Romanticisme, Renaixença i Jacint Verdaguer: Literatura Catalana del XIX

L'Edat Contemporània

A Europa, la Revolució Francesa obre l'últim gran període històric, que comprèn des del segle XIX fins al segle XX. En aquesta època es produeixen dos grans moviments artístics: el Romanticisme i el Realisme, oposat al Romanticisme.

Característiques de l'Edat Contemporània

• Les monarquies de l'Antic Règim són substituïdes per nous règims parlamentaris, fruit del pensament burgès i liberal. La Revolució Francesa va assenyalar que la nova classe dominant és la burgesia.
• Amb l'exaltació de la proclama de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat), apareix un nou concepte de nació i pàtria. Llavors, nació volia dir associació d'individus lliures i pàtria volia dir unitat espiritual.
• En aquesta època hi va haver grans avenços tècnics i científics, va aparèixer la Revolució Industrial, i també hi va haver una explosió demogràfica, una revolució consumista i, per últim, una expansió colonial.
• La industrialització converteix la burgesia en la classe dominant. A causa d'això, també va aparèixer una nova classe social, el proletariat. La gent que treballava en indústries, per tal de tenir millors condicions, va organitzar sindicats, com per exemple, el socialisme.
• La cultura deixa de ser d'una minoria privilegiada. Els països més desenvolupats comencen a posar en pràctica els ideals il·lustrats. L'escolarització fa que hi hagi menys analfabetisme, i en l'activitat editorial hi ha un gran avanç.
• El classicisme i el racionalisme que havien marcat la directriu del pensament de l'art deixen pas a l'individualisme i l'irracionalisme. Llavors es valora la intuïció i la sensibilitat.

El Romanticisme

Aquest moviment s'estengué arreu d'Europa a partir del segle XVIII fins al XIX. Els artistes romàntics adoptaven les idees polítiques i filosòfiques elaborades al llarg del Segle de les Llums, la qual cosa significava l'afirmació dels drets de l'individu i la lliure expressió de la sensibilitat. Reaccionaren contra les normes de l'art clàssic, fins que es proposen revelar la part de l'ésser humà més subjectiva i irracional que havia quedat oculta per les normes rígides.

Origen del Romanticisme

En el segle XVIII hi va haver manifestacions preromàntiques a Anglaterra i Alemanya, contràries a l'estètica clàssica i a les idees racionalistes de la Il·lustració. Entre els escriptors preromàntics cal destacar Jean-Jacques Rousseau. En la seva obra podem trobar les arrels del Romanticisme europeu. La seva novel·la Émile ou de l'éducation exalta la natura i les virtuts de l'educació "natural". Sorgí el mite del bon salvatge, una evocació de l'home primitiu corromput per la societat.

Fou a Alemanya on més arrelaren les idees de Rousseau i on sorgiren els primers moviments com Sturm und Drang (Tempesta i Ímpetu) o també anomenat Geniezeit (Temps del Geni). Els seus seguidors rebutjaven les regles poètiques neoclassicistes perquè consideraven que impedien la manifestació del geni original de l'artista, la força inspiradora de la creativitat, alhora que exaltava l'home d'acció, el rebel irreflexiu que només obeeix una llei.

Característiques de l'Estètica Romàntica

Una de les característiques és la visió de la natura, entesa com una força misteriosa, un motor de la vida, creadora de vida, com una ànima capaç de generar emocions i reflectir estats d'ànim; és a dir, la natura com la imatge del món espiritual.

Una altra característica és que els poetes, per revelar els misteris de la natura, utilitzen la metàfora, el símbol o el mite. La imaginació poètica, la intuïció i el somni són les úniques formes per crear aquestes coses. Per això, els romàntics consideren la poesia com el gènere literari més sublim.

El poeta (artista) és l'únic que posseeix la qualitat del geni, és a dir, per descobrir els misteris ocults de la natura com si fos un mag. Per exemple, els autors il·lustrats semblen científics, però en canvi els romàntics són com una mena de profetes de la vida. El geni és com una força de voluntat que dona capacitat a l'artista de crear de manera lliure i espontània; per tant, el geni no està sotmès a regles.

