humils, amb idees liberals. Eren partidaris de la llengua que es parlava al poble, amb vulgarismes, castellanismes, etc.

La Renaixença

Marc històric

Els ideals romàntics generaren un ampli moviment de recuperació de la llengua catalana. Cal contextualitzar-ho amb la Revolució Francesa i les idees liberals, la Revolució Industrial, la societat de classes, la burgesia i el proletariat urbà. Va aparèixer la consciència nacionalista en pobles sense estat. A Espanya, va aparèixer la Constitució de Cadis, una escassa Revolució Industrial i predominava una situació agrícola. Hi havia influència del realisme.

La Renaixença: definició

La Renaixença significava un moviment cultural i social, no només a Catalunya, sinó també un moviment literari i lingüístic. Es va desenvolupar entre 1833 i 1877, però ja hi havia precedents i també continuïtat posterior.

Problemes lingüístics

Es manifesten problemes com la castellanització i el bilingüisme a València. Hi havia anarquia lèxica, ortogràfica i gramatical. No hi havia literatura culta. Es poden identificar dues actituds:

1. Model acadèmic.
2. Model populista.

A finals del segle XIX, es va iniciar el procés de normativització.

Poesia de la Renaixença

Els Jocs Florals

Van tenir una influència del món medieval. La seva finalitat era animar els escriptors per a la recuperació de la llengua literària. Els temes eren la Pàtria, la Fe i l'Amor. Van tenir implicacions a Barcelona i València.

Jacint Verdaguer

Va ser un sacerdot molt popular a Catalunya, amb una vida molt peculiar. Ell va ser la figura cabdal de la literatura catalana, l'iniciador del català literari modern, un gran poeta i prosista.

• Poesia èpica: L'Atlàntida.
• Poesia lírica: més de 100 poemes romàntics, com "Oda a Barcelona" i "Pàtria".

La seva prosa era clara, tenia una gran riquesa de vocabulari i també era precisa.

Teodor Llorente

A més de traductor i poeta, fou periodista, fundador i director del diari Las Provincias. En la seva producció poètica, hi ha poemes jocfloralescos de tema històric, religiós i amorós, recollits en Llibret de versos i reeditat en Nou llibret de versos.

La Narrativa de la Renaixença

Hi hagué dificultats narratives en el procés de recuperació cultural i lingüística.

Narrativa històrica

Fou fruit del Romanticisme. Tenia una exaltació del sentimentalisme i un caràcter patriòtic. Alguns dels poemes més representatius foren L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull, i El coronel d'Anjou, de Francesc Pelai Briz.

Narrativa costumista

Reflectia la conservació de la vida tradicional del poble preindustrial. Una societat idealitzada, amb una actitud nostàlgica i un llenguatge col·loquial. Representants: Robert Robert, Carles Bosch de la Trinxeria i Emili Vilanova.

Narrativa realista

Hi havia una descripció objectiva i desapassionada de la realitat i dels personatges. S'intentava aprofundir psicològicament en els personatges. Narrador omniscient. Exemples d'aquesta narrativa són obres de Narcís Oller, com ara Vilaniu i La febre d'or.

Narrativa naturalista

És una evolució del realisme, basada en la filosofia positivista. L'ésser humà estava condicionat pel determinisme ambiental i biològic. Alguns autors i obres representatives són: J. Serdà, Narcís Oller, Juli Yxart (amb obres com La bogeria, L'escanyapobres i Pilar Prim).

El Teatre de la Renaixença

Cap a mitjan segle XIX, va créixer l'interès pel teatre entre el públic burgès i la menestralia urbana.

El teatre popular

Encara perdura la cultura popular, amb un llenguatge col·loquial amb castellanismes. Hi ha una diglòssia lingüística evident.

• Teatre religiós: destaca Miracles de Sant Vicent Ferrer.
• Teatre profà: el sainet, amb un to satíric, burlesc i còmic, de temàtica amorosa.

Josep Bernat i Baldoví van ser els iniciadors del teatre modern a la Comunitat Valenciana. Eduard Escalante va tenir un gran èxit popular amb les seves obres, com ara Bufar en caldo gelat i Tres forasters de Madrid. Serafí Pitarra, conegut com Frederic Soler, a Barcelona, també va destacar en el teatre.