La creació artística es podria dir que és un producte de les forces de la nit, de Dionís (déu de la natura, de l'irracional, del dolor), al contrari que Apol·lo (déu del sol, coses bones).

Una de les característiques importants és que els romàntics valoren:

• Les passions, els sentits, els sentiments.
• La lletgesa (com per exemple: Frankenstein, Dràcula, el geperut de Notre Dame).
• El primitivisme i les situacions escabroses.

Tot això són coses irracionals de la vida que causen un efecte als romàntics, que en queden fascinats, no solament pels aspectes d'abans, sinó per la llibertat formal, la prosa, la simbologia de l'art primitiu i popular, en què ells creuen haver descobert realment l'autèntic esperit de la natura.

El Romanticisme als Països Catalans

Entre el 1823 i el 1824 sortí a Barcelona una revista de caràcter cosmopolita, El Europeo, que es proposava divulgar l'esperit romàntic. Entre els fundadors figuraven dos catalans —un d'ells Bonaventura Carles Aribau—, dos italians i un anglès. Fins a la dècada dels anys trenta no es consolidà el moviment, alhora que es produïa la Revolució Industrial a Catalunya. Aleshores aparegueren les revistes més interessants, com El Vapor o El propagador de la libertad.

A El Vapor, es publicà l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. La Pàtria fou el primer poema romàntic en llengua catalana i, a la vegada, per la identificació que fa de pàtria i llengua, assenyalà el punt de partida del moviment de la Renaixença. El poema va tenir una gran repercussió i va exercir una influència decisiva:

1. L'oda (té sis octaves de versos alexandrins) mostra de manera exemplar que era possible escriure literatura culta i de qualitat en català.
2. Anuncia un to nostàlgic i alhora exaltat de la poesia catalana romàntica, com també els seus temes més comuns:
   • L'allunyament de la pàtria (la muntanya, símbol més representatiu de la pàtria).
   • La justificació de l'ús de la llengua (arguments basats en el passat esplendorós, en la llengua de la infantesa, els somnis i la sinceritat).
3. Elabora un model de llengua literària que es mantindrà vigent fins a final del XIX (proposa un model a partir de la rica llengua medieval i del llenguatge considerat més pur).

La Renaixença

S'ha utilitzat tradicionalment per designar el moviment de recuperació literària i lingüística que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX (1833 - Publicació de l'oda a La Pàtria i 1877 - van ser premiats Verdaguer i Guimerà). Això provoca la fi de l'època de decadència i s'obté el període contemporani de la literatura catalana. El concepte Renaixença també es vincula al sentiment nacional, que arrelà en tots els àmbits, es va produir la consciència de pertànyer a una cultura autònoma per part d'un nombrós grup d'intel·lectuals i per les transformacions provocades per la Revolució Industrial a Catalunya.

Els Objectius de la Renaixença

1. Recuperar l'ús de la llengua catalana promovent l'activitat literària.
2. Impulsar una literatura pròpia desvinculant-la dels models literaris castellans i adaptant els corrents més vius de la cultura europea.
3. Fomentar el coneixement de la història pròpia per reconstruir l'esplendor del passat medieval i rescatar de l'oblit la gran tradició cultural catalana.
4. Crear institucions per difondre el moviment, com també organitzacions catalanistes favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.

Els Jocs Florals

L'any 1859 es va instaurar el certamen literari dels Jocs Florals amb el propòsit de prestigiar la llengua catalana i la seva literatura. També es va fer per estimular l'aparició d'escriptors nous (Jacint Verdaguer, Guimerà, Oller, les tres figures de la literatura catalana), per recuperar una institució i disposar d'una plataforma editorial des de la qual poder difondre les obres guanyadores i l'esperit de la Renaixença.

Un cop desaparegueren els Jocs de la Gaia Ciència, cinc segles després es van iniciar els Jocs Florals de Barcelona a la Sala del Consell de Cent de la ciutat. En aquesta festa anual, es va ressuscitar la divisa medieval (Pàtria, Fides, Amor). Els premis ordinaris eren:

• L'Englantina d'Or: millor poema patriòtic.
• La Viola d'Or i Argent: millor poema religiós.
• La Flor Natural: millor poema amorós.

Quan un poeta obtenia tres vegades un premi, era anomenat Mestre en Gai Saber.

Jacint Verdaguer

És el creador de la llengua i la literatura contemporànies. És el més gran poeta català del segle XIX i el primer escriptor que, des del segle XV, situa la literatura catalana a l'alçada de les grans literatures europees. Consolida el moviment de la Renaixença, tant per l'excel·lència de la seva literatura com per la gran repercussió de la seva obra en tots els estaments socials. Verdaguer, artista romàntic, tenia un temperament idealista, apassionat i rebel.

La Formació del Poeta

Va néixer el 1845 a Folgueroles. Als deu anys va entrar al seminari de Vic com a alumne extern per cursar-hi la carrera eclesiàstica, on va rebre una bona formació retòrica amb l'estudi dels autors clàssics. Durant vuit anys, feia de mosso i mestre d'infants per pagar-se els estudis i on s'immergia en el món de la natura i la cultura popular. Va escriure poemes pastorils on canta la vida al camp i descriu els anhels i els enamoraments de joventut.

L'Època Daurada

Va terminar d'escriure el poema L'Atlàntida en el vaixell de la Companyia Transatlàntica d'Antonio López, el qual va ser premiat als Jocs Florals de 1877. Mentre viatjava per Europa i el nord d'Àfrica, després del gran èxit internacional, va escriure Canigó, el qual va escriure després de recórrer el Pirineu de cap a cap recollint materials i inspirant-se en el paisatge.

La Crisi Personal

L'any 1885 va fer un viatge personal als llocs bíblics de Palestina i Egipte, que li produí un profund trasbals espiritual. Després d'aquest viatge, va iniciar una vida plena de devoció desordenada (hores orant, vetlles nocturnes, dejunis, etc.). Practicava exorcismes, donava diners a pobres, tenia deutes i va abandonar la creació literària. Aquest canvi el va portar a la presó, va fugir el 1895 i va anar a Barcelona. El tribunal de Vic li va retirar el poder de dir missa, l'únic ingrés econòmic que li quedava, cosa que el va enfonsar moralment. Va escriure un seguit d'articles apassionats (En defensa Pròpia, 1895-97) per defensar-se dels acusadors. Fruit d'aquesta experiència va sorgir Flors del Calvari.

Els Darrers Anys

El 1898 firma una retractació i es reconcilia amb el bisbe de Vic. Tenia un envelliment prematur degut als sofriments ocasionats, i va augmentar la seva activitat literària. En aquesta època publica: Aires de Montseny, Al cel.

El 1902 rebrota una antiga malaltia pulmonar, tuberculosi. Va morir el 10 de juny. A l'enterrament acudí un gran nombre de persones, la major manifestació de dol vista fins al moment a Barcelona.

L'Obra Poètica Verdagueriana

Aquesta fou la culminació de la trajectòria poètica de la Renaixença. Hi trobem els elements bàsics del moviment romàntic:

1. La visió de la natura com a ésser viu. La natura té molt de protagonisme.
2. La creació de mites i símbols. La muntanya del Canigó és el naixement de la nació catalana. El Montseny és el paradís perdut de la infantesa.
3. La inclinació al somni, la imaginació i la nostàlgia. Fuig de la realitat i es trasllada a paradisos passats.
4. L'interès per la cultura popular. Materials recollits del poble, reelaborats i enriquits.

La Poesia Èpica

Mentre els països d'Europa comptaven amb grans poemes èpics, la literatura catalana no. Un propòsit de Verdaguer fou omplir aquest buit, ja que considerava l'èpica com el gènere literari de més prestigi. Objectiu realitzat amb L'Atlàntida i Canigó.

L'Atlàntida

Va trigar molt a escriure L'Atlàntida. La tercera redacció d'aquesta triomfa als Jocs Florals de 1877. Amb aquest poema èpic culmina la Renaixença literària romàntica. Utilitza versos alexandrins i decasíl·labs de cesura femenina, amb tècnica de narració marc. Conté la història del descobriment d'Amèrica (introducció i epíleg) i l'enfonsament del continent atlàntic (deu cants centrals).

L'Atlàntida barreja materials pagans i religiosos. S'inspira en la tradició grega, bíblica i renaixentista. Dona protagonisme als cataclismes i catàstrofes que desfermen els elements de la natura. Destaca la potència de les descripcions panoràmiques, la imaginació exuberant i la bellesa de paisatges lírics (Balada de Mallorca).

Canigó

Obra més ambiciosa, personal i representativa. S'erigeix com l'epopeia fundacional de la nació catalana. És la culminació del camí vers el ressorgiment de l'esperit nacional que s'inicia a la Renaixença. Compost per dotze cants i un epíleg. S'inspira el 1880 quan va visitar els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí de Canigó. El 1882-83 va fer excursions al Pirineu. Coneixia molta informació dels Pirineus i del passat històric. Aquesta obra conté tres grans temes: la catalanitat, la religió i la natura. L'argument té tres fils narratius:

• Els amors del cavaller Gentil, enamorat de la pastora Griselda.
• Les guerres de reconquesta dels comtes catalans contra els invasors musulmans.
• Les accions religioses dels monestirs medievals.

L'argument respon al propòsit de mitificar la natura (els Pirineus) i els orígens històrics de Catalunya. Enmig de la tensió es troba el cavaller Gentil, que representa l'artista romàntic. Això porta a omplir escenes de gran lirisme i, en segon terme, la narració èpica.

La Poesia Lírica

Verdaguer té una extensa producció poètica de caràcter líric: poesia patriòtica i religiosa. De jove va tocar la poesia amorosa, però el fet de ser capellà l'obliga a oblidar-la.

Poesia Patriòtica

És l'exaltació de la pàtria a través del passat històric, llegendes i paisatge. En recull moltes a Pàtria (1888) en to nostàlgic, fruit de l'enyorança d'un paisatge i de la infantesa. També sovint utilitza un to enèrgic i exultant.

Poesia Religiosa

La poesia religiosa de Verdaguer respon a la necessitat íntima d'expressar l'experiència religiosa personal i contribuir a la recuperació del sentiment religiós. Molts poemes promouen virtuts religioses i la devoció del poble. Amb aquestes intencions publica Idil·lis i cants mítics (1879). Però arran de la seva tragèdia, la lírica religiosa pren un caire autobiogràfic, amb obres com Sant Francesc (1895) i Flors del Calvari (1898).

Llengua i Estil

Verdaguer va ser capaç d'elaborar un model de llengua literària coherent i equilibrat, basat en una parla rica i genuïna. Sobre aquesta base, va abocar coneixements que va aprendre amb l'estudi i amb lectures de grans escriptors europeus. Amb això va sorgir un model lingüístic clàssic i modern. D'aquesta manera troba el prestigi a la literatura catalana i en feia un instrument idoni per a la creació literària contemporània.

Pel que fa a l'estil, cal destacar l'emotivitat de la seva poesia i la versatilitat del seu to. El to varia segons la temàtica:

• En odes i poemes: retòric i grandiloqüent.
• En formes poètiques populars: senzilles i de ritme clar.
• En l'evocació de la vida i la infantesa: emocionat, humil i delicat.

A més, demostra un gran domini de la mètrica, ja que combina versos i estrofes diferents, cultes i populars, en funció del tema, l'estil i el gènere (narratiu o líric) que volia imprimir en els seus poemes.